Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.

Suite francesa

La setmana passada vaig acabar de llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, en castellà a Ediciones Salamandra (ignoro si també es pot llegir en català).

És una novel·la que reflecteix l'èxode dels parisencs davant l'imminent ocupació de la ciutat pels alemanys els primers dies de juny de 1940 i la quotidianitat de la vida a la França ocupada. La quotidianitat ja ho té això: les vides de les persones en general es manifesten lluny de l'acte heroic i qui més qui menys tracta de passar el tràngol de la millor manera. Un cop superades les primeres peripècies (les caravanes de gent que fuig, els bombardejos, la desubicació...) els personatges de la novel·la s'adapten al dia a dia i aquells francesos i franceses miren de viure de la millor manera que poden amb els ocupants alemanys, i amb ells somriuen, riuen, xerren, s'estimen... Certament d'altres es rebel·len contra "les boches", però són una estricta minoria. Els personatges de la novel·la d'Irène Némirovsky mostren en general el costat amable de l'ocupació. La narració, que havia de ser més llarga en les previsions de l'autora, té un final immers en aquesta atmosfera de quotidiana tranquil·litat, amb la marxa del regiment alemany cap al front rus.

Després, però, venen com a apèndix les notes que l'autora anà escrivint mentre redactava la novel·la, i després un seguit de cartes. En elles apareix ja la crua realitat que la inacabada novel·la no reflecteix: El 13 de juliol de 1942, Irène Némirovsky, jueva russa establerta a França des de 1919, fou detinguda i enviada a Auschwitz, on fou assassinada el 17 d'agost. Tres mesos després el seu marit, detingut amb posterioritat, també moria al mateix camp d'extermini sense haver aconseguit saber on era la seva dona.

Els sediments, Raimon i l'Estatut

Els temes es precipiten i a vegades convè deixar que s'adormin una mica abans de portar-los al bloc: dissabte pel matí parlàvem al Congrés Delta + 10 de regressió i sediments i tant les ponències com el treball als tallers van ser molt interessants. Sense l'aportació de sediments el Delta s'enfonsa progressivament i la mar va menjant sense treva. S'està a temps de fer alguna cosa? Possiblement sí, però a part dels costos que qualsevol dels sistemes d'aportació comporta, que són força alts, cal tenir les idees molt clares respecte al que en aquesta matèria representen no només les preses existents, sinó també els embassaments en construcció. Cal, com en matèria de règim hídric i cabals addicionals, una gestió de la conca que respongui a la Directiva Marc de l'Aigua i als interessos de la col·lectivitat. El Delta és -ha de ser en tot cas- el fusible d'alerta de l'estat general del riu, perquè n'és el punt més feble, com exposà Òscar Cid.

Dissabte al vespre, a La Lira, Raimon. Ja en vaig parlar fa uns dies de cóm esperava jo el recital, i les expectatives es van complir. No és només la nostàlgia d'un temps. És també la sotragada cívica i emotiva que les seves cançons produeixen quan fa ja més de quaranta anys que escriu, composa i canta. I sense deixar de banda la sorprenent força de la seva veu que l'acompanyament musical bressolava. A recordar per sempre.

I per a acabar, la crisi del referèndum. No és el final que molts hauríem volgut per al procés unitari iniciat fa mesos, però aquí estem. Amb la perspectiva de fer un pas endavant en la millora de l'autogovern, per curt que sigui respecte del que s'anunciava el 30 de setembre en acabar l'elaboració del text al Parlament. Aquests dies n'he parlat bastant amb els amics i els de casa i respecto, evidentment, totes les opinions i les opcions a prendre. Temps hi haurà per a parlar-ne més a fons. Em preocupa molt, en tot cas, la situació creada a la política catalana. Com dirien en francès, à suivre.

El Congrés Delta + 10

Aquesta tarda ha començat a Amposta el 2n Congrés sobre Desenvolupament Sostenible i Conservació del Delta de l'Ebre, congrés Delta + 10, com se'l coneix. Des del meu punt de vista l'organització del congrés és àgil i eficaç i les intervencions, tant dels ponents com de la resta de congressistes, són en general força interessants. Avui hem parlat, entre d'altres coses, de règim hidrològic i cabals ambientals, -quasi res-, i com és natural, en el taller on hem treballat el tema s'han posat damunt la taula temes com els nous regadius, els nous embassaments, la gestió de les hidroelèctriques...

No ha faltat qui semblava confrontar la protecció del medi amb el desenvolupament, i els ecosistemes amb l'home i el seu benestar, dibuixant un riu sotmès a les exigències del creixement, oblidant que tot desenvolupament o és sostenible o no és res.

La definició del règim hídric de l'Ebre serà complexa. Em quedo amb l'idea bàsica que ha exposat magníficament el ponent Rafael Sánchez, de l'UEA-IRTA: ens hem d'acostar al que era el règim natural del riu abans de les preses i les detraccions fetes per l'home, és a dir, apropar-nos al màxim als paràmetres naturals. Els càlculs són complicats, però la feina és imprescindible.

Tahtel Yasmina

Aquest llarg i estiuenc cap de setmana he assistit, fascinat com tota aquesta primavera, a la sensualitat de la natura. Ja vaig parlar de les taques de roselles que et sorprenen a les vores dels camins i ara em refereixo a l'olor de la flor del taronger que la brisa t'acosta sobtadament. Amb un amic comentàvem com és de bona aquesta olor, fins i tot si t'hi acostes a fregar el nas amb els tendres pètals i ell em deia que, per contra, no tolerava la intensitat del llessamí o gessamí a curta distància.

Gens afeccionat als perfums i simple observador de les flors de manera ocasional, l'olor del llessamí i fins i tot el propi mot els associo a la música de Maria del Mar Bonet i a l'Àfrica del Nord. Un vespre de juliol de fa vint anys m'acostava a vela al golf de Tunis, cercant les llums de Sidi Bou Said. La proximitat d'un continent que no havia trapitjat es materialitzà en enfilar la bocana en una olor floral intensa i desconeguda. En saltar a terra, d'un cafè amb taules a la fresca arribava el so d'una guitarra i unes veus que cantaven en àrab Tahtel Yasmina, una cançó de música andalusí que jo havia escoltat un munt de vegades en català en la veu de la Bonet:

"Es cantar dóna alegria
i jo no en tenc, mon amor,
dins del meu cor tenc tristor
que un carro no la duria..."

Recordo que en aquell moment vaig tenir, un cop més, la consciència clara de que la Mediterrània pot ser i ha de ser el pont de mar blava que després cantaria Llach. Aquest sentiment, aquest repte, és especialment transcendent en aquests temps de migracions forçades per la misèria o les frustracions.