Bons Nadals

He arribat a la conclusió de que sóc un blocaire típic: com deia mon iaio, faig arrencades de cavall andalús i aturades de burro manxec. Podria cercar excuses per a la meva inactivitat al bloc des del 9 de novembre, però us les estalvio. Són coses que passen i prou.

Després de la llarga precampanya, la campanya pròpiament dita i el període postelectoral de configuració del govern, sembla que tot comença a rutllar de nou, en tots els àmbits i sense Dragon Khan. Hi ha per davant una etapa de quatre anys que entre tots hem de procurar que representi un avanç important en moltes coses, a Catalunya en general i a les Terres de l'Ebre en particular: ens hem de treure la son de les orelles.

Ara us vull parlar d'alguns llibres i del seu autor. El passat 15 de desembre vaig tenir la fortuna de conèixer l'escriptor nordamericà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), a qui vaig recollir a l'aeroport del Prat per a dur-lo a Girona, on rebria el premi Liberpress. Jon Lee Anderson és col·laborador del New Yorker i ha estat un observador privilegiat dels darrers conflictes que han sacsejat i sacsegen el món. D'ell jo havia llegit "La caída de Bagdad" (Anagrama, 2005), una crònica personal directa i implicada en el sentir dels iraquians que em va semblar extraordinària. Ara estic llegint el seu darrer llibre publicat en castellà: "Che Guevara: una vida revolucionaria" (Anagrama, 2006), una biografia del Che minuciosament elaborada a partir de l'accés als arxius del govern cubà, l'obtenció de diaris personals d'Ernesto Guevara i la col·laboració de la vídua del líder guerriller, Aleida March. Per a escriure el llibre, Anderson i la seva família s'instal·làren a La Habana, on hi van viure tres anys.

Vaig poder parlar bastant amb Jon Lee Anderson sobre Cuba i Fidel, sobre Irak, on acabava de passar dos mesos, sobre la immigració, sobre la pena de mort. S

Bet Khanun

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.

Encara més sobre els pactes

Els blocs, la premsa, les ràdios, recullen una corrent d'opinió que manifesta la seva indignació pel pacte anti natura signat per ERC amb el PSC, partit al què es considera espanyolista, per contraposició al pacte amb CiU, coalició a la què es qualifica de nacionalista. Fins i tot s'han convocat actes de protesta contra el pacte en qüestió.

Jo no sóc d'ERC i al si d'aquesta formació política hi ha gent molt més capacitada que jo per a argumentar en defensa de la seva opció, però penso que cal reflexionar tranquil·lament, procurant que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, i cercant més enllà dels adjectius.

1.- Ja vaig dir ahir en aquest bloc que "si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada." Ho continuo mantenint, respectant la plena llibertat de cadascú de preferir una fórmula o una altra.

2.- ERC propugnà el no al referèndum de l'Estatut i per contra el PSC va ser un ferm partidari del sí. ERC criticava, i no faltava a la veritat, que l'Estatut que es va sotmetre a referèndum no era el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. No es pot oblidar, però, que CiU va defensar el text sotmès al poble de Catalunya amb la mateixa fermesa que el PSC, o a l'inversa. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora de votar en referèndum.

3.- Certament el text estatutari sortit del Parlament va ser recolzat per quatre dels cinc grups parlamentaris: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora d'aprovar l'Estatut al Parlament.

4.- ERC planteja -i no se n'amaga- l'objectiu d'aconseguir un estat propi per a Catalunya. CiU i el PSC no, sinó que parlen, ben lícitament també, de sentit d'estat (referint-se a l'espanyol, que s'accepta plenament) o d'estat federal, també referint-se, òbviament a l'estat espanyol. Això vol dir, per a entendre'ns per comparació amb ERC, que el PSC i CiU coincideixen en no ser independentistes.

És a dir: des d'una òptica catalanista que analitzi la voluntat d'autogovern de cadascuna de les dues formacions, CiU i PSC, l'experiència dels darrers mesos no estableix gaires diferències. Precisament per això a vegades es parla d'un cert touch of class (i disculpeu l'esnobisme de l'expressió en anglès) que conferiria a CiU, més enllà del que ha fet darrerament, una patent catalanista que el PSC no tindria. Fins i tot pot aparèixer la qualificació de sucursalista referida al Partit dels Socialistes de Catalunya per la seva vinculació al PSOE, però no es poden menystenir dos fets a banda de la sintonia haguda en més d'una ocasió entre CiU i el president Rodríguez Zapatero:

1.- Que el PSC era l'opció preferida per a pactar per part de CiU i del propi PSOE.
2.- Que, pel que acabo de recordar a l'apartat anterior, ningú pot dir que el PSC hagi estat sucursalista, ans al contrari, a l'hora de pactar amb ERC i ICV-EUiA.

I tot això que he dit fins ara és analitzant els fets pel que fa a la catalanitat del pacte, òptica absolutament legítima i important -o fins i tot única- per a molta gent a l'hora de valorar una aliança. Però la primera sigla d'ERC significa esquerra i també és legítim pensar que els acords de govern s'han de configurar des de la coincidència o confluència dels diversos projectes polítics en tot el que afecta a les polítiques socials i sostenibles i en aquest sentit el pacte del PSC, ERC i ICV-EUiA era més que previsible.

Els pactes i les traïcions

Molt s'està parlant aquests dies de pactes no desitjats pels electors i molts d'aquests es manifesten traïts pels partits o coalicions als que van votar. S'ha repetit contínuament que en un sistema com el nostre, en que no es vota President de la Generalitat sinó diputats, és lícit que l'aritmètica entri en joc per tal de configurar majories de govern, però malgrat això hi ha qui creu que el seu vot no ha servit per a allò que desitjava en dipositar-lo a l'urna.

Amb les limitacions pròpies d'aquest espai, bo serà analitzar l'oferta que feia cadascuna de les principals llistes que concorrien a les eleccions:

ICV-EUiA manifestava clarament que volia un govern d'esquerres, i això s'havia d'entendre com a voluntat de pacte amb el PSC i amb ERC. Cap dels seus electors s'haurà sentit traït.

El PP s'oposava frontalment al tripartit i feia el paper de núvia rebutjada per la poderosa CiU amb qui desitjava formar una eventual majoria amb totes les variants que vulgueu. Conseqüentment, pel que fa a possibles pactes, el PP era també suficientment clar.

ERC no badava boca, però defensava l'acció de govern del tripartit, al menys la feta mentre ells hi van ser. Cert és que quedaven obertes dues possibilitats: o reeditar el tripartit o formar el que s'ha anomenat el front nacionalista, en la línia de l'equidistància de què van fer gala a les eleccions del 2003. Els seus votants tindrien tot el dret a sentir-se traïts si ERC pactés amb el PP, però no -per no rebutjades o si ho preferiu per expressament contemplades- en qualsevol de les dues hipòtesis abans esmentades. Si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada.

El PSC tampoc badava boca. Els més optimistes dels socialistes potser somniaven amb un govern PSC més o menys recolzat en eventuals croses, però davant la necessitat d'haver d'acudir a pactes estables, l'electorat socialista sabia que només podien ser amb els socis de l'anterior tripartit o amb CiU, plasmant l'anomenada sociovergència. De tota manera, més enllà del descontent per la pèrdua de vots i escons, no he sentit cap votant socialista decebut pel pacte amb ERC i ICV-EUiA.

I, per fi, CiU, que mantenia una lògica oposició frontal a la reedició del tripartit i al mateix temps rebutjava el pacte amb el PP. L'oferta electoral de CiU era la de governar sols, però per eliminació del PP i d'ICV-EUiA (que s'havia manifestat en contra d'estar en un govern amb Convergència i Unió) les alternatives de pacte eren dues: o la sociovergència amb el PSC o el front nacionalista amb ERC, i això ho havien de saber també els seus votants, amb la qual cosa acceptaven -ja es decantessin preferentment per una o altra opció de pacte- que les dues eren possibles.

Conseqüentment, qui pot sentir-se traït? o millor, qui té dret a sentir-se traït? la traïció naix de l'incompliment d'un acord. Cap, pel que sembla, s'ha incomplit. Una altra cosa és que els votants de CiU haurien volgut que el festeig -tempestuós per cert- amb ERC o fins i tot amb el PSC hagués arribat a l'altar de la Plaça de Sant Jaume, o que, des del seu punt de vista la coherència nacionalista d'ERC hauria d'haver conduït al desitjat front, però això no és traïció. La traïció existeix quan el teu soci s'ajunta amb la competència, no quan la competència no vol associar-se amb tu tot i que tu creguis que l'associació seria bona.

I per a acabar: partint de la base que cap força de les que van presentar-se a les eleccions podia governar per ella sola, la necessitat de pactes resulta òbvia i a més és totalment lícita en el joc polític parlamentari. Que agradin o no ja és una altra cosa, totalment respectable per cert.

L'entesa

Sembla ser que tindrem govern del PSC, ERC i ICV-EUiA. El dia 2 jo ja manifestava que aquesta era l'opció més plausible i per la què jo apostava. A allò que vaig dir em remeto. Del pacte que ha portat al futur govern d'entesa (nom amb una clara tradició a la política catalana) en destaco els següents aspectes:

1.- És un pacte fet absolutament des de Catalunya, apartant-se de l'escenari previsiblement desitjat pel PSOE, que s'hauria sentit més còmode amb un acord PSC-CiU, el que s'ha anomenat la sociovergència.
2.- Ha estat fet discretament i en un temps rècord, evitant així un major pes de les pressions de tot tipus que s'haurien manifestat amb més força en un procés de negociació llarg.
3.- Evidencia, certament, la capacitat de decissió autònoma del PSC, que ha fet política en clau catalana.
4.- Mostra la clara vinculació d'ERC al projecte de polítiques socialment progressistes encetat amb el tripartit.
5.- És la plasmació de l'aposta d'ICV-EUiA clarament explicitada al llarg del procés electoral.
6.- Naix, pel que sembla, amb el compromís ferm de que el futur govern tingui una total coherència i unitat d'acció. És bàsic que així sigui: un programa i un govern, més enllà de les particularitats de cada força política.

Ara, al mateix temps que s'aprofondeixi en la reflexió del per què tants catalans es van quedar a casa el dia 1 i tants van votar en blanc, a governar seriosament per a resoldre els problemes dels ciutadans, amb respecte per a totes les opcions i voluntat d'entendre's amb l'oposició en els grans temes que ens afecten.

Sort i a treballar.

25 anys sense Brassens

El diumenge 29 d'octubre va fer vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens. Brassenià recalcitrant com sóc, m'he anat acostumant a que quan parlo d'ell amb gent més jove molts desconeixen qui era. És lògic quan es tracta d'un personatge mort fa tant temps i, a més, francès, ara que som tant pocs els que vàrem estudiar i estimem la llengua en què cantava.

Brassens era de Sèta o -en francès- Sète, una ciutat preciosa, per cert, i va ser cantant i músic. Les seves cançons son molt riques musicalment parlant i les seves lletres son poesia pura. Brassens, a més, se'n fotia de tot, bàsicament dels poderosos, dels prepotents, dels pretenciosos, del que podríem anomenar la gent d'ordre, i al mateix temps mostrava tota la tendresa quan cantava als marginats, als pobres, als infeliços. La irrupció de Georges Brassens a la cançó francesa va ser un autèntic revulsiu iconoclasta que va fer escola arreu.

El dissabte 28 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona, Paco Ibáñez, sense altre acompanyament que la seva guitarra, cantà les cançons de Brassens davant un públic d'entusiastes, entre els què vaig tenir la sort de ser-hi. L'endemà, a una altra sala del mateix Auditori, vam descobrir Eva Dénia Trio també cantant Brassens. Són gent del País Valencià -ella, Eva Dénia, és de Gandia- que harmonitzen perfectament la veu fresca i bella d'ella amb la guitarra de Carles Carrasco i el contrabaix de José Luís Porras.

Dos dies abans de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions, les lletres de Georges Brassens ens feien tornar a la reflexió eterna sobre el poder, la mort, l'amor, l'amistat, la vida. Segur que us en tornaré a parlar.

I ara què?

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya són els que són i ara s'ha de veure on condueixen. Sense perjudici d'afinar en l'anàlisi tal com vagin passant els dies, aquestes són les meves primeres impressions sobre el que els resultats electorals representen:

1.- Quasi la meitat de l'electorat no ha votat. Ja vaig parlar d'això en comentar els resultats del referèndum de l'Estatut.
2.- CIU és la força més votada pels catalans, la que compta amb més partidaris, la guanyadora, però no ha assolit els ambiciosos objectius que es proposava.
3.- ICV-EUiA és l'única força política -entre les fins ara parlamentàries- que ha augmentat significativament, en nombre de vots i escons.
4.- Un 3 % dels votants s'ha aliniat clarament contra la major part dels partits tradicionals en votar Ciutadans.
5.- La majoria dels votants donen suport als tres partits que integraven el govern catalanista i d'esquerres.
6.- El PP resisteix, però s'ha quedat a la vora de passar a ser la cinquena força parlamentària per nombre de vots i escons.
7.- L'efecte Montilla no ha donat els resultats que alguns preveien o, dit d'una altra manera, s'ha vist minvat en perdre el ganxo que per a d'altres sectors dels votants representava l'efecte Maragall.
8.- ERC consolida el seu espai electoral, perdent part dels votants incorporats a les anteriors eleccions.

Amb els números a la vista, diverses són les possibilitats que s'ofereixen per a formar govern:

1.- Un govern de CIU amb el recolzament puntual d'altres partits: difícil per quant el nombre d'escons (48) és escàs a aquests efectes i donaria lloc a un govern molt afeblit. Pot haver qui pensi, però, que des del govern espanyol aquest escenari no es veuria malament.
2.- Un govern CIU-ERC. Els números donen 69 escons, que és majoria absoluta. El caire netament nacionalista d'aquest govern deixaria una oposició bàsicament no nacionalista i diluiria les propostes de caràcter social progressista d'ERC a qui no crec que pugui interessar-li perdre l'electorat d'esquerres que ha anat incorporant al seu projecte. Gran part de l'electorat conservador i tèbiament catalanista de CIU tampoc ho entendria.
3.- Un govern CIU-PSC. No crec que el PSC, per molt que possiblement aquesta fórmula comptaria amb el vist i plau de Madrid, estigui per deixar de constituir-se en alternativa com a força d'esquerres més votada. ERC i ICV podrien capitalitzar clarament l'estar a l'oposició a aquest govern.
4.- Un macro govern CIU-PSC-ERC: aquí valdria el que ja he dit abans. La pretesa justificació de ser convenient per a desenvolupar l'Estatut no sembla correcta, ja que no estem en un supòsit d'emergència nacional. A més: o realment els programes socials de les tres forces polítiques són dificilment conciliables o ens han estat enganyant a tots durant la campanya.
5.- Un govern tripartit PSC-ERC-ICV EUiA. Tant nefast -diuen alguns- que ha estat el govern catalanista i d'esquerres i resulta ara que la ciutadania vota als que els van integrar tornant a donar-los per suma aritmètica la possibilitat de governar. Per a mi és la conseqüència més clara dels resultats electorals, que permetria continuar les actuacions començades i iniciar les programades durant els darrers tres anys.

El nou govern catalanista i d'esquerres, que comptaria amb el suport de 70 dels 135 escons del Parlament hauria de tenir clares, però, una sèrie de consideracions:

1.- Disposar el que calgui per tal d'evitar els episodis, més o menys anecdòtics, que van portar a la convocatòria d'eleccions anticipades.
2.- Establir una forma clara d'integració de les propostes de les tres forces polítiques per tal de tenir una acció de govern unitària. El govern, més enllà dels que l'integren, ha de ser un.
3.- Reequilibrar la composició del govern atesos els resultats electorals obtinguts per cadascuna de les forces que l'han d'integrar.
4.- Afavorir l'actuació com a bloc de la gran majoria del Parlament de Catalunya, -això inclou evidentment CIU-, en la difícil tasca de desenvolupament de l'Estatut i en tots els grans temes que afecten el País.

En continuarem parlant.

Pierre le maquis

Aquests dies, a estones perdudes, rellegeixo José Agustín Goytisolo. Vull parlar ara del poema que anomena com el títol d'aquest escrit: "Pierre le maquis". El poeta explica el viatge que va fer a Aix en Provence en busca de Pierre o Pedro, un exiliat antic combatent de la resistència a França, a qui porta una carta i una ampolla de Fundador, però no el troba. Per a mi la lectura és moltes vegades com un cistell de cireres, que n'estires una i en treus unes quantes, i així, Aix en Provence em porta records d'una gasolinera tancada fins a les set del matí on vam haver d'aturar el nostre assedegat dos cavalls tornant de Turquia, ara fa molts anys, i també un viatge nocturn per l'autopista amb el director de cinema Costa Gavras en el cotxe del meu amic Carles.

Pero tornem als versos: el poema de Goytisolo acaba explicant al Pedro o Pierre a qui no ha trobat

"que de regreso ya hacia La Junquera
en un bistrot increible rodeado de gitanos
que hablaban catalán -cerca de Sète-
yo me bebí con ellos la botella
que para tí me dieron en Tortosa.
Fue a tu salud: lo juro. Aquella carta
creo que la he perdido" .

Sète per a mi, i tornem a allò de les cireres, és Georges Brassens i Paul Valéry, però el que ara plantejo és la història de la carta i l'ampolla de brandy -conyac sempre hem dit aquí- que Goytisolo portava des de Tortosa per a Pedro o Pierre (o Pere?). Qui li havia donat? Qui recordava l'exiliat des de Tortosa? De què parlava la carta?

Joan Clos

Han passat les vacances i costa tornar a la feina. El bloc ha estat inactiu durant més de trenta dies, però hi ha moltes coses que voldria comentar perquè les vacances afavoreixen la reflexió, la lectura, la conversa tranquil·la amb els altres.

Temps hi haurà per a parlar de tot. Ara, per actualitat, em referiré a la notícia de l'imminent nomenament de l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, com a ministre d'indústria en substitució de José Montilla. Com a seguidor que era del programa Polònia de TV3 he rigut moltes vegades amb les paròdies que afectaven al señor Clos i per descomptat amb les referides a tots els altres personatges.

Respecte al nomenament de Joan Clos com a ministre els comentaris han anat en una doble direcció: en primer lloc s'ha criticat la maniobra pel que representa (com va fer Maragall en el seu moment) de donar una empenta a l'hereu polític de l'alcalde per a afavorir la seva candidatura a les properes eleccions municipals. A mi això em sembla absolutament lícit i aquest procedir no és exclusiu del PSC.

D'altra banda, l'oposició ha criticat durament la gestió de Joan Clos i del seu govern municipal. Òbviament aquest espai i la meva manca de qualificació en la matèria no permeten fer una anàlisi exhaustiva, i només puc donar la meva visió personal com a veí de Barcelona que vaig ser durant vint-i-tres anys i visitant ocasional que sóc ara.

Hi ha moltes coses que s'han fet a Barcelona que no m'agraden i això em passa també amb el meu poble, però el balanç per a mi és absolutament positiu. Barcelona continua tenint els mateixos racons per on m'ha agradat passejar sempre i al mateix temps s'ha obert fantàsticament a la mar i ha dignificat enormement tots els seus barris. Continuaré rient amb les paròdies d'en Joan Clos al Polònia i gaudint de la ciutat com fins ara.

Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.

El factor humà

Aquest era el títol d'una novel·la de Graham Greene i hi he pensat en veure el terrible accident del metro de València. He llegit que els més moderns sistemes de seguretat deixen molt poc marge d'actuació al maquinista i compten amb automatismes capaços d'aturar el convoi si es depassa la velocitat aconsellable. Sembla que aquest no era el cas a la línia 1 valenciana.

He llegit també que el sistema que tècnicament ofereix més garanties és que el metro funcioni sense conductor, ja que així es minimitza el risc, i sembla que s'avança en aquesta direcció.

Hem passat de la desconfiança de l'home envers la màquina, que portava a que sempre hi hagués d'haver algú que vigilés els diversos ginys mecànics, a que ja ara sigui la màquina la que vigila l'home per corregir les seves errades i, en un immediat futur, a que no calgui vigilar l'home perquè tot ho farà la màquina sola.

L'home -l'ésser humà vull dir en tot moment- és difícilment previsible en moltes ocasions: s'indisposa, es distrau, s'adorm, s'equivoca ... i això fa que sigui arriscat encomanar-li segons quines tasques. Errare humanum est. Bertolt Brecht, però, deia sarcàsticament en un magnífic poema antimilitarista que l'home té un defecte: pot pensar. Des que el poeta alemany va escriure això, les màquines han avançat moltíssim i es parla d'intel·ligència artificial: pot ser intel·ligent el sistema que comandi un convoi del metro, com ho és el que millora la capacitat destructiva de les màquines militars.

El que és cert és que darrera la intel·ligència artificial hi ha el treball intens i constant del cervell humà, per a ajudar a viure o per a matar millor.

L'abstenció

Un no se n'adona i entra al bloc i veu que ja han passat nou dies des de la darrera cosa que va escriure, el 13 de juny. Mentrestant ha passat un estatut i un president ha dit que no hi tornarà i alguns continuen dient les mateixes barbaritats de sempre...i ha entrat l'estiu precedit per núvols de pols del desert empastifant-ho tot mentre totes les forces polítiques de Catalunya comencen a esmolar les espases per a la llarga campanya que s'acosta.

¿Es farà a fons una reflexió seriosa sobre el fet que més de la meitat de la població d'aquest país no hagi anat a votar? i ¿Es variaran les estratègies polítiques per tal d'aconseguir reduir l'abstenció? Ens manca, suposo, una caracteritació fidel dels abstencionistes, que poden respondre en el cas del darrer referèndum als següents tipus:

a) Els que ho han de ser per força o quasi (malalts, viatgers de darrera hora, no inscrits, etc.)
b) Els que ho són d'una manera militant, per oposició rotunda al sistema.
c) Els instal·lats en el confort del dia de platja o del que sigui que es justifiquen amb un "el resultat està cantat...de mi no dependrà...".
d) Els que, per principi, passen totalment.
e) etc.

Però, a més, segur que hi ha un tant per cent important que creu sincerament que la dinàmica política i social només compta amb ells en molt concretes ocasions i se sent utilitzat quan se li demana que voti i completament oblidat un cop ja ha votat, mentre percep que el que s'anomena classe política és quelcom totalment aliè al ciutadà d'a peu.

No m'atreveixo a quantificar cada tipologia, però crec que el procés de reflexió del per què d'aquest percentatge superior a la meitat s'ha d'emprendre d'una manera ràpida i rigorosa per part de tots, sense partidismes de cap mena.

El debat de l'Estatut a TV3

Diumenge al vespre vaig seguir el debat sobre l'Estatut a TV3. Val a dir que jo ja tenia decidit el vot, que serà afirmatiu. M'he llegit el projecte d'Estatut que se sotmet a referèndum i penso que és un avanç important sobre el de 1979 en moltes coses. Reconec que m'hauria agradat més el sortit del Parlament el 30 de setembre, i comparteixo afectes, amistat i moltes coses amb gent que pensa votar no, cosa que respecto.

No esperava del debat televisiu res més que veure com s'establia la confrontació de raonaments entre uns i d'altres, i vaig procurar estar atent amb la màxima objectivitat possible, cosa difícil d'aconseguir.

En vaig treure diverses conclusions:

1.- Hi ha polític a qui no li van les distàncies curtes (més d'un).
2.- Hi ha polític a qui se li nota molt quan defensa quelcom que no s'acaba de creure (un segur i sent generosos, potser dos).
3.- Costa fer un discurs clar, moderat, respectuós i contundent alhora (algun se'n va sortir).
4.- Hi ha qui s'ha crescut en el procés viscut els darrers mesos i que, utilitzant el llenguatge de la boxa, possiblement hauria aconseguit un KO i més d'una victòria als punts.

Això és el que tenen els espectacles televisius i ja en vaig parlar en un comentari publicat en aquest bloc el dia 4 d'abril. Potser el que hauria calgut és una cosa menys distreta però més útil: fer una comparativa detallada entre l'Estatut de 1979 i el projecte que s'ha de votar el diumenge que ve.

Sé que els que propugnen el no (i no parlo dels que segueixen l'orientació del PP o altres corrents conservadores o centralitzadores) invoquen altres arguments, que van des de la impossibilitat d'acceptar les retallades al projecte enviat a Madrid a l'eventual hipoteca sobre les aspiracions a millorar que pot representar el nou Estatut si s'aprova. Ho respecto però no ho comparteixo. A mi em va bé obtenir un Estatut millor que l'actual aprofitant unes condicions polítiques i socials que qui sap quant tardaran en repetir-se, conscient que amb això no s'impedeix avançar en tot allò que calgui.

El diumenge no es tanca res.

El canvi climàtic

Amb això dels blocs un escriu sense saber si hi haurà algú que el llegeixi, però he constatat que, sorprenentment, ens llegeix més gent de la que ens pensem. A vegades, casualment, algú et troba pel carrer i t'ho diu o t'envia un e-mail i et fa arribar les seves impressions. El blocaire aleshores -no em dol dir-ho- se sent gratificat, perquè el blocaire -aquest blocaire al menys- escriu per a ell mateix, però també per a comunicar amb els altres.

Aquesta tarda he estat al Museu del Montsià, a Amposta, on Daniel Ramírez, meteoròleg de TV3, parlava de "Terres de l'Ebre i canvi climàtic" en el marc de la Segona Setmana del Medi Ambient organitzada pel Parc Natural del Delta. A mi, que sóc de lletres, cada cop m'agrada més escoltar als de ciències i més quan parlen d'un tema que ens toca de ben prop. Sempre aprens coses i si en sabies alguna, bo és que te la recordin.

De la xerrada de Daniel Ramírez en queda una visió prou negativa de l'evolució de la Terra a uns quants anys vista. Una de les transparències amb què s'ajudava en la seva exposició, mostrava un globus terraqui surant en una claveguera plena de detritus, en un paisatge desolat com el de Mad Max. Deia el conferenciant que hi han efectes negatius a la capa d'ozon (jo hagués dit ozó però obeeixo en Pompeu Fabra) que ja no es poden aturar i que continuaran durant 40, 50 o 60 anys encara que, miraculosament, la humanitat aturés les contínues agressions al medi ambient. No cal dir què pot passar si no les atura.

La Terra ha passat per diversos cicles al llarg de la seva dilatada història. En la història del planeta "veinte años no es nada", com al tango, i 1.000 tampoc. Més amunt de Berga, en un paisatge gens propici al raïm, hi ha una finca anomenada "La Vinya" i al segle XIII a Anglaterra feien vi amb raïm propi. Més encara: Morella fou un paisatge tropical fa uns quants milers d'anys. És a dir: han hagut èpoques on feia més calor que ara i hom podria dir que fa anys feia més calor com els nostres avis deien que abans nevava més, i possiblement ningú faltaria a la veritat.

El cas és que una cosa són els cicles meteorològics naturals (en un sentit ampli), que poden ser més llargs o més curts i obeir a diversos factors (astronòmics, geològics...), i l'altra, molt diferent, el progressiu escalfament de la Terra per l'efecte hivernacle provocat pel desenvolupament insostenible.

Quan en Daniel Ramírez enuncia els terribles escenaris augurats pels científics: avanç de la desertització, arribada de plagues i malalties, abandó de conreus, salinització dels aqüífers, possible desaparició de costes baixes i deltes sota la mar...pren tot el sentit el que ell mateix deia al final: cal un gir copernicà que acabi amb tots els disbarats que el gènere humà està fent amb l'únic planeta de què disposem ara per ara, per estrictes raons de supervivència.

Ara que estem ficats cada cop més en el procés d'assegurar la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, analitzant els problemes concrets que tenim a l'abast de la mà, hem d'aixecar de quan en quan la vista i empènyer la pràctica de polítiques ambientals globals que són absolutament inajornables.

Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.

Suite francesa

La setmana passada vaig acabar de llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, en castellà a Ediciones Salamandra (ignoro si també es pot llegir en català).

És una novel·la que reflecteix l'èxode dels parisencs davant l'imminent ocupació de la ciutat pels alemanys els primers dies de juny de 1940 i la quotidianitat de la vida a la França ocupada. La quotidianitat ja ho té això: les vides de les persones en general es manifesten lluny de l'acte heroic i qui més qui menys tracta de passar el tràngol de la millor manera. Un cop superades les primeres peripècies (les caravanes de gent que fuig, els bombardejos, la desubicació...) els personatges de la novel·la s'adapten al dia a dia i aquells francesos i franceses miren de viure de la millor manera que poden amb els ocupants alemanys, i amb ells somriuen, riuen, xerren, s'estimen... Certament d'altres es rebel·len contra "les boches", però són una estricta minoria. Els personatges de la novel·la d'Irène Némirovsky mostren en general el costat amable de l'ocupació. La narració, que havia de ser més llarga en les previsions de l'autora, té un final immers en aquesta atmosfera de quotidiana tranquil·litat, amb la marxa del regiment alemany cap al front rus.

Després, però, venen com a apèndix les notes que l'autora anà escrivint mentre redactava la novel·la, i després un seguit de cartes. En elles apareix ja la crua realitat que la inacabada novel·la no reflecteix: El 13 de juliol de 1942, Irène Némirovsky, jueva russa establerta a França des de 1919, fou detinguda i enviada a Auschwitz, on fou assassinada el 17 d'agost. Tres mesos després el seu marit, detingut amb posterioritat, també moria al mateix camp d'extermini sense haver aconseguit saber on era la seva dona.

Els sediments, Raimon i l'Estatut

Els temes es precipiten i a vegades convè deixar que s'adormin una mica abans de portar-los al bloc: dissabte pel matí parlàvem al Congrés Delta + 10 de regressió i sediments i tant les ponències com el treball als tallers van ser molt interessants. Sense l'aportació de sediments el Delta s'enfonsa progressivament i la mar va menjant sense treva. S'està a temps de fer alguna cosa? Possiblement sí, però a part dels costos que qualsevol dels sistemes d'aportació comporta, que són força alts, cal tenir les idees molt clares respecte al que en aquesta matèria representen no només les preses existents, sinó també els embassaments en construcció. Cal, com en matèria de règim hídric i cabals addicionals, una gestió de la conca que respongui a la Directiva Marc de l'Aigua i als interessos de la col·lectivitat. El Delta és -ha de ser en tot cas- el fusible d'alerta de l'estat general del riu, perquè n'és el punt més feble, com exposà Òscar Cid.

Dissabte al vespre, a La Lira, Raimon. Ja en vaig parlar fa uns dies de cóm esperava jo el recital, i les expectatives es van complir. No és només la nostàlgia d'un temps. És també la sotragada cívica i emotiva que les seves cançons produeixen quan fa ja més de quaranta anys que escriu, composa i canta. I sense deixar de banda la sorprenent força de la seva veu que l'acompanyament musical bressolava. A recordar per sempre.

I per a acabar, la crisi del referèndum. No és el final que molts hauríem volgut per al procés unitari iniciat fa mesos, però aquí estem. Amb la perspectiva de fer un pas endavant en la millora de l'autogovern, per curt que sigui respecte del que s'anunciava el 30 de setembre en acabar l'elaboració del text al Parlament. Aquests dies n'he parlat bastant amb els amics i els de casa i respecto, evidentment, totes les opinions i les opcions a prendre. Temps hi haurà per a parlar-ne més a fons. Em preocupa molt, en tot cas, la situació creada a la política catalana. Com dirien en francès, à suivre.

El Congrés Delta + 10

Aquesta tarda ha començat a Amposta el 2n Congrés sobre Desenvolupament Sostenible i Conservació del Delta de l'Ebre, congrés Delta + 10, com se'l coneix. Des del meu punt de vista l'organització del congrés és àgil i eficaç i les intervencions, tant dels ponents com de la resta de congressistes, són en general força interessants. Avui hem parlat, entre d'altres coses, de règim hidrològic i cabals ambientals, -quasi res-, i com és natural, en el taller on hem treballat el tema s'han posat damunt la taula temes com els nous regadius, els nous embassaments, la gestió de les hidroelèctriques...

No ha faltat qui semblava confrontar la protecció del medi amb el desenvolupament, i els ecosistemes amb l'home i el seu benestar, dibuixant un riu sotmès a les exigències del creixement, oblidant que tot desenvolupament o és sostenible o no és res.

La definició del règim hídric de l'Ebre serà complexa. Em quedo amb l'idea bàsica que ha exposat magníficament el ponent Rafael Sánchez, de l'UEA-IRTA: ens hem d'acostar al que era el règim natural del riu abans de les preses i les detraccions fetes per l'home, és a dir, apropar-nos al màxim als paràmetres naturals. Els càlculs són complicats, però la feina és imprescindible.

Tahtel Yasmina

Aquest llarg i estiuenc cap de setmana he assistit, fascinat com tota aquesta primavera, a la sensualitat de la natura. Ja vaig parlar de les taques de roselles que et sorprenen a les vores dels camins i ara em refereixo a l'olor de la flor del taronger que la brisa t'acosta sobtadament. Amb un amic comentàvem com és de bona aquesta olor, fins i tot si t'hi acostes a fregar el nas amb els tendres pètals i ell em deia que, per contra, no tolerava la intensitat del llessamí o gessamí a curta distància.

Gens afeccionat als perfums i simple observador de les flors de manera ocasional, l'olor del llessamí i fins i tot el propi mot els associo a la música de Maria del Mar Bonet i a l'Àfrica del Nord. Un vespre de juliol de fa vint anys m'acostava a vela al golf de Tunis, cercant les llums de Sidi Bou Said. La proximitat d'un continent que no havia trapitjat es materialitzà en enfilar la bocana en una olor floral intensa i desconeguda. En saltar a terra, d'un cafè amb taules a la fresca arribava el so d'una guitarra i unes veus que cantaven en àrab Tahtel Yasmina, una cançó de música andalusí que jo havia escoltat un munt de vegades en català en la veu de la Bonet:

"Es cantar dóna alegria
i jo no en tenc, mon amor,
dins del meu cor tenc tristor
que un carro no la duria..."

Recordo que en aquell moment vaig tenir, un cop més, la consciència clara de que la Mediterrània pot ser i ha de ser el pont de mar blava que després cantaria Llach. Aquest sentiment, aquest repte, és especialment transcendent en aquests temps de migracions forçades per la misèria o les frustracions.

L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .

La remodelació del Govern

La notícia m'ha arribat per telèfon. Estava potinejant l'ordinador quan una amiga m'ha dit des de Vic que TV3 havia interromput les emissions per a anunciar la remodelació del govern de Catalunya. Ara (un quart de dotze de la nit) estic pendent de la ràdio i encara no hi ha res definitiu, però sembla que el conseller Milà és un dels que cessen.

Hi haurà temps per a l'anàlisi política, però a cop calent em dol l'anunciat cessament d'en Salvador Milà, el conseller del govern a qui he tingut més ocasió de tractar. Milà és un home honest i amb una capacitat de treball impressionant, que ha posat en la funció per a la què va ser nomenat tot l'esforç de què és capaç.

Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i moltes vegades no es pot assolir tot el que es vol. Cada cop és més gran la sensibilització per tot el que afecta al medi ambient però al mateix temps és també normal que les polítiques mediambientalistes xoquin amb inèrcies i realitats de difícil superació i qui les ha de tirar endavant es troba moltes vegades entre dues incomprensions: la dels que consideren que no es fa tot el que s'hauria de fer i la dels que entenen que s'obstrueix el desenvolupament i el creixement.

Milà ha viscut aquesta situació sense defugir els problemes, encarant-los amb il·lusió i amb voluntat d'entesa i em consta la seva ferma dedicació a treballar per la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, tot i ser conscient -com és obvi- que mai s'aconsegueix contentar a tothom. En el procés tot just engegat d'elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta de l'Ebre, Milà va voler que fos el Territori, amb la participació més àmplia possible, l'autèntic protagonista.

En aquesta nit d'anuncis pendents de confirmació em sembla d'estricta justícia fer aquest modest reconeixement a Salvador Milà.

Bono i Herrero de Miñón

El dijous dia 6 vaig anar a Madrid i vaig provar una alternativa a la clàssica i habitual que et duu fins a València per la peatjística AP7 i d'allà a Madrid per una magnífica autovia de cost zero. L'amic Ferran Bel va ser un dels que em van suggerir la ruta Lleida-AVE. Tot i que el tren no va a la velocitat que ho fa en altres trajectes ibèrics, el viatger lamenta tenir l'estació a quasi dues hores i -amb poc ens conformem- s'il·lusiona pensant que un dia no molt llunyà podrà agafar el tren a Perafort. El viatger, però, voldria també tenir més trens al territori, ni que fossin més lents, i una xarxa d'autobusos que realment connectés els pobles amb l'estació.

A l'AVE vaig trobar algun altre ebrenc també camí de Madrid per feina, i vaig constatar que les indicacions i els avisos que es fan per megafonia són trilingües: castellà, català i anglès, tant a l'anada com a la tornada.

Sempre m'ha agradat Madrid. Tinc amics que diuen que no hi anirien ni per tot l'or del món, però jo m'hi trobo bé. La gent del carrer és amable, la ciutat és bonica i s'hi menja bé. Suposo que hi han molts Madrids, però jo procuro quedar-me amb els que més m'agraden, on m'hi sento a gust.

Políticament parlant, Madrid no és només la COPE i l'anticatalanisme instigat sinó també molts madrilenys que fan un enorme esforç de pedagogia a favor de Catalunya i de la catalanitat. Aquests mesos s'ha recordat molt el paper a les Corts de la República de Manuel Azaña quan el debat sobre l'Estatut de Núria i l'atzar em va portar a trobar-me el dijous passat a Miguel Herrero de Miñón, pare de la Constitució de 1978, polític d'UCD i després del PP que a finals de 2005 va marxar del partit perquè ja no podia aguantar més nedant contra corrent.

Ens trobàvem a un dels meus restaurants preferits, que està als baixos de la casa del número 84 de la calle Mayor des de la qual el 31 de maig de 1906 -aviat farà cent anys- l'anarquista català Mateu Morral va llençar una bomba al pas de la carrossa que portava a Alfons XIII i Victòria Eugènia. Al restaurant en qüestió fan uns callos fantàstics, que aquesta vegada acompanyava amb un vi de Toro prou potent per a l'ocasió. En veure entrar a Herrero de Miñón, que suposo venia de participar a la sessió del Consell d'Estat que havia debatut la proposta de constitució d'una gestora a l'Ajuntament de Marbella, em vaig aixecar i el vaig anar a saludar. Per a mi era un vell conegut, llegit i escoltat moltes vegades, i del que encara recordo com el caricaturitzava Forges. Per a ell, com li vaig dir, jo era un català anònim que li agraïa la seva aferrissada defensa d'un model d'estat respectuós amb les nacions com la nostra.

El que em va sorprendre va ser la seva resposta: "No sabe usted cómo le agradezco lo que me dice. Uno a veces no sabe si lo que dice o escribe sirve para algo" i jo li vaig dir que a mi m'havia servit. I li hagués dit, si no fos perquè la trobada era forçosament breu, que tantdebó a Espanya hi hagués una dreta culta i civilitzada, democràtica i respectuosa, amb la què poder debatre de manera serena i racional.

Camí de l'estació d'Atocha -s'anunciava vaga de metro- vam agafar un taxi, i tot just deprés de passar pel costat de la bandera gegantina de la plaça de Colón, el taxista va començar un parlament catastrofista que em va sonar a una música absolutament diferent de la d'Herrero, tot parlant de José Bono i d'una anunciada manifestació de guàrdies civils i dient que "ésto es un desastre", expressió en la qual "ésto" s'entenia que era tot allò que la dreta ultramontana demonitza dia rere dia.

Divendres al matí s'anunciava el cessament de Bono, que s'havia produït aquella tarda de dijous primaveral. Pensant en Bono i en d'altres que pensen o actuen com ell, crec que pel que fa a una certa actitud política l'adscripció a un determinat partit no garanteix res. Des de determinats sectors o personatges del PSOE es té una actitud envers Catalunya i les iniciatives que des del nostre país s'emprenen, però també amb relació a moltes altres coses, que no difereix gaire de la que adopta el Partit Popular, i això, que pot ser perfectament lícit, no ajuda gens a construir un futur millor.

Certs polítics

Els dilluns al vespre, si puc, miro l'Àgora del Canal 33. Ahir es debatia més o menys sobre les bondats de l'Estatut recentment aprovat pel Congrés de Diputats i en un altre moment diré què en penso. El que ara m'ocupa és l'actitud mediàtica dels polítics en general, perquè ahir algun d'ells em va fer recuperar una reflexió ja començada. Des d'una òptica molt personal i generalitzant, en destaco els següents trets:

1.- La infalibilitat: estan en possessió de la veritat. No dubten mai (tant que dubto jo!). Tenen la fe del carboner en tot allò que constitueix el dogma -canviant, com veurem- del partit respectiu. Des d'aquesta infalibilitat pontifiquen cruelment sobre els errors dels altres tot llençant anatemes a tort i a dret. L'autocrítica o l'admissió dels propis errors no existeix.

2.- La mutabilitat: Sant Pau caiguè un cop del cavall, camí de Damasc, i corregí la seva vida. Els polítics es foten de lloros dia sí dia no i el que fa una setmana era irrenunciable o inacceptable esdevé oportú, convenient, ajustat, encertat, positiu, a la primera de canvi. Lamentablement això no es deu a que en un procés dialèctic s'hagin convençut de que no són infalibles i hagin acceptat que no tenen la veritat en exclussiva, sinó que la major part de les vegades obeeix a simples criteris de convenència.

3.- La teatralitat: millorant els dramàtics registres de l'actriu Clara Segura que interpreta aquests dies a Barcelona l'Antígona de Sòfocles, els polítics mostren en públic una santa indignació envers els adversaris pròpia dels profetes bíblics i s'injurien entre ells amb acarnissat fervor, més fervent i més indignat si hi han càmeres o micròfons a l'abast. Després, el descrispador que ho descrispitzi bon descrispador serà.

Certament, ja ho havia advertit, generalitzo i no tots els polítics són així, però Déu n'hi do. En salvaria a bastants, però crec que la manera d'actuar dels altres fa un flac favor a la societat en general i no produeix més que desconfiança cap a la classe política, perquè els ciutadans tendeixen a no fiar-se'n gaire dels qui evidencien a vegades tan poca serietat. Un dels principals enemics d'aquest tipus de polític són les hemeroteques i ahir a l'Àgora més d'un es va sufocar, com diem aquí.

I és que els romans deien verba volant, scripta manent, però en una societat com la nostra verba també manent si es diuen davant de les càmeres i els micros, i les comparacions entre el que hom deia ahir amb energia i radicalitat, i el que diu avui amb la mateixa energia i radicalitat solen ser odioses.

L'aprovació de l'Estatut

Aquest migdia he tingut ocasió de veure part del debat d'admissió de l'Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats. Això que ara escric són unes breus notes poc reflexives però sí espontànies, perquè el més evident del debat sobre un text que òbviament ha arribat a l'hemicicle prou diferent de com era quan va sortir del Parlament de Catalunya, ha estat la sensació de bipolarització més enllà de les discrepàncies entre les diferents forces polítiques, bipolarització que és clarament perceptible d'un temps cap a aquí.

Quan Joan Puigcercós, d'Esquerra Republicana o Begoña Lasagabaster, d'Eusko Alkartasuna, argumentaven el "no" ho feien des d'uns principis bàsics, de concepció de l'estat i de respecte democràtic, que m'eren tan propers com els d'en Joan Herrera, Pérez Rubalcaba o Duran i Lleida advocant pel "sí". El convenciment comú de que si hi ha una Espanya possible ha de ser l'Espanya plural, amb tots els graus i matissos que vulgueu i ja sigui com a darrera fita o com a pas intermedi per a anar eventualment més enllà, xocava amb una defensa ferrenya d'un concepte d'estat que res té a veure amb el que els pobles que l'integren exigeixen, defensa que no dubta a l'hora d'atiar el foc de la catalanofòbia amb qualsevol combustible.

Sembla ser que hi han hagut 189 vots a favor del text de l'Estatut, 154 en contra i dues abstencions, una d'elles de José Antonio Labordeta, que quasi no podia aguantar-se davant les escomeses xulesques i injurioses d'alguns diputats del Partit Popular. Però aquests números només signifiquen que el text de l'Estatut és tramès al Senat. Els números reals són uns altres i reflecteixen una clara determinació d'avançar des de la pluralitat, el diàleg i el respecte entre els pobles i els ciutadans.

Arnaldo Otegi

Avui Arnaldo Otegi compareix a l'Audiència Nacional davant del jutge Grande Marlaska. Aquesta compareixença, acordada amb anterioritat a la declaració d'alto el foc d'ETA, s'ha retardat a causa de la malaltia del compareixent. Les manifestacions del Fiscal General de l'Estat dient que el fiscal del cas no demanaria l'ingrés a la presó d'Otegi, van aixecar una considerable polseguera i des de sectors conservadors de la judicatura i la fiscalia, aplaudits per diversos polítics, s'acusà Conde Pumpido de no respectar la legalitat.

Amb les limitacions d'espai pròpies d'aquest text, convé dir que la Llei d'Enjudiciament Criminal estableix que la presó provisional només s'adoptarà quan sigui objectivament necessària i quan no existeixin d'altres mesures menys gravoses pea al dret a la llibertat a través de les quals puguin assolir-se les mateixes finalitats que amb la presó provisional. Això vol dir que procedirà, per exemple, quan pugui inferir-se racionalment un risc de fuga o quan es tracti d'evitar que es cometin nous fets delictius.

D'altra banda, l'article 3 del Codi Civil estableix que les normes s'interpretaran segons el sentit propi de llurs paraules, amb relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han d'ésser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat dels preceptes. No hi ha dubte que l'escenari polític i social ha canviat considerablement pel que fa a l'entorn d'ETA i al conflicte basc des del divendres 24 de març i fa molt bé el Fiscal General de l'Estat en tenir-ho present.

És important recordar que d'altres veus s'han unit a la de Conde Pumpido i en destaco la del líder dels socialistes bascos Patxi López. El llarg procés de pau que ara s'inicia a Euskalherria, comporta una realitat social molt diferent a la que hi havia quan s'acordà la compareixença d'Otegi. En aquest principi de la fi del terrorisme i la violència, bo seria que avui Arnaldo Otegi torni a casa després de declarar.

Entre Amposta i La Ràpita hi han llocs així...

Ebre enllà

És molt freqüent llegir "més enllà de l'Ebre" quan qui ho escriu vol referir-se als de fora de Catalunya. No cal dir que això a la gent del Montsià o de la Terra Alta ens sembla un enorme disbarat i una mostra clara d'ignorància. Catalunya, el Principat si ho voleu més concret, no s'acaba a l'Ebre, com qualsevol ebrenc sap.

Els rius han estat moltes vegades els definidors del límits administratius: el Noguera Ribagorçana, el Sénia...però en rares ocasions marquen els límits nacionals. Més enllà del Noguera Ribagorçana hi ha un bon grapat de pobles de parla catalana i el Sénia, per ell mateix, mai ens ha allunyat de la gent del Baix Maestrat o els Ports.

Fora bo fugir de les frases o expressions fetes i deixar en pau la geografia quan es vol utilitzar per a dir altres coses. Sobre tot si no se'n sap gaire.

Primavera al Delta

Avui la tarda era magnífica al Delta i l'Ebre baixava lent, endormiscat, buscant la mar. Del Fangar als Alfacs camins i carreteres secundàries m'han permès allargar el trajecte travessant o resseguint sèquies i canals enmig dels arrossars, tan canviants al llarg de les estacions. Feia calor, una calor que ja és la confirmació de la primavera que s'ha anat anunciant amb la florida dels ametlers, els albercoquers i les pruneres. El paisatge tan nostre, el món literari i vital d'Arbó, de Gerard Vergés...el món dur i aspre de les dones i els homes que hi han deixat l'empremta de l'esforç diari durant generacions. Aquest és el Delta que s'obre a qui el mira aquesta tèbia tarda de març: el de la lluita de les seves gents per una vida digna arrelada al territori, un Delta profundament humanitzat.

Però aquest Delta, que s'ha salvat per ara de l'amenaça del transvasament, amaga sota la bellesa encisadora d'aquesta primavera moltes altres amenaces. El Delta s'enfonsa, recula davant els embats de la mar contra la que no pot un riu minvat que ja no arrossega els llots que abans repartia generosament, s'empobreixen les aigües de les basses i les llacunes, apareixen espècies foranes que alteren els precaris equilibris...

Cada vegada s'entèn més que la lluita per la millora ambiental del Delta i del conjunt de les Terres de l'Ebre és una lluita per la supervivència i que millorar la qualitat de l'aigua de les basses i les badies i de tots els acuífers, regenerar els boscos de ribera, preservar les espècies pròpies del territori, frenar la subsidència i la regressió, és defensar el dret de tots els ebrencs a un futur digne. Defensar el medi ambient és defensar la gent de l'Ebre.

S'hauran de definir les necessitats d'aquest vell Ebre on aquesta tarda lluenteja el sol que avança cap a ponent. I actuar: de Mequinensa i Riba-Roja fins a les platges, però amb una visió conjunta de conca, per tal que s'asseguri un cabal que faci efectives les actuacions a emprendre. Això no pot fer-se sense un compromís de totes les administracions, els agents socioeconòmics i la població de les Terres de l'Ebre en el seu conjunt. El moment que vivim ens demana que assumim la responsabilitat d'encarar aquest repte amb voluntat d'entesa i consens, sabedors que no podem ajornar-ho més. Els Ebrencs de demà no entendrien que entre tots no haguéssim estat capaços de fer-ho.

L'alto el foc d'ETA

Hola a qui ho llegeixi. Sóc absolutament nou en això i bo serà començar dient que ha estat gràcies al blog d'en Manel Zaera que m'he decidit a crear el meu. Començo precisament avui dia 23 de març de 2006, i escric això minuts abans que entri en vigor el cessament del foc acordat per ETA.

Ahir i avui he sentit molts polítics dient que ara comença una etapa esperançadora però molt difícil. Les èpoques convulses, com la que ara sembla -toquem fusta- que acaba, deixen en moltes persones un pòsit difícil d'eliminar. El dolor s'ha aferrat a l'ànima dels que han patit el terrorisme i s'expressa de moltes maneres.

És molt possible que, per a ser efectiu, el procés de pau que ara esperem que s'enceti hauria d'avançar com les eugues a les sénies, sense veure res més que el que hi ha al davant. Això és dur per a qui ha estat víctima d'un atemptat o ha perdut el marit, la dona, el fill o el pare a mans d'ETA i mai des de fora aconseguirem acostar-nos prou a tant patiment, ni podrem copsar la intensitat de la ràbia que es pot arribar a sentir.

L'avanç cap a la pau no podrà fer-se oblidant les víctimes però és il·lusori pensar que s'hi podrà arribar sense abordar la situació dels més de cinc-cents presos d'ETA i dels que tenen causes pendents amb la justícia. Les negociacions estrictament polítiques les han de fer els polítics, tot el ventall polític d'Euskadi, sense excloure a ningú i per això cal reincorporar a la legalitat jurídica l'esquerra abertzale. Però, a més, -no voler pensar-hi no ajuda gens-, s'haurà de parlar d'altres coses, amb respecte total a les víctimes i a la justícia però amb la generositat necessària per a assolir una pau efectiva.