Bono i Herrero de Miñón

El dijous dia 6 vaig anar a Madrid i vaig provar una alternativa a la clàssica i habitual que et duu fins a València per la peatjística AP7 i d'allà a Madrid per una magnífica autovia de cost zero. L'amic Ferran Bel va ser un dels que em van suggerir la ruta Lleida-AVE. Tot i que el tren no va a la velocitat que ho fa en altres trajectes ibèrics, el viatger lamenta tenir l'estació a quasi dues hores i -amb poc ens conformem- s'il·lusiona pensant que un dia no molt llunyà podrà agafar el tren a Perafort. El viatger, però, voldria també tenir més trens al territori, ni que fossin més lents, i una xarxa d'autobusos que realment connectés els pobles amb l'estació.

A l'AVE vaig trobar algun altre ebrenc també camí de Madrid per feina, i vaig constatar que les indicacions i els avisos que es fan per megafonia són trilingües: castellà, català i anglès, tant a l'anada com a la tornada.

Sempre m'ha agradat Madrid. Tinc amics que diuen que no hi anirien ni per tot l'or del món, però jo m'hi trobo bé. La gent del carrer és amable, la ciutat és bonica i s'hi menja bé. Suposo que hi han molts Madrids, però jo procuro quedar-me amb els que més m'agraden, on m'hi sento a gust.

Políticament parlant, Madrid no és només la COPE i l'anticatalanisme instigat sinó també molts madrilenys que fan un enorme esforç de pedagogia a favor de Catalunya i de la catalanitat. Aquests mesos s'ha recordat molt el paper a les Corts de la República de Manuel Azaña quan el debat sobre l'Estatut de Núria i l'atzar em va portar a trobar-me el dijous passat a Miguel Herrero de Miñón, pare de la Constitució de 1978, polític d'UCD i després del PP que a finals de 2005 va marxar del partit perquè ja no podia aguantar més nedant contra corrent.

Ens trobàvem a un dels meus restaurants preferits, que està als baixos de la casa del número 84 de la calle Mayor des de la qual el 31 de maig de 1906 -aviat farà cent anys- l'anarquista català Mateu Morral va llençar una bomba al pas de la carrossa que portava a Alfons XIII i Victòria Eugènia. Al restaurant en qüestió fan uns callos fantàstics, que aquesta vegada acompanyava amb un vi de Toro prou potent per a l'ocasió. En veure entrar a Herrero de Miñón, que suposo venia de participar a la sessió del Consell d'Estat que havia debatut la proposta de constitució d'una gestora a l'Ajuntament de Marbella, em vaig aixecar i el vaig anar a saludar. Per a mi era un vell conegut, llegit i escoltat moltes vegades, i del que encara recordo com el caricaturitzava Forges. Per a ell, com li vaig dir, jo era un català anònim que li agraïa la seva aferrissada defensa d'un model d'estat respectuós amb les nacions com la nostra.

El que em va sorprendre va ser la seva resposta: "No sabe usted cómo le agradezco lo que me dice. Uno a veces no sabe si lo que dice o escribe sirve para algo" i jo li vaig dir que a mi m'havia servit. I li hagués dit, si no fos perquè la trobada era forçosament breu, que tantdebó a Espanya hi hagués una dreta culta i civilitzada, democràtica i respectuosa, amb la què poder debatre de manera serena i racional.

Camí de l'estació d'Atocha -s'anunciava vaga de metro- vam agafar un taxi, i tot just deprés de passar pel costat de la bandera gegantina de la plaça de Colón, el taxista va començar un parlament catastrofista que em va sonar a una música absolutament diferent de la d'Herrero, tot parlant de José Bono i d'una anunciada manifestació de guàrdies civils i dient que "ésto es un desastre", expressió en la qual "ésto" s'entenia que era tot allò que la dreta ultramontana demonitza dia rere dia.

Divendres al matí s'anunciava el cessament de Bono, que s'havia produït aquella tarda de dijous primaveral. Pensant en Bono i en d'altres que pensen o actuen com ell, crec que pel que fa a una certa actitud política l'adscripció a un determinat partit no garanteix res. Des de determinats sectors o personatges del PSOE es té una actitud envers Catalunya i les iniciatives que des del nostre país s'emprenen, però també amb relació a moltes altres coses, que no difereix gaire de la que adopta el Partit Popular, i això, que pot ser perfectament lícit, no ajuda gens a construir un futur millor.