22 de juny 2006

L'abstenció

Un no se n'adona i entra al bloc i veu que ja han passat nou dies des de la darrera cosa que va escriure, el 13 de juny. Mentrestant ha passat un estatut i un president ha dit que no hi tornarà i alguns continuen dient les mateixes barbaritats de sempre...i ha entrat l'estiu precedit per núvols de pols del desert empastifant-ho tot mentre totes les forces polítiques de Catalunya comencen a esmolar les espases per a la llarga campanya que s'acosta.

¿Es farà a fons una reflexió seriosa sobre el fet que més de la meitat de la població d'aquest país no hagi anat a votar? i ¿Es variaran les estratègies polítiques per tal d'aconseguir reduir l'abstenció? Ens manca, suposo, una caracteritació fidel dels abstencionistes, que poden respondre en el cas del darrer referèndum als següents tipus:

a) Els que ho han de ser per força o quasi (malalts, viatgers de darrera hora, no inscrits, etc.)
b) Els que ho són d'una manera militant, per oposició rotunda al sistema.
c) Els instal·lats en el confort del dia de platja o del que sigui que es justifiquen amb un "el resultat està cantat...de mi no dependrà...".
d) Els que, per principi, passen totalment.
e) etc.

Però, a més, segur que hi ha un tant per cent important que creu sincerament que la dinàmica política i social només compta amb ells en molt concretes ocasions i se sent utilitzat quan se li demana que voti i completament oblidat un cop ja ha votat, mentre percep que el que s'anomena classe política és quelcom totalment aliè al ciutadà d'a peu.

No m'atreveixo a quantificar cada tipologia, però crec que el procés de reflexió del per què d'aquest percentatge superior a la meitat s'ha d'emprendre d'una manera ràpida i rigorosa per part de tots, sense partidismes de cap mena.

13 de juny 2006

El debat de l'Estatut a TV3

Diumenge al vespre vaig seguir el debat sobre l'Estatut a TV3. Val a dir que jo ja tenia decidit el vot, que serà afirmatiu. M'he llegit el projecte d'Estatut que se sotmet a referèndum i penso que és un avanç important sobre el de 1979 en moltes coses. Reconec que m'hauria agradat més el sortit del Parlament el 30 de setembre, i comparteixo afectes, amistat i moltes coses amb gent que pensa votar no, cosa que respecto.

No esperava del debat televisiu res més que veure com s'establia la confrontació de raonaments entre uns i d'altres, i vaig procurar estar atent amb la màxima objectivitat possible, cosa difícil d'aconseguir.

En vaig treure diverses conclusions:

1.- Hi ha polític a qui no li van les distàncies curtes (més d'un).
2.- Hi ha polític a qui se li nota molt quan defensa quelcom que no s'acaba de creure (un segur i sent generosos, potser dos).
3.- Costa fer un discurs clar, moderat, respectuós i contundent alhora (algun se'n va sortir).
4.- Hi ha qui s'ha crescut en el procés viscut els darrers mesos i que, utilitzant el llenguatge de la boxa, possiblement hauria aconseguit un KO i més d'una victòria als punts.

Això és el que tenen els espectacles televisius i ja en vaig parlar en un comentari publicat en aquest bloc el dia 4 d'abril. Potser el que hauria calgut és una cosa menys distreta però més útil: fer una comparativa detallada entre l'Estatut de 1979 i el projecte que s'ha de votar el diumenge que ve.

Sé que els que propugnen el no (i no parlo dels que segueixen l'orientació del PP o altres corrents conservadores o centralitzadores) invoquen altres arguments, que van des de la impossibilitat d'acceptar les retallades al projecte enviat a Madrid a l'eventual hipoteca sobre les aspiracions a millorar que pot representar el nou Estatut si s'aprova. Ho respecto però no ho comparteixo. A mi em va bé obtenir un Estatut millor que l'actual aprofitant unes condicions polítiques i socials que qui sap quant tardaran en repetir-se, conscient que amb això no s'impedeix avançar en tot allò que calgui.

El diumenge no es tanca res.

2 de juny 2006

El canvi climàtic

Amb això dels blocs un escriu sense saber si hi haurà algú que el llegeixi, però he constatat que, sorprenentment, ens llegeix més gent de la que ens pensem. A vegades, casualment, algú et troba pel carrer i t'ho diu o t'envia un e-mail i et fa arribar les seves impressions. El blocaire aleshores -no em dol dir-ho- se sent gratificat, perquè el blocaire -aquest blocaire al menys- escriu per a ell mateix, però també per a comunicar amb els altres.

Aquesta tarda he estat al Museu del Montsià, a Amposta, on Daniel Ramírez, meteoròleg de TV3, parlava de "Terres de l'Ebre i canvi climàtic" en el marc de la Segona Setmana del Medi Ambient organitzada pel Parc Natural del Delta. A mi, que sóc de lletres, cada cop m'agrada més escoltar als de ciències i més quan parlen d'un tema que ens toca de ben prop. Sempre aprens coses i si en sabies alguna, bo és que te la recordin.

De la xerrada de Daniel Ramírez en queda una visió prou negativa de l'evolució de la Terra a uns quants anys vista. Una de les transparències amb què s'ajudava en la seva exposició, mostrava un globus terraqui surant en una claveguera plena de detritus, en un paisatge desolat com el de Mad Max. Deia el conferenciant que hi han efectes negatius a la capa d'ozon (jo hagués dit ozó però obeeixo en Pompeu Fabra) que ja no es poden aturar i que continuaran durant 40, 50 o 60 anys encara que, miraculosament, la humanitat aturés les contínues agressions al medi ambient. No cal dir què pot passar si no les atura.

La Terra ha passat per diversos cicles al llarg de la seva dilatada història. En la història del planeta "veinte años no es nada", com al tango, i 1.000 tampoc. Més amunt de Berga, en un paisatge gens propici al raïm, hi ha una finca anomenada "La Vinya" i al segle XIII a Anglaterra feien vi amb raïm propi. Més encara: Morella fou un paisatge tropical fa uns quants milers d'anys. És a dir: han hagut èpoques on feia més calor que ara i hom podria dir que fa anys feia més calor com els nostres avis deien que abans nevava més, i possiblement ningú faltaria a la veritat.

El cas és que una cosa són els cicles meteorològics naturals (en un sentit ampli), que poden ser més llargs o més curts i obeir a diversos factors (astronòmics, geològics...), i l'altra, molt diferent, el progressiu escalfament de la Terra per l'efecte hivernacle provocat pel desenvolupament insostenible.

Quan en Daniel Ramírez enuncia els terribles escenaris augurats pels científics: avanç de la desertització, arribada de plagues i malalties, abandó de conreus, salinització dels aqüífers, possible desaparició de costes baixes i deltes sota la mar...pren tot el sentit el que ell mateix deia al final: cal un gir copernicà que acabi amb tots els disbarats que el gènere humà està fent amb l'únic planeta de què disposem ara per ara, per estrictes raons de supervivència.

Ara que estem ficats cada cop més en el procés d'assegurar la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, analitzant els problemes concrets que tenim a l'abast de la mà, hem d'aixecar de quan en quan la vista i empènyer la pràctica de polítiques ambientals globals que són absolutament inajornables.