Pascal Comelade

En un comentari al meu darrer post, Jacme, l'ànima d'El basar de les espècies (http://www.basar.cat/) em demana quines són les cançons que m'agraden d'en Comelade. Les meves preferides són L'argot du bruit, Le soir du grand soir, Sant Martí del Canigó, 96 tears ...

He de dir, de tota manera, que musicalment -com en d'altres coses- sóc un eclèctic. La música t'arriba o no, i això depèn de l'estat d'ànim, del moment, del lloc ... De vegades em retorna la música aquella que vaig escoltar repetidament durant una època de la meva vida, i retorna perquè hi troba el moment per a fer-ho. És música inseparable del contingut d'un racó de la memòria, de la meva memòria, on els noms i els paisatges s'amunteguen emocionalment.

Per cert, aquesta nit de mosquits revifats que en plena tardor ens colonitzen les cases, quan el silenci és total al carrer on s'obre la meva finestra, em plau escoltar el piano de Keith Jarrett i el seu Kölnkonzert. Un clàssic absolutament recomanable. Us desitjo, si em seguiu el consell, que us faci passar els mateixos bons moments que a mi m'ha donat des que el vaig sentir per primera vegada en un pis de Tortosa, una nit en què la boira pujava de l'Ebre, tanti anni fa ...

Tres mesos i un dia

Tres mesos i un dia després del darrer post i gairebé quatre mesos després de l'accident ja només m'ajudo amb una crossa i fins i tot m'atreveixo a fer passes, certament vacil·lants, sense el suport metàl·lic. Endarrera ha quedat un estiu de repòs i llibres. Una quarantena.

El darrer, Dans le café de la jeunesse perdue, de Patrick Modiano, que m'ha portat, un cop més, nostàlgies de París. El vaig comprar fa uns dies a la llibreria Torcatis de Perpinyà. M'ha semblat extraordinària la història de Louki-Jacqueline, cercant la seva identitat per la ciutat i refugiant-se a les seves zones neutres. Aquí l'han editat en català i castellà Proa i Anagrama.

El món està sacsejat per la crisi i ara els que no fa gaire defensaven altius la suprema llibertat de mercat imploren humiliats la intervenció estatal. Al Tribunal Constitucional d'Espanya pinten bastos per a l'Estatut de Catalunya. La Generalitat pidola un finançament digne i sembla que, un cop més, les Terres de l'Ebre ens quedarem sense merèixer la més mínima atenció per part de Madrid, mentre al Delta la sega de l'arròs entra a la recta final.

Temps d'incerteses que, supervivent de l'accident, intento passar com puc, il·lusionant-me amb els retrobaments i assaborint la llum de tardor que ens deixen aquests dies. La música de Pascal Comelade, ajuda.