14 de maig 2009

Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

1 de maig 2009

Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

24 d’abr. 2009

La diada de Sant Jordi



Durant molts anys pensava que el dia de Sant Jordi hauria de ser no laborable, considerant que, de fet, es constituïa en una mena de festa major de Catalunya, però després vaig canviar d'opinió, perquè dubto que si fos un dia no feiner es mantingués el seu caràcter, atesa la tendència de la ciutadania en general a desentendre's de celebracions i tradicions quan el dia està marcat en roig al calendari. El cas és que aquesta diada adquireix un caràcter mixt: es treballa però tothom troba el moment per a tafanejar a les parades de llibres o comprar la rosa. El resultat és que els carrers i les places del país adquireixen un ambient completament festiu sigui quina sigui l'hora del dia.

He parlat d'un ambient festiu, però és també un ambient identitari, que ens diferencia. El dia de Sant Jordi s'assumeix decididament que toca comprar i regalar llibres i roses, encara que moltes persones no comprin llibres habitualment o sigui també l'única ocasió de l'any -tret potser del dia dels difunts- en que s'acosten al món floral.

En tot cas, deixant ara de banda els baixos nivells de lectura de gran part de la ciutadania i la previsibilitat de la llista dels autors més venuts, fruit en gran part d'un marketing eficaç, continua agradant-me veure el tràfec de la gent carregada amb el llibre i la rosa. Per molts anys.

18 d’abr. 2009

Vergonya

Les imatges del diari britànic The Guardian son prou expressives de l'actuació de la policia britànica amb motiu de la cimera del G-20 a Londres. La víctima de l'empenta, Ian Tomlinson, que no participava a la manifestació, va morir al cap d'uns minuts. La segona autòpsia sembla que descarta l'aturada cardíaca i parla d'una hemorràgia abdominal. Anit la televisió donava la notícia i repetia les imatges, que s'afegien a les de la de la mort d'un manifestant palestí desarmat per un tret de la policia d'Israel i a les del terratrèmol d'Afganistan, que ens porta un nou grapat de víctimes quan encara tenim ben present la tragèdia de la ciutat de l'Aquila i les poblacions veïnes. Al dolor que un sent s'hi afegeix, en el cas del ciutadà britànic i el ciutadà palestí, la ràbia i la vergonya.

12 d’abr. 2009

Calanda

Aquest ha estat el cinquè any que hem passat els dies de Setmana Santa a Calanda, a casa d'uns amics on ens trobem amb altres amics i participem activament en la tradició de sortir a les processons tocant el tambor. És impressionant la gentada que omple els carrers de la vila del baix Aragó i desfila de manera disciplinada als diversos ritmes de la percussió. A les dotze del migdia del Divendres Sant tothom es concentra a la plaça de l'Església i a la plaça de la Hoya, situada al darrere, per a la rompida de la hora. El silenci es trenca de cop quan a l'hora en punt els tambors i els bombos comencen a tocar, tots al mateix temps, i el soroll que produeixen se sent per tot el poble.

Enguany, a causa del mal temps -ahir pel matí va arribar a nevar i es van suspendre per la pluja dues de les processons- i del meu procés de recuperació, no he sortit a tocar, i vaig aprofitar la rompida de la hora per a passejar per una Calanda deserta, perquè tothom estava a la plaça. Aquesta foto dóna fe de la tranquil·litat que hi havia als carrers no afectats.

9 d’abr. 2009

Més que futbol

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.



(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

8 d’abr. 2009

Dones advocades


La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.

4 d’abr. 2009

El jutge, jutjat


No es pot negar el ressó mediàtic de la notícia: el jutge degà de Barcelona declarant davant d'una col·lega per maltracte en l'àmbit familiar per denúncia de la seva esposa, que també fou denunciada pel seu marit per la mateixa raó. Lamentablement cada dia es produeixen centenars de fets similars als denunciats i d'altres molt més greus, però la circumstància de tractar-se d'un jutge fa que hom hagi pogut assabentar-se'n per les imatges de les televisions i les pàgines dels diaris.

És evident que determinades funcions exigeixen socialment un plus de bona conducta més alt que el que es demana a qualsevol ciutadà o ciutadana, i considero que així ha de ser. El que passa és que massa sovint se sacralitza la persona que exerceix una funció més enllà de la funció mateixa, i si totes les sacralitzacions tenen un component d'exageració, aquesta encara el té més.

Sense entrar en la veracitat o no de les imputacions mútuament formulades -ja ho decidirà qui ho hagi de decidir- el que aquí es constata, com s'ha constatat altres vegades, és que darrera de la funció o del càrrec hi ha una persona, amb les virtuts i defectes propis del gènere humà. Això exigeix, tot i ser molt difícil, que siguem curosos a l'hora de distingir entre la persona que exerceix la funció judicial -que moltes vegades no estaria en condicions de llençar la primera pedra contra qui sigui culpable- i la funció judicial en ella mateixa, que ho ha de fer pel bé de la societat.



(La foto és d'Action Images, del combat entre Muhammad Ali i Richard Dunn)

31 de març 2009

Advocats i advocades


Anit el Col·legi d'Advocats de Tortosa aprovà en Junta General l'adaptació dels seus estatuts a la Llei 7/2006 de Col·legis professionals, i aprofità l'ocasió per a canviar el nom de la corporació, que passa a ser el de Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, fent així una aposta clara pel reconeixement explícit de la composició de l'advocacia en general i de la de les Terres de l'Ebre en particular.

Quan jo em vaig col·legiar el 1977 no hi havia cap advocada al col·legi de Tortosa i no n'hi hagué cap fins al cap de tres o quatre anys. Després anaren afegint-se molt lentament, però d'uns anys cap a aquí les incorporacions es van fer més i més nombroses fins arribar a la situació actual en què homes i dones devem estar al cinquanta per cent.

Era de justícia que el Col·legi reconegués aquesta realitat i que el nom de la corporació ho deixés ben palès. Les advocades i advocats de les Terres de l'Ebre som hereus de l'advocacia del segle XIII de la què ja parlava el llibre dels Costums de Tortosa, com som també garants de la continuïtat d'un col·legi que com a tal es constituí l'any 1844 i que es projecta cap al futur des de la realitat social dels nostres temps reconeguda finalment en el seu nom: advocats i advocades. Calia fer-ho.

21 de març 2009

Bolonya a cops


L'oposició d'una part dels estudiants universitaris a allò que es coneix com a Pla de Bolonya ve de lluny, i ha passat per episodis de diversa entitat. El tema és complex i hi ha opinions per a tots els gustos. En un àmbit acadèmic com és l'universitari hom espera que les discrepàncies puguin resoldre's mitjançant el diàleg, com també seria desitjable que l'expressió lliure i democràtica de tots els afectats fixés quina és la postura majoritària, que és la que hauria de prevaler, sense perjudici de que les posicions minoritàries fossin degudament respectades.

No continuo amb el tema de fons per manca de coneixement propi i perquè el que ara m'interessa és comentar els incidents produïts a resultes del desallotjament pels Mossos d'Esquadra dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona. Les imatges que hem vist per televisió eren enormement impactants.

No es pot dir que no fos necessària una actitud de defensa per part dels Mossos davant algun dels atacs que van patir, però tot aquell que exerceix funcions d'aquest tipus ha de tenir un sentit de la proporcionalitat que a les imatges no es veia per cap banda. En veure alguna actuació concreta de les que es van repetir pels carrers de Barcelona un es pregunta si responien a la pròpia iniciativa dels agents implicats o aquests es limitaven a complir les ordres que els hi eren donades. Si el primer supòsit seria greu, pel que té de pèrdua de la capacitat d'autocontrol que tot agent de policia hauria de tenir, el segon encara ho seria més, perquè a banda de l'exageració de l'obediència deguda que tants disbarats ha justificat en moltes ocasions, és enormement preocupant que es dissenyin estratègies d'aquest tipus.

Jutjant pel que es veia a les imatges televisives, a Barcelona van rebre cops els que s'hi oposaven més o menys violentament a les forces policials, però en ocasions els cops repartits evidenciaven un acarnissament absolutament innecessari, i també van rebre -i això és particularment greu- periodistes i vianants aliens a tota provocació.

Jo conec molts agents dels Mossos d'Esquadra que són excel·lents persones i magnífics professionals. Jo vull que els Mossos siguin la nostra policia i que els seus agents protegeixin els nostres drets com a ciutadans. Per això m'entristeix i em fa mal veure episodis com els que comentem, molt més que si els protagonistes haguessin estat agents d'altres cossos policials.

No es pot demonitzar el Cos de Mossos d'Esquadra, però s'hauria d'obrir un debat serè per a analitzar tot el que ha passat i posar-hi remei per tal d'evitar que fets com els d'aquests dies enterbolin la feina que els Mossos fan quotidianament en profit de tots.


19 de març 2009

Encomana el català


Sóc a Barcelona. Hi vinc sovint i aprofito, sempre que puc, per a matar les estones lliures passejant o tafanejant en alguna llibreria. I escoltant.

A vegades caminant pels carrers em distrec amb un joc que consisteix en fer una estadística de la llengua que parlen els grups -normalment de dues persones- amb què em creuo, i els resultats gairebé sempre se situen en un fifty-fifty que es veu alterat més o menys significativament en funció del barri per on transites.

Tenim, no ho descobreixo ara, una capital fonamentalment bilingüe pel que fa al parlar habitual dels barcelonins, però no és menys cert que si t'adreces als ciutadans en català, fins i tot a aquells que entre ells estan parlant en castellà, normalment -potser sóc afortunat- et contesten en la nostra llengua i si no és així com a mínim t'entenen.

A Barcelona, com arreu del nostre país, és molt alta la població immigrant vinguda de lluny, i una gran part està concentrada al sector de l'hosteleria i al comerç en general. La campanya de la Generalitat amb què he titulat aquesta entrada, s'adreça als catalanoparlants per tal que davant d'una persona que suposem immigrant estranger no deixéssim el català de banda. Jo fa temps que ho faig així i funciona: en primer lloc perquè molts t'entenen i si no, t'acaben entenent amb una mínima pedagogia; i en segon lloc perquè -més d'un m'ho ha dit- això els fa sentir-se més prop de la normalitat.

El dret que jo predico per a tothom de parlar en la seva llengua pròpia no ha de ser obstacle per a que en aquesta Barcelona babèlica s'arribi a poder viure plenament en català. Contra el pessimisme que desmobilitza, l'optimisme que exigeix i genera un treball constant.

13 de març 2009

L'últim home que parlava català


Ahir, a l'AVE, tornant de Madrid, vaig acabar L'últim home que parlava català, la novel·la amb què en Carles Casajuana ha guanyat el darrer Premi Ramon Llull. És un llibre que recomano i no només als que podem estar interessats o amoïnats per allò que el títol suggereix o a qui l'hi interessi tot el que hi ha al voltant de la creació literària sinó a qualsevol lector, perquè la història està ben construïda i les relacions entre els personatges tenen prou interès per elles mateixes.

El que m'interessa ara, perquè té molt a veure amb una de les meves dèries, és transcriure el que a la pàgina 87 diu, o més ben dit, pensa, un dels personatges, en Rovira:

"Els universitaris de seguida es passen al castellà, sobretot els que han fet dret. És molt difícil servir un ordenament jurídic escrit en castellà i seguir estimant i parlant bé el català. Els estudiants de dret surten de la facultat buscant el mínim pretext per engolar la veu i arrencar a parlar de circunstancias atenuantes i de vicios de procedimiento."

En continuarem parlant.



(La foto és d'Eduard Comellas, al diari Avui)

Primavera a Madrid

Ahir a Madrid feia un dia radiant de primavera. Després del cru hivern que han tingut, amb vent, neu i fred, el cel blau intens i els més de vint graus convidaven a passejar tranquil·lament, sense pressa, o a seure en alguna terrassa.


Sempre he dit que una de les coses que al meu parer més diferencien Barcelona de Madrid és el ritme amb què els vianants circulen pel carrer en horari laboral: hi ha un tempo molt diferenciat, i mentre a Barcelona la gent sembla anar sempre atrafegada, per feina, el caminar dels madrilenys (òbviament generalitzo) és més pausat. Quan hi vaig, les estones que la feina em deixa lliures copio aquest deambular vagarós dels ciutadans de Madrid, i si el temps acompanya, com ahir, el passeig és una delícia.

Sempre he dit que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, i com més hi vaig, més m'agrada. I m'agrada acceptant les diferències notables amb Barcelona o París, que són les meves ciutats de referència. Això ho comentava amb l'amic L.R., de Tarragona, a qui em vaig trobar en baixar de l'AVE a Atocha el dimecres al vespre, just quan feia cinc anys de l'atemptat de l'11M. Cada cop que arribo a Atocha -i no cal dir que abans d'ahir especialment- m'imagino l'horror d'aquell dia de març en què tots ens vam sentir madrilenys.

Madrid m'agrada, però també -hi haurà qui em considerarà herètic- m'agraden els madrilenys, aquesta gent que -torno a generalitzar- és sempre d'un poble o altre però que t'acull amb tota l'hospitalitat a la ciutat que han fet seva i que, amb l'expressió encara trista per la debacle del seu equip la nit anterior a Anfield, t'indiquen amablement a quin bar pots veure el Barça-Olympique pel Plus.

Ahir, dinant a la terrassa del Café Gijón amb Madrid rebentant de primavera, parlàvem d'això i moltes altres coses davant d'un suculent plat d'ous ferrats amb morcilla i una cervesa, Mahou, no cal dir-ho.

10 de març 2009

Discriminació lingüística



En utilitzar el català, com a llengua romànica que és, ens trobem amb un problema que no existeix, per exemple, en anglès: estem fent servir un idioma de gènere en què els articles, substantius, adjectius i pronoms poden ser masculins o femenins. Durant molt temps no s'ha donat cap importància a aquest fet, però és evident que cal cercar fòrmules que, en la línia d'aconseguir la igualtat, evitin la discriminació que apareix implícita en molts textos.

La utilització de les formes masculina i femenina, o sigui les formes dobles, és, d'entrada, la via més idònia, però, certament, pot arribar a ser farragosa i, al meu entendre, s'hauria de combinar imaginativament amb d'altres solucions, com són, per exemple, les formes genèriques o les expressions despersonalitzades, les formes abreujades, etc.


Em sembla positiva la redacció actual de l'article 7 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, que amb l'enunciat "Tractament del gènere en les denominacions referides a persones" estableix el criteri general de que "En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari". No cal dir que aquest criteri el faig meu pel que respecta a aquest i els altres blogs amb què trafego.


Cal tenir imaginació a l'hora de redactar i estic convençut que poc a poc anirà calant un llenguatge que contempli la igualtat entre sexes. Per la part que em toca, espero que disculpeu les errades pròpies de l'aprenentatge.

3 de març 2009

En la mort de Pepe Rubianes



El diumenge ens va portar la notícia de la mort de Pepe Rubianes. A mi m'agradava Rubianes, perquè feia riure i perquè era un trencador, i el diumenge em vaig sentir trist. A mons fills, de menuts, els feia molta gràcia aquell senyor que deia sense cap problema totes aquelles paraulotes que ells no podien dir.



En homenatge al genial actor us deixo un fragment del seu espectacle Rubianes solamente:


"Pues señoras y señores, mi abuelo, a la sombra de Prim, hizo una carrera militar espectacular, creo que llegó a sargento-cabo primero, un cargo así, de alta responsabilidad en la milicia. Era un estratega nato, tenía un ojo para la batalla que te cagas. Y en La Habana, miren ustedes, le pasó lo que le tenía que pasar: se enamora de una tremenda mulata de La Habana. Se pasaba el día en el bohío, en la casita de ella, allí en la playa, junto al palmar, con la guitarra, cantándole canciones a su amor: «lariro-laralo» (Canta.)

Él cantaba muy bien, cantaba las famosas habaneras, los ritmos de moda en aquellos años, y un día que había una importante batalla en la zona de Camagüey, allá en el centro de la isla, mi abuelo no se presenta a la batalla, como el que no va a la oficina. Se quedó en el bohío, dindondín-dindondón...; las tropas españolas, claro, les faltaba el estratega que les dirigiera...


-¿Qué hacemos, qué hacemos?
-Que cada uno haga buenamente lo que pueda...

Y, buenamente, echaron a correr hacia La Habana. De regreso a La Habana fueron a prender a mi abuelo:


-Alegret, ¡date preso!
-Me doy.


Lo llevaron al castillo de El Morro; juicio sumarísimo; pena de muerte; paredón y ejecución. Y me quedé sin tatarabuelo. Así de sencillo.


Yo cuando fui a Cuba lo primero que hice, lógicamente, es ir al cementerio de La Habana a ver la tumba de mi abuelo. Allí estaba el mausoleo, con la estatua de él así..., en posición de gesta, toda llena de agujeros (como lo habían fusilado...), que silbaban las brisas al pasar por ellos: «Furu-fufú, furu-fufú». ¡Un miedo que te cagabas! Me fijo en el epitafio y ponía: «Ante aquel culo, quién iba a pensar en batallas». Mira el yayo cómo era.


(Perdona Prim), ponía un poco más abajo, entre paréntesis."

Compromís per la llengua catalana


Pel que respecta a l'advocacia és un fet evident que l'ús de la llengua catalana a l'Administració de Justícia encara queda força lluny del que hauria d'ésser normal, això és: que tots els professionals que tenen el català com a llengua pròpia l'utilitzessin pel que fa a la seva activitat davant els jutjats i tribunals.


Les raons de que no sigui així són diverses i suposo que en posteriors entrades n'aniré parlant, però ara voldria centrar-me en un fet que també es constata sense cap dubte: les eines de què hom disposa per a poder utilitzar la llengua catalana en l'àmbit jurídic en general i judicial en particular són ben escasses en comparació amb les existents en llengua castellana. Parlo de formularis, manuals, textos legals, etc. A tot això s'hi afegeix en molts casos la manca de formació jurídica en llengua catalana rebuda pels professionals de l'advocacia i fins i tot, en les persones de més d'edat, la manca de coneixements suficients de la lengua en un sentit general.


Per això són importants tots els avenços que es produeixen i avui vull destacar l'acord marc signat el 29 de desembre de 2008 pel Consell de Col·legis d'Advocats de Catalunya i la Generalitat per a tirar endavant un pla de treball realment ambiciós, mitjançant el qual es posaran a l'abast de tots els advocats i advocades els instruments i materials necessaris per a que desapareguin les mancances de què parlava abans: formularis, cursos de nivell C i llenguatge jurídic, cursos d'oratòria, plans que facilitaran la catalanització de la documentació generada als despatxos, manuals, textos legals, etc.


A la foto que he penjat, del dia de la formalització solemne de l'acord marc, només apareixen els tres signants, però és molta la gent que està treballant per tal que el projecte arribi a bon port i ja comencen a veure's els primers resultats: amb un període d'inscripció relativament curt, 602 advocades i advocats de Catalunya començaran els cursos d'autoaprenentatge, 397 pel que fa al nivell C i 205 pel que respecta al llenguatge jurídic. Un èxit. I continuarà.

26 de febr. 2009

El so de la lletra "C"

Una de les coses que fonèticament em resulten més estranyes és la utilització del so castellà de la lletra "C" quan està davant d'una "e" o una "i". És evident que en aquestes circumstàncies el so d'aquesta lletra en català és igual al de la doble "s", però és freqüent sentir-lo com si fos una "c" o una "z" castellana.

Això és freqüent fins i tot a la televisió, i porta a pronunciar Mercedes o Citroën (les marques de cotxes) igual que en castellà, quan la pronunciació correcta seria, per cert, molt més semblant a com ho pronuncien els alemanys i els francesos, al menys pel que fa a la "c". La lletra "z" també és víctima d'atemptats semblants que resulten molt evidents quan, per exemple, en noms o cognoms sudamericans, és a dir, de països on el so castellà a què em refereixo no existeix (Márquez, Chávez, Zapata...), s'utilitza la fonètica castellana.

Però és que, a més, se sent sovint que molts catalans, en parlar de la lletra en qüestió, aïlladament, també la pronuncien com es fa en castellà. El summum és quan algú parla de que té el nivell C de català pronunciant-ho a la castellana.

Primer pas: un nou ministre



No ha estat una mala sortida. Aparentment Zapatero no l'ha fet fora, és a dir, no ha cedit a les pressions del PP, però Bermejo ha plegat. La veritat és que la situació era difícilment sostenible després de l'episodi de la cacera, i amb ell de ministre les perspectives de diàleg i concertació, en la línia del que he vingut exposant, eren magres.

De Francisco Caamaño només sé el que he anat llegint aquests dies, però em sembla molt positiu que els polítics catalans que van tractar amb ell quan es negociava l'Estatut el deixin ben parat. La capacitat de diàleg que tothom reconeix al nou ministre és una qualitat bàsica en temps difícils i si a més va unida a un tarannà simpàtic, encara millor.

L'entesa personal, l'empatia o la química, com vulgueu dir-li, és fonamental a l'hora de debatre o negociar. Per allunyades que estiguin les posicions de partida, sempre existiran més possibilitats d'acord si la relació personal funciona, i si l'acord no s'aconsegueix, sempre quedarà una porta oberta per a reprendre el diàleg. Si el senyor Caamaño aconsegueix mantenir la seva reconeguda capacitat professional amb les condicions per a la negociació que també li reconeixen, tindrem molt de camí avançat per a arribar a la reforma en profunditat que la Justícia exigeix.

De tota manera, i com ell mateix va dir apel·lant al sentit de la responsabilitat dels jutges, caldrà que tots els demés hi posem damunt la taula la millor predisposició per a entendre'ns.

23 de febr. 2009

Les bases d'ERC i el finançament



Llegia ahir al diari que el sector crític d'ERC vol que es convoqui les bases del partit per tal que fixin la postura a mantenir en el tema del finançament. Ja hi ha una experiència significativa que va ser la de l'Estatut, que portà a ERC a pronunciar-s'hi en contra.

El conflicte intern que es pot produir no és nou ni exclusiu del partit republicà, tot i que a ERC, a resultes de l'assembleísme que marca les grans decisions a adoptar, es té molta menys fexibilitat per a resoldre'l, i es produeix en xocar frontalment el que podríem dir coherència ideològica de la base amb el necessari pragmatisme dels dirigents.

Qui més qui menys ja prepara les seves bases per a que la digestió de l'esperat acord sobre finançament o de les previsibles retallades del text estatutari no sigui difícil: ho está fent la direcció del PSC -possiblement menys pressionada que d'altres- i ho fa CiU, utilitzant molts cops al senyor Duran i Lleida com a preparador de les futures decepcions. Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i això ho saben els dirigents dels partits però costa de ser admès per la militància, que exigeix postures que mantinguin la deguda coherència amb les idees amb què combrega.

La solució no pot consistir en retirar la paraula als militants sinó que ha de passar, per força, per la pedagogia necessària per a fer que s'entengui el que les direccions fan o volen fer i aconseguir els suports necessaris, perquè el fet és que les identificacions ideològiques més fortes es produeixen en el si de la militància dels partits i van decreixent cap a afinitats més o menys sòlides a mesura que hom es distancia del nucli fins a arribar a la gran massa d'electors més o menys indecisos que són els que fan, finalment, que a les urnes uns guanyin i els altres perdin.

De tota manera, el que a mi m'agradaria és que davant aquests temes d'Estat hi hagués una posició conjunta de totes les forces polítiques, però això queda, em sembla, molt lluny.

Després de la vaga de jutges: i ara què?

Quins han estat els efectes de la vaga de jutges del passat dia 18 de febrer? El que molts demanem, això és, que amb vaga o sense es cerqui la concertació imprescindible per a fer la reforma inajornable de l'Administració de Justícia en general, sembla que no interessi massa. Crec que ara no és moment de continuar amb el debat sobre si la vaga procedia o no. No podem eternitzar-lo i, en tot cas, hi ha coses més importants a fer.

Són diverses les propostes que s'han formulat de cara a emprendre la reforma mitjançant un procés de participació de tots els agents implicats i on l'advocacia ha de jugar un paper molt significatiu. És cert que el moment polític no ajuda gaire, però també és cert que als polítics, del govern i de l'oposició, se'ls ha de demanar sempre un sentit de la responsabilitat que no pot subordinar-se a l'amor propi o al circ mediàtic.

L'espectacle resulta lamentable en veure que la resposta del ministre a la vaga és anunciar una nova norma que prohibeixi que els jutges en tornin a fer i que l'oposició continua enrocada en la crítica a la monteria dels senyors Garzón i Bermejo. Un cop ja ens hem indignat o divertit prou amb els fets que s'han anat succeint darrerament, cal pensar en el problema existent i cercar vies per a avançar i jo penso que el millor camí és implicar tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que comencin a fer-ho. Estic convençut de que els advocats poden assumir amb entusiasme el paper de dinamitzadors d'aquest procés i que tots els que tenen coses a dir s'hi implicaran.

Ignoro, com és natural, quin serà el desenllaç més o menys anecdòtic dels temes més mediàtics de què abans parlava, però crec que el que realment interessa a tothom és propiciar una solució als problemes de fons, i això només es pot fer treballant-hi de manera efectiva. A veure si és veritat.

19 de febr. 2009

La vaga d'ahir


Més enllà del ball de xifres sobre la participació, el fet incontestable és que per primera vegada ha hagut una vaga de jutges i que ha tingut, en general, un seguiment important. Jo ja havia opinat sobre la vaga en diverses ocasions i continuo pensant el que pensava: que els jutges, com a personalització d'un dels poders de l'Estat, no poden fer vaga i que la vaga no haurà servit per a gaire cosa si no assumim tots les nostres responsabilitats.

He insistit diverses vegades en el caràcter de servei públic que té l'Administració de Justícia, cosa que fa que l'opinió dels ciutadans sigui el baròmetre immediat més fiable. Qualsevol que hagi tingut contacte amb els Jutjats com a usuari pot donar compte de les mancances detectades i aquestes mancances no són d'ara sinó que s'arrosseguen de fa molts anys. Si amb l'adveniment de la democràcia no es va aprofitar per a fer una profunda modernització de l'Administració en general sinó en el millor dels casos un discret maquillatge, en l'àmbit que ens ocupa el manteniment de les velles estructures i els vells hàbits encara fou més evident, i l'anormalitat i el deficient funcionament ha passat a ser quelcom patit amb resignació pels ciutadans que acudeixen als Jutjats.

Em sembla molt valenta la postura de la consellera Montserrat Tura quan proposa fer profunds canvis estructurals en el funcionament de l'Administració de Justícia, canvis que afectarien a aspectes esencials de les lleis reguladores. Potser és així perquè -tot i haver entrat de ple en el món de la Justícia des que ocupa el lloc més alt del Departament- ve de fora i pot beneficiar-se de la perspectiva que s'obtè quan s'han pogut mirar els problemes a una certa distància i hom no es deixa portar per la inèrcia.

Possiblement l'Administració de Justícia necessita canvis revolucionaris. Que ningú s'espanti per l'expressió, que voldria que s'entengués en el sentit de radicalitat, d'anar a l'arrel dels problemes. Les inversions per elles mateixes poca cosa faran si es mantenen els mateixos esquemes i no es va més lluny:

¿Es poden desjudicialitzar determinats conflictes?
¿Es pot treure dels Jutjats el Registre Civil?
¿Es pot modificar el sistema d'accés a la judicatura?
¿Es pot formar degudament el personal dels jutjats i establir noves vies d'incorporació?
¿Es poden utilitzar realment les noves tecnologies -i el sentit comú- per a agilitzar els procediments?
¿Es poden establir terminis legals raonables per tal d'exigir-ne el compliment a tothom?
¿Es poden preveure les necessitats de dotació econòmica que derivin de tot canvi legal?
¿Es poden separar les jurisdiccions a tots els partits judicials?

Aquests i d'altres interrogants haurien de situar-se en el centre del debat. Un debat que no pot demorar-se i que ha d'integrar tots els que tenen alguna cosa a dir -i responsabilitats a assumir- en la matèria: jutges, fiscals, secretaris, sindicats, governs, col·legis professionals, parlamentaris, etc.

El moment no és el més propici, atenent als darrers trencaments anunciats i al tancament de certes postures, però el debat és absolutament necessari i inajornable.

16 de febr. 2009

Les paraulotes

De menut els pares o els iaios m'advertien de no dir paraulotes. De més gran és inevitable soltar-ne alguna en el llenguatge col·loquial entre amics o quan t'emprenyes. No és freqüent fer-ho en públic, a menys que el context ho permeti o fins i tot ho demani.

Al míting d'ahir d'Eusko Alkartasuna al Palau Euskalduna de Bilbao, Joan Puigcercós va dir (ho vaig veure a TV3): "Cuando se trata de joder a Euskadi y Cataluña, el PP y el PSOE se unen sin complejos", demanant disculpes per l'ús del verb "joder", que té un sentit prou explícit i que aconseguí, semblava, el cop d'efecte esperat.

Al diari Avui apareix la crònica del míting i la frase en qüestió es tradueix així: “Quan es tracta de fotre Euskadi i Catalunya, el PP i el PSOE s’uneixen sense complexos” . Això m'ha portat a reflexionar sobre el verb "fotre" omnipresent al llenguatge col·loquial català.

Certament la traducció de l'Avui és impecable, perquè la primera definició que apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear hi porta la traducció al castellà: "Tenir acte carnal; cast. hoder, joder". En tot cas, poques vegades sol utilitzar-se aquesta accepció i és el meu parer que el verb l'ha perduda en gran part, fins al punt que quan es pretén donar-li aquest sentit ha d'utilitzar un complement: "fotre un clau", per exemple. En aquest moment només recordo un tros d'una cançó d'Els Pavesos que deia: "...i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", però alguna cosa hi deu quedar quan en moltes zones del Principat -de parla oriental- sovint el verb fotre és substituït pel verb cardar: "es va cardar una ceba amb la moto...", "m'han ben cardat", etc.

"Fotre" és un verb utilitzadíssim, fins al punt que no és rar -tot i que sigui pobre pel que fa al lèxic- sentir frases com aquestes: "Estic fotut perquè m'he fotut una ostra que estava fotuda. No em fotran més".

"Joder" és un verb que evoca situacions normalment plaents però que, malgrat això, ha agafat també un sentit semblant a "fastidiar", reforçant-lo. Si en Joan Puigcercós no hagués dit paraulotes i hagués substituït "joder" per "fastidiar" o "perjudicar", jo ja no hauria escrit això.

Mítings

Suposo que, com a acte de fe, de refermar les creences i aconseguir implicacions i entusiasmes, els mítings electorals són necessaris, però a mi cada cop m'agraden menys. Òbviament hi ha molta gent que no pensa com jo, perquè són molts els que omplen pavellons d'esports, teatres i altres espais per a enfervotitzar-se sentint els seus líders.

Si ja certes multituds em fan sentir incòmode, les coses que solen dir-se als grans mítings tampoc em fan el pes, possiblement perquè més que transmetre idees el que es fa normalment és donar consignes o cercar simplement la frase punyent contra l'adversari i insistir en un maniqueísme que exigeix adhesions inquebrantables com les que es formulaven en èpoques passades. Les imatges televisives et passen del míting d'uns al míting dels altres i les úniques diferències que un percep són de colors i sigles, perquè pel demés sol cercar-se el missatge fàcil amb el què combreguen sense marge per al dubte els escollits assistents que són situats darrere l'orador per a assentir i somriure o riure quan calgui.

Als que solem practicar el que considerem saludable exercici del dubte ens espanta bastant el amb nosaltres o contra nosaltres perquè tota campanya electoral acaba finalment a les urnes, on s'ha de prendre una decisió important, amb la qual cosa és exigible que es faci una valoració rigorosa. Lamentablement això costa de fer quan hi ha debats -que es pretenen fonamentals- que es centren en l'obscenitat o no de l'assistència d'un jutge i un ministre a una jornada de caça.

(Foto EFE/CABALAR al diari Avui)

12 de febr. 2009

El PP i el ministre Bermejo



Després d'escenificar una compareixença de tots els seus dirigents amb la voluntat d'evidenciar una unitat interna que el dia a dia desmenteix, el Partit Popular ha dit que el ministre Bermejo (a la foto) és el major problema de la Justícia i n'ha demanat la dimissió. Això no és nou i ja comencem a estar acostumats a que es critiqui durament ministres de justícia, fiscals generals de l'Estat, membres del Consell General del Poder Judicial, magistrats i jutges. Ho fan els tiris com abans ho havien fet els troians, o ho fan els troians com abans ho havien fet els tiris, que no sé ben bé a qui li escau cada nom.

És lamentable que la cúpula o les cúpules de la Justícia siguin protagonistes d'un show mediàtic permanent on reben la puntuació i les propostes d'exclusió dels polítics i els mitjans de comunicació, mentre tants pocs esforços es dediquen, en general, a resoldre els problemes, començant pels que en pròpia carn perceben els ciutadans del carrer que són els primers afectats pel funcionament de l'Administració de Justícia.

En aquest sentit resulta especialment greu el pas que ha fet el PP en anunciar el trencament del Pacte per la Justícia i de la interlocució amb el Ministeri mentre continuï al seu front el senyor Bermejo. Teníem la vaga dels jutges i ara tindrem la vaga de diàleg del Partit Popular. ¿No podríem entre tots asserenar el debat?

Recordo que de menuts quan discutíem amb algun altre xiquet la discussió acabava moltes vegades amb una sentència breu i duríssima que -afortunadament- tenia uns efectes també breus en el temps: "Pa mai amic", que en rapitenc volia dir que no seríem amics seus mai més. Esperem que el seny torni a tots els intervinents i que s'aconsegueixi d'una vegada començar a resoldre els problemes de la Justícia, perquè sospito que l'única manera de fer-ho és parlant-ne entre tots.

11 de febr. 2009

ABOG.ANDO



ABOG.ANDO és el blog del meu amic Manolo H. que s'ha llançat a l'activitat bloguera fa molt poc, mentre feia per enèssima vegada el Camí de Santiago, i està aconseguint un producte comunicatiu molt fresc, amb uns comentaris a peu de notícia que valen la pena de llegir i que transmeten, des de l'honestedat personal i la pròpia coherència, la capacitat de judici crític i el càustic sentit de l'humor que els que el coneixem valorem molt positivament.

Si em posés ara a comentar alguna de les seves entrades us prendria un temps que val més que dediqueu a llegir-les volsaltres.

Des dels Alfacs continuarem seguint el que escriu Manolo.


(la imatge l'he tret de la web El Camino a Santiago)

4 de febr. 2009

La crisi ben a prop

La portada és de la revista Time de febrer de 1982, però torna a estar d'actualitat. L'actual crisi, que començà com una cosa llunyana, situada als alts nivells financers, tot i que aquí ja es veia amb molta preocupació perquè s'ajuntava a l'aturada general de la construcció, semblava quedar encara lluny.

Ara la crisi es concreta en noms d'empreses que presenten el seu ERO, que fan concurs de creditors o que tenquen i en xifres altíssimes de treballadors que van a l'atur, que passa a ser la principal preocupació, com a la vella portada de Time.

Però, a més, les xifres d'aturats es concreten en noms i cognoms de persones que coneixem, amb la qual cosa la crisi ens queda molt més a la vora, amb tots els drames humans que això comporta.

Vist això, és cert que resulta imprescindible que les empreses puguin obtenir crèdits per a continuar amb la seva activitat, però també resulta comprensible que hagin d'acreditar la viabilitat del seu projecte. Una altra cosa és la necessitat d'assegurar el més bàsic a tots els que de manera directa seran els primers a pagar les conseqüències de la crisi: els que poden quedar-se sense lloc on viure en veure executat el préstec hipotecari i els que tindran dificultats més que serioses per a poder simplement subsistir.

L'agenda

Jo no sabria treballar sense agenda o, millor dit, sense agendes. En aquest moment tinc oberta la de paper sobre la taula del despatx. És una agenda que permet tenir (com diu la seva pròpia publicitat) "la vostra setmana organitzada tota a la vista". No és l'única agenda de paper amb la què treballo, perquè també en tinc una altra, de tamany més reduït, que porto al damunt quan surto del despatx i que utilitzo en part com a dietari comprimit. A més, el mòbil està sincronitzat amb l'agenda de l'Outlook i aquesta amb l'agenda d'un altre programa de gestió.

L'organització de la feina a fer em resulta imprescindible i parteix d'un plantejament previ que no es pot deixar de banda com és el càlcul del temps que previsiblement hauré de dedicar a cadascuna de les feines que he de fer. Certament no sempre funciona, però el resultat general és prou satisfactori.

Als ciutadans que acudeixen davant dels Tribunals els costa molt acceptar els freqüents retards que en general es produeixen en l'horari dels judicis i d'altres diligències judicials, retards que en ocasions poden arribar a ser importants, i gran part de la culpa la té una mala administració de l'agenda dels jutjats, que no contempla per a cada cas la duració que raonablement es pot preveure atès el nombre de parts intervinents (amb els seus lletrats), testimonis, perits, complexitat de l'assumpte, etc.

Si, com es fa en moltes ocasions, els judicis s'assenyalen amb intervals de 15 o 30 minuts, sense contemplar la duració que es preveu que puguin tenir, el retard es va acumulant i els que estan fixats per a les darreres hores en paguen les conseqüències. Recordo que alguns jutjats argumentaven que si preveien més durada d'un judici i aquest acabava abans d 'hora quedava un temps mort que es desaprofitava, perquè podia donar-se el cas de no poder fer el següent si no estavèn ja esperant tots els que havien d'intervenir, però aquesta situació poques vegades es produeix i si es dona sol ser perquè ha hagut algun judici que s'ha hagut de suspendre per defectes en les citacions a practicar. Feliçment ja són poc freqüents els casos en què algun jutge assenyalava tots els judicis del matí a la mateixa hora, perquè així disposava sempre d'un ampli ventall de possibilitats d'evitar espais morts...

Un fet més greu es produeix quan ja és el primer judici o diligència judicial el que comença tard. Aquesta situació ja resulta de molt difícil justificació. Si el primer judici està assenyalat a les 10 hores, tots els que han d'intervenir ja haurien de ser-hi a punt, però això moltes vegades no és així i pot tenir greus conseqüències o cap, segons qui sigui el que acudeix amb retard.

En tot cas, la bona educació sempre ha exigit que hom es disculpi quan fa tard, cosa que sempre produeix un major o menor consol a qui espera. Moltes jutgeses i jutges ho fan, pero n'hi ha que, pel que es veu, consideren que la seva alta funció jurisdiccional els eximeix de la disculpa, oblidant que a més de la funció esmentada estan prestant un servei públic als ciutadans.

Afortunadament no es pot generalitzar i en molts casos no hi ha motiu per a les queixes que aquí exposo o els retards són atribuïbles a altres intervinents en les actuacions judicials (advocats, perits, fiscals, ...) però m'ha semblat interessant exposar fets que no haurien de produir-se i que tenen -entenc jo- fàcil remei.

31 de gen. 2009

Encara sobre el suposat antisemitisme

L'incident protagonitzat pel primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, en marxar del debat sobre Gaza que es feia al Fòrum Econòmic de Davos després d'una intervenció a crits del President d'Israel Shimon Peres, em fa tornar al tema de l'enunciat d'aquesta entrada.

Jo penso que s'hauria d'entendre per tothom que la crítica al procedir de l'Estat d'Israel a Gaza no és signe d'antisemitisme, però això resulta cada cop més difícil. Crec que ja ho vaig expressar en una anterior entrada, però no m'importa insistir-hi:

- L'holocaust existí i fou una de les majors aberracions criminals i és absolutament condemnable, com també ho és l'actitud dels que no van fer el que podien haver fet per a evitar-lo o reduir-ne les conseqüències.
- Els progroms fets arreu d'Europa al llarg de la història són també rotundament condemnables.
- Els atemptats que han fets morts entre la població d'Israel són igualment condemnables.

Però, en tot cas, la massacre de civils a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel és rotundament condemnable i carent de justificació. Com deia si no recordo malament l'escriptor libanès Elias Khoury en un recent article recordant a tants i tants jueus que han sofert al llarg de la història, els civils de Gaza són els nous jueus.
(Foto AFP a Público)

La vaga dels jutges: l'opinió del CGAE

Afegeixo una opinió més: la del Consejo General de la Abogacía Española, presidit per Carlos Carnicer (a la foto), que en la nota que transcric, enviada als mitjans de comunicació, coincideix amb les que he anat penjant en aquest blog.

Cada cop resulta més necessari que tots els implicats en el problema sumin les seves forces per a trobar solucions pel bé dels ciutadans que són, en darrer terme, els que més pateixen l'actual situació de l'Administració de Justícia.


"LA ABOGACIA ESPAÑOLA CONSIDERA IMPROCEDENTE LA HUELGA DE JUECES

El Consejo General de la Abogacía Española considera improcedente la huelga anunciada por jueces decanos y por los representantes de las asociaciones judiciales.

El Consejo comparte algunas de sus reivindicaciones, pero considera que los problemas de la Justicia son mucho más amplios y profundos, y que la anunciada huelga de jueces y magistrados no aliviará la muy precaria situación de los derechos de los ciudadanos ante la Justicia.

La Abogacía española recuerda la doctrina constante y pacífica del Tribunal Supremo (*) que afirma la primacía del derecho a la tutela judicial efectiva del artículo 24 de la Constitución en los supuestos de colisión con otros derechos, incluso de naturaleza también fundamental, como el del derecho a la huelga.

Si alguna manifestación de la Justicia española concita unanimidad de criterio en forma de merecido rechazo es su desesperante e injusta lentitud. Las anunciadas huelgas no harán sino agravar inútilmente el problema que, otra vez más, deberán soportar los ciudadanos.

Es cierto que en el servicio público de Justicia faltan muchos medios materiales y humanos, así como una adecuada gestión, como reiteradísimamente ha venido denunciado la Abogacía y es clamor de toda la sociedad española, pero es preciso reconocer también en el estamento judicial notables carencias de autocrítica, transparencia y espíritu de colaboración con todos los agentes implicados en el sistema de Justicia.

Los abogados, como otros muchos sectores, venimos demandando desde hace décadas más y mejor formación, reformas procesales, aplicación a la Justicia de las mas modernas tecnologías de la información y de las comunicaciones o la mejora de la gestión y de los espacios judiciales. Pero no solo para los jueces: también para los fiscales, secretarios, abogados, procuradores, graduados sociales, notarios, registradores de la propiedad y mercantiles, peritos, funcionarios en general de la Administración de Justicia. Y sobre todo para los ciudadanos, justiciables o simples colaboradores u observadores del servicio público de Justicia, que no pueden comprender cómo sus derechos, reconocidos unánimemente el día 16 de abril de 2002 por todos los representantes de la soberanía popular en la “Carta de los Derechos de los Ciudadanos ante la Justicia”, todavía, al día de hoy, no han adquirido categoría legal.

Los muy profundos problemas que aquejan a la Justicia española recomiendan acometer de inmediato su regeneración. Entre tanto, solo la voluntad del Gobierno y de todos los partidos políticos plasmada en un muy amplio Pacto de Estado, en cuya aprobación seamos oídos todos los que, de una u otra forma, contribuimos a hacer justicia, podrá acercar las prestaciones de la Administración de Justicia a las necesidades de la ciudadanía.


(*) Entre otras sentencias del Tribunal Supremo, figuran: Sala de lo Contencioso Administrativo, Sección Sexta, de 21 de diciembre de 200-RJ2000/8020; de la sección Séptima de 21 de marzo de 1996 RJ 1996/2784; de la Sección Séptima de 29 de mayo de 1995 RT 1995/4395; y sentencia de la Sección Novena de 28 de noviembre de 1990 RJ1990/8832. "

26 de gen. 2009

El català al Parlament Europeu

El President del Parlament Europeu, l'alemany Hans-Gert Pöttering, està de visita a Barcelona. Pöttering ja havia escalfat la vinguda a la capital catalana rebutjant un cop més la utilització de la nostra llengua a la institució que presideix.

Jo li havia sentit dir que al Parlament Europeu ja es fan servir vint-i-tres llengües i que no se'n poden admetre més, i això em semblava un argument molt pobre, perquè no hi ha un salt quantitatiu important en passar de vint-i-tres a vint-i-quatre, per exemple.

L'altre argument que utilitzava no em sembla tampoc de rebut: el català -deia- és una llengua regional. Ja hi som: és impresionant el nombre d'afavoridors de la necessitat de disposar d'un estat propi que ho són sense saber-ho. Pöttering és un altre pro-independència de Catalunya malgré lui.

Avui, però, li he escoltat a Herr Pöttering una veritat com una casa de pagès quan ha dit que malament es pot demanar l'ús del català al Parlament Europeu quan a les Corts Espanyoles no es pot fer servir. Impecable. Ha posat el dit a la nafra, perquè ni ara amb el govern Zapatero, ni abans amb altres fórmules de govern a Espanya amb les què col·laboraven partits polítics catalans, s'ha aconseguit poder parlar lliurement en català a les Corts.

Per descomptat que comparteixo la reivindicació plantejada al senyor Pöttering, però s'ha de reconèixer que el seu darrer raonament té una lògica impactant.

La vaga dels jutges: l'opinió de l'advocacia

A El Periódico d'avui hi ha un article d'opinió de Sílvia Giménez-Salinas, presidenta del Consell de l'Advocacia Catalana i degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona que amb el títol ¿Una vaga és la solució? expressa, al meu entendre, el que és el sentir general de les advocades i advocats catalans: compartir la queixa per les deficiències que presenta el món de la justícia, assumir cadascú la part de culpa que li pertoca i, lluny de la vaga proposada pels jutges, apostar per la cooperació, el treball i el diàleg de tots els implicats per a que les solucions, moltes ja formulades, arribin el més aviat possible.

Avui hi ha hagut reunió al Ministeri de Justícia i sembla que no s'ha arribat a cap acord. És de suposar que les negociacions continuaran, però l'amenaça de vaga per al dia 18 de febrer segueix en peu.

25 de gen. 2009

La vaga dels jutges: la vinyeta d'El Roto a El País


Ahir, a El País, pàgina 24, es publicava aquesta vinyeta que trobo genial.


23 de gen. 2009

Obama tanca Guantànamo


És una molt bona notícia, com ho és la voluntat d'acabar amb les presons clandestines que la CIA mantè en diferents països on és més fàcil obtenir informació (ja veieu que utilitzo un eufemisme) dels detinguts.

Hi ha una reflexió de fons a fer: en la lluita contra el terrorisme hi val tot? La resposta afirmativa és la que sustentava el que s'ha vingut fent fins ara: davant una amenaça que ja s'ha materialitzat en diverses ocasions amb sagnants resultats, l'Estat té el dret de fer abstracció dels principis que teòricament haurien de respectar-se a resultes de les convencions internacionals i dels propis fonaments constitucionals per tal d'evitar que el terrorisme continuï.

El primer problema és que no sempre tothom té el mateix concepte de terrorisme, que pot ser més o menys extens i que de vegades agafa una elasticitat tan gran que permet ficar dins del sac a moltíssima gent.

El segon i fonamental és que la defensa del que hom entén com a civilització o democràcia només es pot fer amb un respecte absolut als valors que es pregonen. Si no és així, quan l'Estat civilitzat es posa al mateix nivell d'aquells que practiquen el terror, perd tota la legitimació.

Això que dic és aplicable a la pena de mort, asignatura pendent de l'era Obama: la seva aplicació treu la pretesa legitimitat cívica i democràtica a qui l'aplica. La societat sempre ha de mantenir, en front dels que atempten contra els valors concretats a les normes penals de què s'ha dotat democràticament, una impecable coherència amb els principis ètics i morals a protegir. La pena per a una mort premeditada no pot ser una altra mort premeditada.




La vaga dels jutges: el factor humà

Fa unes setmanes, en una taula rodona celebrada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona els ponents exposaren el que consideraven que eren els reptes de la justícia a Catalunya. Les mancances detectades són en molts casos reals i aquests dies apareixen a tots els mitjans de comunicació.

En acabar les intervencions dels ponents s'obrí un col·loqui i quasi al final una advocada jove, des del fons de la sala, introduí un element que fins aleshores no s'havia explicitat. Jo em demano -deia- com pot ser que en una mateixa població, en un mateix edifici judicial, amb els mateixos mitjans materials i humans, hi hagi un jutjat on els assumptes experimenten un considerable retard, amb sentències per a dictar des de fa mesos, suspensions freqüents dels judicis per defectuoses citacions, etc. i, per contra, el jutjat del costat presenti una situació completament diferent i porti els assumptes al dia? No serà -continuava- que la dedicació, la professionalitat i el sentit de la responsabilitat en la funció que s'exercita tenen molt a veure?

Es produí un silenci incòmode. El factor humà. No?

21 de gen. 2009

Limitacions de velocitat

Des que s'imposà la limitació de circular a més de 80 Km/h a gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han pogut sentir i llegir nombroses queixes. Les raons donades per a la limitació eren, bàsicament, la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica i el nombre d'accidents. Avui he llegit a El Periódico un article de l'enginyer industrial Pau Noy Serrano que exposa detalladament els aspectes positius de la mesura adoptada.
Jo en tot cas només puc parlar de la meva experiència personal com a usuari de l'AP7 en els meus desplaçaments a Barcelona: tinc la impressió que les entrades i sortides de la ciutat és fan amb més fluïdesa que abans, potser perquè s'evita l'efecte acordió que es produeix quan els que circulen ràpid han de reduir sobtadament la velocitat en trobar-se davant vehicles que circulen més lents.
El senyor Noy parla de moltes altres coses i prefereixo que llegiu el seu article, però hi ha un aspecte que sí que vull destacar: respectar les limitacions de velocitat és qüestió de canviar els hàbits i mentalitzar-se de que s'ha de sortir un quart o mitja hora abans per a fer el mateix recorregut. No és cap drama i ho guanyes en tranquil·litat, seguretat i consum, a més de beneficiar el medi ambient.
Ja fa molts anys a Suècia em va sorprendre que el límit de velocitat a les carreteres fos precisament de 80 Km/h. El respectava tothom i no passava res. No sé quin havia estat l'element coercitiu emprat per a aconseguir-ho, si és que va ser necessari. Aquí la presència de radars funciona com un element clarament dissuasori, cosa que és constata als accessos a Barcelona però no als trams en obres de l'AP7 , on els que respectem la limitació de velocitat som una immensa minoria.
No es pot amagar que la senyalització viària és encara molt defectuosa i que hi ha ocasions -moltes- en què una senyal de limitació de velocitat per a un tram concret no té el contrapés de la senyal que indica que la limitació s'ha acabat. No es comprèn com les administracions competents no corregeixen aquestes deficiències. De tota manera això no exclou que consideri que la més elemental prudència i responsabilitat aconsella limitar la velocitat quan hi ha raons de pes (contaminació, sinistralitat, fluïdesa del trànsit ...) que ho fan convenient.
Él que ja no és de rebut és que per a molts el cotxe hagi de ser absolutament imprescindible si anem per feina a Barcelona o a tants d'altres llocs. La necessitat de disposar -a les Terres de l'Ebre per exemple- d'un transport públic de qualitat que ens permeti una opció vàlida de desplaçament és inajornable. Mentre no el tinguem, si no hi ha altre remei jo continuaré utilitzant el cotxe, conscient que el problema principal d'haver de fer-lo servir no és precisament la limitació de velocitat de què abans parlava.

20 de gen. 2009

Obama

S'ha de reconèixer que la presa de possessió de Barack H.Obama com a 44è President dels Estats Units ha despertat una expectació immensa. Són moltes les esperances dipositades en aquest afroamericà que ha arribat a presidir un país on no fa tants i tants anys es practicava una dura segregació contra els seus. Òbviament no és només això, sinó que el mateix projecte Obama fa pensar en canvis en la direcció de la superpotència, canvis que hom suposa no seran per a empitjorar la ja greu situació sinó per a millorar-la.

Penso, en tot cas, que convé tocar de peus a terra i ser conscients de dues coses: en primer lloc de l'enorme dificultat de redreçar una economia malmesa i una política exterior nefasta. Això no es pot fer en quatre dies i el retard molt possiblement generarà frustració.

En segon lloc cal no oblidar que la societat dels USA és una societat conservadora i l'anàlisi freda dels plantejaments d'Obama, tot i situar-se bastant lluny dels que tenia George W.Bush, fa pensar que es poden quedar molt curts des de l'òptica de l'esquerra, el centre-esquerra i la dreta civilitzada d'Europa.

Certament Obama ha dit que tancarà Guantánamo, però, per exemple, la pena de mort continuarà vigent als estats americans on s'aplica. Cal saludar en positiu el canvi que es produeix, però sense pensar que pugui ser el remei a tots els mals.

En tot cas, desitjo molta sort a Obama pel bé -esperem- de tantes i tantes persones que pateixen situacions que en gran part només poden millorar per la manera de fer de la gran potència: a Gaza, a l'Irak, a l'Afganistan, a l'Àfrica ...





(Foto AP/Elise Amendola.- La Vanguardia)

18 de gen. 2009

El doctor Abu El-Eish

La imatge que apareix a l'esquerra correspon al vídeo que vaig veure ahir per TV3 i que podeu trobar a la web del diari Público amb el títol "Conexión en directo con el horror de Gaza". És un document impressionant sobre la tragèdia que està assolant la franja.

El doctor Abu El-Eish, palestí de Gaza, era col·laborador d'una cadena israelí de televisió. Havia intervingut telefònicament minuts abans i en el vídeo es veu la conversa que mantè amb ell el presentador del programa, absolutament desconcertat mentre sent els plors del metge, que explica que l'exèrcit israelià ha matat tres de les seves filles.

Ahir a TV3 vaig veure, com ja he dit, aquestes imatges, però encara em van impactar més les que mostraven civils israelians que increpaven al doctor Abu El-Eish. Amb tot el que està passant només podem sentir una immensa indignació i un profund dolor.

16 de gen. 2009

La vaga dels jutges

A l'edició d'ahir de EL PERIÓDICO el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, publicava un article molt interessant negant el dret a la vaga dels jutges, vaga que es preveu per al 26 de juny.

Sintetitzant molt, el que venia a dir el professor Pérez Royo és que, sent un poder de l'estat en virtut del que estableix la Constitució -poder que té el seu òrgan de govern en en Consell General del Poder Judicial- els jutges i magistrats, a diferència dels funcionaris públics, no poden fer vaga.

Els tribunals són la darrera instància on acudir per a fer valer els drets de cadascú, adquirint així un poder omnímode, que permet que puguin jutjar membres dels altres dos poders estatals (l'executiu i el legislatiu), com s'ha vist aquests dies per exemple amb el procés obert al lehendakari Ibarretxe. Si al sentit comú ja li costa entendre la possibilitat d'una vaga de jutges, el Dret Constitucional ho deixa clar.

Això no vol dir que no existeixin problemes molt greus que afecten al funcionament de l'Administració de Justícia, gran part dels quals tenen a veure amb la manca del suficient nombre de jutges i de les necessàries dotacions als jutjats de recursos humans i materials. Aquests problemes s'han de resoldre i la voluntat de fer-ho és compartida per tots els que d'una manera o altra ens veiem afectats. Cal, en conseqüència, que els promotors de la vaga hi posin seny i que el posin també les administracions amb responsabilitats en la resolució dels problemes.

Una Justícia lenta i en ocasions ineficaç no s'adiu amb l'Estat de Dret. Aconseguir que funcioni com la societat demana és una tasca que ens afecta a tots, i la vaga dels jutges i magistrats no és el millor camí per a fer-ho.

15 de gen. 2009

Antisemitisme?






Les morts de civils innocents (poden ser mai culpables els que es limiten al paper de víctimes?) continuen a Gaza i la indignació creix entre els que contemplem la barbàrie que no s'atura. Ara, però, els victimaris, en una ofensiva mediàtica important, passen a acusar als que els critiquen dient que estan fent antisemitisme.

Hi ha fets aïllats, injustificables com els atacs que s'han produït a algunes sinagogues i altres coses semblants, que poden donar una mínima base, però la campanya va més lluny.

Per la part que em toca, no em sento antisemita en indignar-me per la massacre de Gaza, com no em vaig sentir antimusulmà per la tragèdia de l'11 M a Madrid o anticristià o antiamericà per les destruccions d'Hiroshima i Nagasaki, l'absurda guerra d'Irak o la de Viet-Nam. Jo, com la immensa majoria d'aquells amb qui he compartit les indignacions esmentades, hem pogut estar contra el procedir de l'Estat d'Israel, del terrorisme d'Al Qaeda i els que li donen suport, dels governs dels Estats Units..., però no hem volgut criminalitzar els jueus o el judaïsme (quants jueus hi ha en aquests moments que dins i fora d'Israel clamen per la fi de l'atac a Gaza!), l'Islam i els musulmans o el poble americà i el cristianisme dels que el dirigien.

L'Holocaust va ser l'Horror, en majúscula. Sense haver-ne estat contemporani, he sentit un immens dolor pels milions de jueus que el van patir, com ara el sento per les víctimes civils de Gaza. Ni pel que fa a l'Holocaust culpo els alemanys en general ni pel que respecta a Gaza al poble jueu.

El Mal no entén de races, cultures o creences religioses. He dit aquests darrers dies que Hamàs (no ha estat l'única organització) ha fet també terrorisme més enllà de la resistència que podria comprendre's quan es pateix una ocupació. Però els sistemàtics atacs al ghetto de Gaza, amb una desproporció evident de mitjans i amb l'acceptació conscient de produir nombroses víctimes entre una població civil que pateix des de fa molt temps un bloqueig duríssim, no té cap justificació, i algú -no els jueus en general- n'hauria de respondre.

L'objectiu -què lluny que n'estem!- hauria de ser aquest: que amb independència de la raça, la religió o la nacionalitat de qui infringeix les més elementals normes del Dret Internacional Humanitari, hi hagués una sanció per a l'infractor i una tolerància zero envers les conductes transgressores.

6 de gen. 2009

Sarkozy l'hiperactiu


Fins i tot després de que França hagi deixat la presidència semestral europea, Nicolas Sarkozy continua assumint el rol de líder d'aquesta Europa vacil·lant. Mentre els Estats Units bloquegen les eventuals resolucions de l'ONU (i Obama calla) i la resta dels països occidentals fan un ús excessiu d'una prudència que els porta a la paràlisi, el president francès posa el seu considerable pes mediàtic al servei del que molts voldríem que realment es fes.

Un cop superat l'estorament personal de veure que coincideixo amb el màxim representant de la dreta europea (i el qualificatiu d'europea té moltíssima importància, no confondre's amb les versions estatals) aplaudeixo el gest de Sarkozy comparant-lo amb la descafeïnada ambaixada de la presidència actual de la Unió. Que és un gest teatral? potser sí, però la diplomàcia té un component importantíssim d'art escènica.

Hamàs (ahir l'escriptor israelià Meir Shalev explicava a El Periódico com Israel va promoure aquesta organització per a contrapesar l'Al Fatah de Yasser Arafat) ha practicat el terrorisme i ha forçat que s'arribi a l'actual situació, però Israel ha vulnerat tots els principis del dret humanitari internacional, fent terrorisme d'estat. La barbàrie s'ha d'aturar i per a fer-ho hem de posar tota la carn a la graella i jo em quedo amb els gestos -teatrals o no- de l'hiperactiu Sarkozy abans que amb la passivitat de tants d'altres.

(Foto: AP Mohammed Muheisen a Le Monde)