Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.

El factor humà

Aquest era el títol d'una novel·la de Graham Greene i hi he pensat en veure el terrible accident del metro de València. He llegit que els més moderns sistemes de seguretat deixen molt poc marge d'actuació al maquinista i compten amb automatismes capaços d'aturar el convoi si es depassa la velocitat aconsellable. Sembla que aquest no era el cas a la línia 1 valenciana.

He llegit també que el sistema que tècnicament ofereix més garanties és que el metro funcioni sense conductor, ja que així es minimitza el risc, i sembla que s'avança en aquesta direcció.

Hem passat de la desconfiança de l'home envers la màquina, que portava a que sempre hi hagués d'haver algú que vigilés els diversos ginys mecànics, a que ja ara sigui la màquina la que vigila l'home per corregir les seves errades i, en un immediat futur, a que no calgui vigilar l'home perquè tot ho farà la màquina sola.

L'home -l'ésser humà vull dir en tot moment- és difícilment previsible en moltes ocasions: s'indisposa, es distrau, s'adorm, s'equivoca ... i això fa que sigui arriscat encomanar-li segons quines tasques. Errare humanum est. Bertolt Brecht, però, deia sarcàsticament en un magnífic poema antimilitarista que l'home té un defecte: pot pensar. Des que el poeta alemany va escriure això, les màquines han avançat moltíssim i es parla d'intel·ligència artificial: pot ser intel·ligent el sistema que comandi un convoi del metro, com ho és el que millora la capacitat destructiva de les màquines militars.

El que és cert és que darrera la intel·ligència artificial hi ha el treball intens i constant del cervell humà, per a ajudar a viure o per a matar millor.