26 de des. 2006

Bons Nadals

He arribat a la conclusió de que sóc un blocaire típic: com deia mon iaio, faig arrencades de cavall andalús i aturades de burro manxec. Podria cercar excuses per a la meva inactivitat al bloc des del 9 de novembre, però us les estalvio. Són coses que passen i prou.

Després de la llarga precampanya, la campanya pròpiament dita i el període postelectoral de configuració del govern, sembla que tot comença a rutllar de nou, en tots els àmbits i sense Dragon Khan. Hi ha per davant una etapa de quatre anys que entre tots hem de procurar que representi un avanç important en moltes coses, a Catalunya en general i a les Terres de l'Ebre en particular: ens hem de treure la son de les orelles.

Ara us vull parlar d'alguns llibres i del seu autor. El passat 15 de desembre vaig tenir la fortuna de conèixer l'escriptor nordamericà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), a qui vaig recollir a l'aeroport del Prat per a dur-lo a Girona, on rebria el premi Liberpress. Jon Lee Anderson és col·laborador del New Yorker i ha estat un observador privilegiat dels darrers conflictes que han sacsejat i sacsegen el món. D'ell jo havia llegit "La caída de Bagdad" (Anagrama, 2005), una crònica personal directa i implicada en el sentir dels iraquians que em va semblar extraordinària. Ara estic llegint el seu darrer llibre publicat en castellà: "Che Guevara: una vida revolucionaria" (Anagrama, 2006), una biografia del Che minuciosament elaborada a partir de l'accés als arxius del govern cubà, l'obtenció de diaris personals d'Ernesto Guevara i la col·laboració de la vídua del líder guerriller, Aleida March. Per a escriure el llibre, Anderson i la seva família s'instal·làren a La Habana, on hi van viure tres anys.

Vaig poder parlar bastant amb Jon Lee Anderson sobre Cuba i Fidel, sobre Irak, on acabava de passar dos mesos, sobre la immigració, sobre la pena de mort. S