L'aprovació de l'Estatut

Aquest migdia he tingut ocasió de veure part del debat d'admissió de l'Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats. Això que ara escric són unes breus notes poc reflexives però sí espontànies, perquè el més evident del debat sobre un text que òbviament ha arribat a l'hemicicle prou diferent de com era quan va sortir del Parlament de Catalunya, ha estat la sensació de bipolarització més enllà de les discrepàncies entre les diferents forces polítiques, bipolarització que és clarament perceptible d'un temps cap a aquí.

Quan Joan Puigcercós, d'Esquerra Republicana o Begoña Lasagabaster, d'Eusko Alkartasuna, argumentaven el "no" ho feien des d'uns principis bàsics, de concepció de l'estat i de respecte democràtic, que m'eren tan propers com els d'en Joan Herrera, Pérez Rubalcaba o Duran i Lleida advocant pel "sí". El convenciment comú de que si hi ha una Espanya possible ha de ser l'Espanya plural, amb tots els graus i matissos que vulgueu i ja sigui com a darrera fita o com a pas intermedi per a anar eventualment més enllà, xocava amb una defensa ferrenya d'un concepte d'estat que res té a veure amb el que els pobles que l'integren exigeixen, defensa que no dubta a l'hora d'atiar el foc de la catalanofòbia amb qualsevol combustible.

Sembla ser que hi han hagut 189 vots a favor del text de l'Estatut, 154 en contra i dues abstencions, una d'elles de José Antonio Labordeta, que quasi no podia aguantar-se davant les escomeses xulesques i injurioses d'alguns diputats del Partit Popular. Però aquests números només signifiquen que el text de l'Estatut és tramès al Senat. Els números reals són uns altres i reflecteixen una clara determinació d'avançar des de la pluralitat, el diàleg i el respecte entre els pobles i els ciutadans.