Bet Khanun

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.

Encara més sobre els pactes

Els blocs, la premsa, les ràdios, recullen una corrent d'opinió que manifesta la seva indignació pel pacte anti natura signat per ERC amb el PSC, partit al què es considera espanyolista, per contraposició al pacte amb CiU, coalició a la què es qualifica de nacionalista. Fins i tot s'han convocat actes de protesta contra el pacte en qüestió.

Jo no sóc d'ERC i al si d'aquesta formació política hi ha gent molt més capacitada que jo per a argumentar en defensa de la seva opció, però penso que cal reflexionar tranquil·lament, procurant que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, i cercant més enllà dels adjectius.

1.- Ja vaig dir ahir en aquest bloc que "si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada." Ho continuo mantenint, respectant la plena llibertat de cadascú de preferir una fórmula o una altra.

2.- ERC propugnà el no al referèndum de l'Estatut i per contra el PSC va ser un ferm partidari del sí. ERC criticava, i no faltava a la veritat, que l'Estatut que es va sotmetre a referèndum no era el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. No es pot oblidar, però, que CiU va defensar el text sotmès al poble de Catalunya amb la mateixa fermesa que el PSC, o a l'inversa. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora de votar en referèndum.

3.- Certament el text estatutari sortit del Parlament va ser recolzat per quatre dels cinc grups parlamentaris: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora d'aprovar l'Estatut al Parlament.

4.- ERC planteja -i no se n'amaga- l'objectiu d'aconseguir un estat propi per a Catalunya. CiU i el PSC no, sinó que parlen, ben lícitament també, de sentit d'estat (referint-se a l'espanyol, que s'accepta plenament) o d'estat federal, també referint-se, òbviament a l'estat espanyol. Això vol dir, per a entendre'ns per comparació amb ERC, que el PSC i CiU coincideixen en no ser independentistes.

És a dir: des d'una òptica catalanista que analitzi la voluntat d'autogovern de cadascuna de les dues formacions, CiU i PSC, l'experiència dels darrers mesos no estableix gaires diferències. Precisament per això a vegades es parla d'un cert touch of class (i disculpeu l'esnobisme de l'expressió en anglès) que conferiria a CiU, més enllà del que ha fet darrerament, una patent catalanista que el PSC no tindria. Fins i tot pot aparèixer la qualificació de sucursalista referida al Partit dels Socialistes de Catalunya per la seva vinculació al PSOE, però no es poden menystenir dos fets a banda de la sintonia haguda en més d'una ocasió entre CiU i el president Rodríguez Zapatero:

1.- Que el PSC era l'opció preferida per a pactar per part de CiU i del propi PSOE.
2.- Que, pel que acabo de recordar a l'apartat anterior, ningú pot dir que el PSC hagi estat sucursalista, ans al contrari, a l'hora de pactar amb ERC i ICV-EUiA.

I tot això que he dit fins ara és analitzant els fets pel que fa a la catalanitat del pacte, òptica absolutament legítima i important -o fins i tot única- per a molta gent a l'hora de valorar una aliança. Però la primera sigla d'ERC significa esquerra i també és legítim pensar que els acords de govern s'han de configurar des de la coincidència o confluència dels diversos projectes polítics en tot el que afecta a les polítiques socials i sostenibles i en aquest sentit el pacte del PSC, ERC i ICV-EUiA era més que previsible.

Els pactes i les traïcions

Molt s'està parlant aquests dies de pactes no desitjats pels electors i molts d'aquests es manifesten traïts pels partits o coalicions als que van votar. S'ha repetit contínuament que en un sistema com el nostre, en que no es vota President de la Generalitat sinó diputats, és lícit que l'aritmètica entri en joc per tal de configurar majories de govern, però malgrat això hi ha qui creu que el seu vot no ha servit per a allò que desitjava en dipositar-lo a l'urna.

Amb les limitacions pròpies d'aquest espai, bo serà analitzar l'oferta que feia cadascuna de les principals llistes que concorrien a les eleccions:

ICV-EUiA manifestava clarament que volia un govern d'esquerres, i això s'havia d'entendre com a voluntat de pacte amb el PSC i amb ERC. Cap dels seus electors s'haurà sentit traït.

El PP s'oposava frontalment al tripartit i feia el paper de núvia rebutjada per la poderosa CiU amb qui desitjava formar una eventual majoria amb totes les variants que vulgueu. Conseqüentment, pel que fa a possibles pactes, el PP era també suficientment clar.

ERC no badava boca, però defensava l'acció de govern del tripartit, al menys la feta mentre ells hi van ser. Cert és que quedaven obertes dues possibilitats: o reeditar el tripartit o formar el que s'ha anomenat el front nacionalista, en la línia de l'equidistància de què van fer gala a les eleccions del 2003. Els seus votants tindrien tot el dret a sentir-se traïts si ERC pactés amb el PP, però no -per no rebutjades o si ho preferiu per expressament contemplades- en qualsevol de les dues hipòtesis abans esmentades. Si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada.

El PSC tampoc badava boca. Els més optimistes dels socialistes potser somniaven amb un govern PSC més o menys recolzat en eventuals croses, però davant la necessitat d'haver d'acudir a pactes estables, l'electorat socialista sabia que només podien ser amb els socis de l'anterior tripartit o amb CiU, plasmant l'anomenada sociovergència. De tota manera, més enllà del descontent per la pèrdua de vots i escons, no he sentit cap votant socialista decebut pel pacte amb ERC i ICV-EUiA.

I, per fi, CiU, que mantenia una lògica oposició frontal a la reedició del tripartit i al mateix temps rebutjava el pacte amb el PP. L'oferta electoral de CiU era la de governar sols, però per eliminació del PP i d'ICV-EUiA (que s'havia manifestat en contra d'estar en un govern amb Convergència i Unió) les alternatives de pacte eren dues: o la sociovergència amb el PSC o el front nacionalista amb ERC, i això ho havien de saber també els seus votants, amb la qual cosa acceptaven -ja es decantessin preferentment per una o altra opció de pacte- que les dues eren possibles.

Conseqüentment, qui pot sentir-se traït? o millor, qui té dret a sentir-se traït? la traïció naix de l'incompliment d'un acord. Cap, pel que sembla, s'ha incomplit. Una altra cosa és que els votants de CiU haurien volgut que el festeig -tempestuós per cert- amb ERC o fins i tot amb el PSC hagués arribat a l'altar de la Plaça de Sant Jaume, o que, des del seu punt de vista la coherència nacionalista d'ERC hauria d'haver conduït al desitjat front, però això no és traïció. La traïció existeix quan el teu soci s'ajunta amb la competència, no quan la competència no vol associar-se amb tu tot i que tu creguis que l'associació seria bona.

I per a acabar: partint de la base que cap força de les que van presentar-se a les eleccions podia governar per ella sola, la necessitat de pactes resulta òbvia i a més és totalment lícita en el joc polític parlamentari. Que agradin o no ja és una altra cosa, totalment respectable per cert.

L'entesa

Sembla ser que tindrem govern del PSC, ERC i ICV-EUiA. El dia 2 jo ja manifestava que aquesta era l'opció més plausible i per la què jo apostava. A allò que vaig dir em remeto. Del pacte que ha portat al futur govern d'entesa (nom amb una clara tradició a la política catalana) en destaco els següents aspectes:

1.- És un pacte fet absolutament des de Catalunya, apartant-se de l'escenari previsiblement desitjat pel PSOE, que s'hauria sentit més còmode amb un acord PSC-CiU, el que s'ha anomenat la sociovergència.
2.- Ha estat fet discretament i en un temps rècord, evitant així un major pes de les pressions de tot tipus que s'haurien manifestat amb més força en un procés de negociació llarg.
3.- Evidencia, certament, la capacitat de decissió autònoma del PSC, que ha fet política en clau catalana.
4.- Mostra la clara vinculació d'ERC al projecte de polítiques socialment progressistes encetat amb el tripartit.
5.- És la plasmació de l'aposta d'ICV-EUiA clarament explicitada al llarg del procés electoral.
6.- Naix, pel que sembla, amb el compromís ferm de que el futur govern tingui una total coherència i unitat d'acció. És bàsic que així sigui: un programa i un govern, més enllà de les particularitats de cada força política.

Ara, al mateix temps que s'aprofondeixi en la reflexió del per què tants catalans es van quedar a casa el dia 1 i tants van votar en blanc, a governar seriosament per a resoldre els problemes dels ciutadans, amb respecte per a totes les opcions i voluntat d'entendre's amb l'oposició en els grans temes que ens afecten.

Sort i a treballar.

25 anys sense Brassens

El diumenge 29 d'octubre va fer vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens. Brassenià recalcitrant com sóc, m'he anat acostumant a que quan parlo d'ell amb gent més jove molts desconeixen qui era. És lògic quan es tracta d'un personatge mort fa tant temps i, a més, francès, ara que som tant pocs els que vàrem estudiar i estimem la llengua en què cantava.

Brassens era de Sèta o -en francès- Sète, una ciutat preciosa, per cert, i va ser cantant i músic. Les seves cançons son molt riques musicalment parlant i les seves lletres son poesia pura. Brassens, a més, se'n fotia de tot, bàsicament dels poderosos, dels prepotents, dels pretenciosos, del que podríem anomenar la gent d'ordre, i al mateix temps mostrava tota la tendresa quan cantava als marginats, als pobres, als infeliços. La irrupció de Georges Brassens a la cançó francesa va ser un autèntic revulsiu iconoclasta que va fer escola arreu.

El dissabte 28 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona, Paco Ibáñez, sense altre acompanyament que la seva guitarra, cantà les cançons de Brassens davant un públic d'entusiastes, entre els què vaig tenir la sort de ser-hi. L'endemà, a una altra sala del mateix Auditori, vam descobrir Eva Dénia Trio també cantant Brassens. Són gent del País Valencià -ella, Eva Dénia, és de Gandia- que harmonitzen perfectament la veu fresca i bella d'ella amb la guitarra de Carles Carrasco i el contrabaix de José Luís Porras.

Dos dies abans de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions, les lletres de Georges Brassens ens feien tornar a la reflexió eterna sobre el poder, la mort, l'amor, l'amistat, la vida. Segur que us en tornaré a parlar.

I ara què?

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya són els que són i ara s'ha de veure on condueixen. Sense perjudici d'afinar en l'anàlisi tal com vagin passant els dies, aquestes són les meves primeres impressions sobre el que els resultats electorals representen:

1.- Quasi la meitat de l'electorat no ha votat. Ja vaig parlar d'això en comentar els resultats del referèndum de l'Estatut.
2.- CIU és la força més votada pels catalans, la que compta amb més partidaris, la guanyadora, però no ha assolit els ambiciosos objectius que es proposava.
3.- ICV-EUiA és l'única força política -entre les fins ara parlamentàries- que ha augmentat significativament, en nombre de vots i escons.
4.- Un 3 % dels votants s'ha aliniat clarament contra la major part dels partits tradicionals en votar Ciutadans.
5.- La majoria dels votants donen suport als tres partits que integraven el govern catalanista i d'esquerres.
6.- El PP resisteix, però s'ha quedat a la vora de passar a ser la cinquena força parlamentària per nombre de vots i escons.
7.- L'efecte Montilla no ha donat els resultats que alguns preveien o, dit d'una altra manera, s'ha vist minvat en perdre el ganxo que per a d'altres sectors dels votants representava l'efecte Maragall.
8.- ERC consolida el seu espai electoral, perdent part dels votants incorporats a les anteriors eleccions.

Amb els números a la vista, diverses són les possibilitats que s'ofereixen per a formar govern:

1.- Un govern de CIU amb el recolzament puntual d'altres partits: difícil per quant el nombre d'escons (48) és escàs a aquests efectes i donaria lloc a un govern molt afeblit. Pot haver qui pensi, però, que des del govern espanyol aquest escenari no es veuria malament.
2.- Un govern CIU-ERC. Els números donen 69 escons, que és majoria absoluta. El caire netament nacionalista d'aquest govern deixaria una oposició bàsicament no nacionalista i diluiria les propostes de caràcter social progressista d'ERC a qui no crec que pugui interessar-li perdre l'electorat d'esquerres que ha anat incorporant al seu projecte. Gran part de l'electorat conservador i tèbiament catalanista de CIU tampoc ho entendria.
3.- Un govern CIU-PSC. No crec que el PSC, per molt que possiblement aquesta fórmula comptaria amb el vist i plau de Madrid, estigui per deixar de constituir-se en alternativa com a força d'esquerres més votada. ERC i ICV podrien capitalitzar clarament l'estar a l'oposició a aquest govern.
4.- Un macro govern CIU-PSC-ERC: aquí valdria el que ja he dit abans. La pretesa justificació de ser convenient per a desenvolupar l'Estatut no sembla correcta, ja que no estem en un supòsit d'emergència nacional. A més: o realment els programes socials de les tres forces polítiques són dificilment conciliables o ens han estat enganyant a tots durant la campanya.
5.- Un govern tripartit PSC-ERC-ICV EUiA. Tant nefast -diuen alguns- que ha estat el govern catalanista i d'esquerres i resulta ara que la ciutadania vota als que els van integrar tornant a donar-los per suma aritmètica la possibilitat de governar. Per a mi és la conseqüència més clara dels resultats electorals, que permetria continuar les actuacions començades i iniciar les programades durant els darrers tres anys.

El nou govern catalanista i d'esquerres, que comptaria amb el suport de 70 dels 135 escons del Parlament hauria de tenir clares, però, una sèrie de consideracions:

1.- Disposar el que calgui per tal d'evitar els episodis, més o menys anecdòtics, que van portar a la convocatòria d'eleccions anticipades.
2.- Establir una forma clara d'integració de les propostes de les tres forces polítiques per tal de tenir una acció de govern unitària. El govern, més enllà dels que l'integren, ha de ser un.
3.- Reequilibrar la composició del govern atesos els resultats electorals obtinguts per cadascuna de les forces que l'han d'integrar.
4.- Afavorir l'actuació com a bloc de la gran majoria del Parlament de Catalunya, -això inclou evidentment CIU-, en la difícil tasca de desenvolupament de l'Estatut i en tots els grans temes que afecten el País.

En continuarem parlant.