Certs polítics

Els dilluns al vespre, si puc, miro l'Àgora del Canal 33. Ahir es debatia més o menys sobre les bondats de l'Estatut recentment aprovat pel Congrés de Diputats i en un altre moment diré què en penso. El que ara m'ocupa és l'actitud mediàtica dels polítics en general, perquè ahir algun d'ells em va fer recuperar una reflexió ja començada. Des d'una òptica molt personal i generalitzant, en destaco els següents trets:

1.- La infalibilitat: estan en possessió de la veritat. No dubten mai (tant que dubto jo!). Tenen la fe del carboner en tot allò que constitueix el dogma -canviant, com veurem- del partit respectiu. Des d'aquesta infalibilitat pontifiquen cruelment sobre els errors dels altres tot llençant anatemes a tort i a dret. L'autocrítica o l'admissió dels propis errors no existeix.

2.- La mutabilitat: Sant Pau caiguè un cop del cavall, camí de Damasc, i corregí la seva vida. Els polítics es foten de lloros dia sí dia no i el que fa una setmana era irrenunciable o inacceptable esdevé oportú, convenient, ajustat, encertat, positiu, a la primera de canvi. Lamentablement això no es deu a que en un procés dialèctic s'hagin convençut de que no són infalibles i hagin acceptat que no tenen la veritat en exclussiva, sinó que la major part de les vegades obeeix a simples criteris de convenència.

3.- La teatralitat: millorant els dramàtics registres de l'actriu Clara Segura que interpreta aquests dies a Barcelona l'Antígona de Sòfocles, els polítics mostren en públic una santa indignació envers els adversaris pròpia dels profetes bíblics i s'injurien entre ells amb acarnissat fervor, més fervent i més indignat si hi han càmeres o micròfons a l'abast. Després, el descrispador que ho descrispitzi bon descrispador serà.

Certament, ja ho havia advertit, generalitzo i no tots els polítics són així, però Déu n'hi do. En salvaria a bastants, però crec que la manera d'actuar dels altres fa un flac favor a la societat en general i no produeix més que desconfiança cap a la classe política, perquè els ciutadans tendeixen a no fiar-se'n gaire dels qui evidencien a vegades tan poca serietat. Un dels principals enemics d'aquest tipus de polític són les hemeroteques i ahir a l'Àgora més d'un es va sufocar, com diem aquí.

I és que els romans deien verba volant, scripta manent, però en una societat com la nostra verba també manent si es diuen davant de les càmeres i els micros, i les comparacions entre el que hom deia ahir amb energia i radicalitat, i el que diu avui amb la mateixa energia i radicalitat solen ser odioses.