Andorra

Feia dies (vuit) que no penjava res al bloc. Això va com va. Ara, però, vull explicar que el cap de setmana passat vaig ser a Andorra, on vaig constatar un cop més la bellesa dels paisatges de muntanya, dels quals el petit estat no té certament el monopoli, perquè en trobes al llarg de tota la serralada, des d'Euskal Herria fins les Alberes. Poca neu, però veure aparèixer en coronar una carena la serra del Cadí, val la pena.

A Andorra la Vella, a Ca la Conxita, he menjat uns peus de porc a la brasa sublims i uns musclos petits, de la mar del Nord, fets a la llauna com els caragols de Lleida, que a mi -que sóc de terra de musclaires i que xalo d'allò més quan menjo musclos grassos del país just acabats d'obrir al vapor- em van semblar excepcionals.

El passeig vespertí pels carrers atapeïts de gent, em portà, seguint les indicacions rebudes, a un petit oasi situat a la part vella de la capital del Principat. Allà hi ha una de les dues llibreries que em van dir que existeixen a Andorra la Vella. La puça, fent honor al seu nom, és una llibreria xicoteta, d'aquelles que copses de seguida que no serveixen per a fer-se ric, sinó que les ha obert algú que estima els llibres. Vaig remenar i vaig carregar, com sempre.

Entre els llibres que vaig comprar a La puça hi ha les traduccions al català de l'anomenada Trilogia de Marsella, de Jean-Claude Izzo, de qui ja he parlat en altres ocasions en aquest bloc. Les traduccions han estat fetes per Lluís Maria Todó, la qual cosa ja és tota una garantia, i les ha publicat Límits, una editorial andorrana que es destaca per la seva qualitat en treure al mercat textos inèdits en la nostra llengua, tant d'autors consagrats (Michel del Castillo, Jack London, Joseph Conrad, Andreï Makine ...) com d'altres menys coneguts.

Aquella estona a la petita i tranquil·la llibreria era un miratge enmig de la gentada que discorria pels carrers comercials de la vila, entrant i sortint de les botigues o badava davant dels aparadors. Hi ha qui després m'ha dit:

- Ets un cas, anar a Andorra i comprar llibres!

Incorregible que sóc, com la llibretera de La puça.

Gaza

Aquest vespre he trobat casualment el meu llibre d'Historia Sagrada (Editorial Luís Vives, 1961). Suposo que és el que fèiem servir al col·legi a Elemental o Medio (cursos que no sabria ubicar exactament en relació als d'avui en dia). Fullejant-lo, m'he aturat a la lectura titulada "Agar e Ismael": Sara, esposa d'Abraham, es queixa al seu marit de que Ismael, fill del mateix Abraham i l'esclava Agar, feia befa d'Isaac, el fill de Sara i el patriarca, i li demana que expulsi a l'esclava i el seu xiquet, perquè "no está bien que el hijo de la esclava herede con el mío".

Abraham, "viendo que tal era la voluntad del cielo" li dona a l'esclava pa i aigua i l'envia a Egipte amb Ismael. Edificant història, sens dubte, tot i que, com és sabut, a Isaac li anà d'un pèl, amb suspense i tot, no morir a mans de son pare.

A Egipte Ismael creix, es casa amb una natural del país i "llegó a ser padre de los árabes ismaelitas, conocidos también en la historia con el nombre de sarracenos".

Aquesta nit, al telenotícies, els sarracenos de Gaza es manifestaven a les fosques contra el bloqueig imposat pel govern d'Israel. La situació és dramàtica, perquè totes les reserves estan pràcticament exhaurides. Des de fa molts anys els palestins viuen un autèntic calvari, amb una part molt important d'ells expulsats de la seva terra com Ismael i sa mare, i això que es coneix com la comunitat internacional és incapaç de tornar-los-hi la dignitat.

¿S'acabaran les minses reserves de gas-oil que permeten funcionar precàriament els hospitals? ¿Entrarà finalment menjar a la franja de Gaza? Esperem que la voluntat del cel -que no sempre ha de ser tan cruel- aturi els patiments de tantes Agars i tants petits Ismaels.

És possible un gran acord per l'Ebre?

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

Publicitat institucional

Havia sentit que Canal 9 emetia sovint un espai publicitari de la Generalitat valenciana on es demanava agua para todos i s'insistia en com malgastem l'aigua de l'Ebre, que es perd a la mar mentre a d'altres llocs la necessiten imperiosament, però no havia vist l'anunci en qüestió. Anit, però, enganxat a una pel·lícula que feien a la primera, amb unes pauses publicitàries llarguíssimes que explotaven el fet de trobar-nos en ellò que es coneix com a prime time em va sorprendre de sobte l'espai publicitari referit.

La veu en off exposa el contrasentit de que la Comunitat que més s'esforça en el consum responsable i la gestió racional de l'aigua (la Comunitat valenciana) veu com l'aigua de l'Ebre, tan necessària, es perd abocant-se a la mar, salinitzant-se per a després haver de ser dessalada. Qualsevol expectador pot deduir sense gaire dificultat que uns que tenen una extraordinària cura en no malbaratar els recursos hídrics (els bons de la pel·lícula) assisteixen a la dilapidació de l'aigua per part d'uns altres (els roïns de la història) que, ans que permetre que la puguin aprofitar, la llancen a la mar per a no res, i després els bons han de recuperar l'aigua dessalant-la.

No pretenc aquí posar de manifest la fal·làcia de l'argumentari dels bons, que està extraordinàriament documentada, ni tampoc referir-me a la preocupant gestió dels recursos hídrics al País Valencià (constatada per la Unió Europea), tema en el què també resulta més que preocupant el que es fa o pensa fer en latituds més properes, però en abstracte el que em sembla enormement perillós és utilitzar les tècniques publicitàries per a convèncer a l'audiència televisiva de que hi ha uns roïns, els veïns del nord, que simplement per a fotre neguen l'aigua a qui té set.

Segurament el que fan és legal, però dubto que sigui lícit. Anit, el televident de la primera se'n deuria anar a dormir convençut de que si compra la colònia A... no es treurà les dones del damunt, si adquireix el cotxe F... tots l'envejaran, si s'aplica al muscle adolorit un raig de R... correrà com Carl Lewis, i que els catalans del Principat xalem com a feres fent patir set a tot un poble. Allà cadascú amb les colònies, els cotxes i demés béns de consum, però atiar el foc de la confrontació entre comunitats és d'una gravíssima irresponsabilitat i constitueix una manipulació inadmissible, més encara quan es fa utilitzant un mitjà de comunicació públic, en teoria de tots.

Endreçar llibres

Era un propòsit no massa definit que m'havia fet per a aquestes festes: endreçar els libres, però la cosa no és tan senzilla com sembla.

He de dir que m'agrada estar envoltat de llibres. A més els guardo tots: des dels que ni he llegit ni tinc cap interès en llegir, però que m'han arribat per les vies més impensades (regals, obsequis de caixes o entitats oficials, acompanyant algun diari ...) fins als que rellegeixo, consulto o fullejo sovint. Actualment superen l'espai de què disposo, de manera que alguns s'amunteguen de manera indigna, uns damunt dels altres, però això té fàcil solució: fa temps que vaig descobrir els prestatges metàl·lics (con els de la foto), robusts i discrets i és qüestió d'okupar una altra paret més o menys verge de les de casa.

Vé aleshores el problema de quin criteri utilitzar. Durant molts anys he ordenat els llibres fent aquestes seccions:

1.- La general, per ordre alfabètic d'autor.

2.- Poesia, també ordenada alfabèticament per l'autor.

3.- Seccions especials, quan el tema s'ho mereix: guerra civil, Balcans, diccionaris i llengües en general...

4.- Geografia: llibres de viatges, guies, ...

5.- Els de fer bonic.

6.- Els -subjectivament- infumables o inclassificables.

El problema rau en que molts llibres pertanyen a més d'una categoria, i aleshores cal decidir. ¿Què pesa més, el tema, l'autor ...?

D'un temps ençà el problema s'ha agreujat perquè part dels llibres els tinc al lloc on m'escapo sempre que puc, i on he intentat reproduir els criteris abans esmentats, fins i tot si això portava a separacions doloroses de llibres fills d'un mateix autor, cosa que he acabat acceptant, però sovint em passa que els que no tinc a mà són els que més necessito en un moment o altre.

Res d'això succeeix amb els fitxers informàtics, tots juntets i ocupant una cosa molt petita i immaterial que en diuen megues o gigues. Però és una altra cosa. Fregar el llom d'un disc dur encara no em dóna el mateix plaer que acaronar el de qualsevol llibre. Vaig nàixer massa aviat, suposo!

I clar, els Reis m'han dut llibres.

El blocaire noctàmbul

Estic assegut davant l'ordinador a les dues de la matinada, escoltant el Friday night in San Francisco, el silenci de la nit trencat únicament pel somort soroll del teclat i el punteig de les guitarres. Acabo de llegir unes pàgines més del llibre que m'ocupa aquests dies primers del 2008: "Fa mil anys que sóc aquí", de Mariolina Venezia (La Campana), i mentre el llegeixo no puc evitar que em vingui constantment a la memòria "Terres de Salabror", de Teresa Bertran. L'odisea dels pagesos de la Basilicata italiana al llarg de les generacions, recorda la dels pagesos del Delta que conta la Teresa. Ambdues ho fan centrant-se en les dones, personatges de pedra picada en medis tan hostils com les aspres terres del sud de la bota i el delta salvatge guanyat per a l'home amb suor i patiments.

Sopant amb els amics, de picadetes, en un bar d'un dels carrers que moren al port, hem parlat de quasi tot. També del ví blanc dolç amb que vàrem acompanyar el foie la nit de Cap d'Any, un ví excel·lent de Banyuls de la Marenda que fa l'amic Pere Becque. I hem parlat dels blocs, del fet de seure davant la pantalla i escriure el que et passa pel cap -o pel cor-. Per què? per a qui?

Reconec que això del bloc aconsegueix vèncer la mandra que sempre he tingut per a escriure. Escric, en primer lloc, per a mi, per a llegir-me, com una forma d'ordenar els pensaments i materialitzar els sentiments, però mentiria si no digués que m'agrada que algú llegeixi el que escric i que aprofito la tecnologia per a verificar quan accedeixo al bloc quants han passat per les meves pàgines, quants s'han aturat una estona, quants han deixat un comentari.

Perquè també es tracta, en definitiva, d'establir complicitats amb els demés. D'explicar què sento i què penso.

En aquesta nit d'hivern mediterrani, en mig d'aquest silenci que continua sent trencat només pel tecleig dels dits però ara amb la companyia de Rachmaninov -eclecticisme musical del blocaire noctàmbul- em ve a la memòria allò que cantava Raimon i que jo escoltava, fa segles potser, en la fredor d'un pis compartit a Cartagena:

"m'invente sol un amic per parlar,

per recordar records, velles històries,

per retrobar el que a ciutat es perd

entre els neons, el tràfec i les boires"

Bon any 2008

Tempus fugit. La imperícia tecnològica de qui això escriu impedí, per confussió de botons al comandament del televisor, seguir en directe les dotze campanades amb la imatge de la torre Agbar. Els nervis van fer que mentre tot Catalunya anava engolint rítmicament els grans de raïm, els meus estimats companys de vetllada es veiessin obligats a contemplar les imatges d'una película -no em demaneu quina- que el Canal 33, aliè a cerimònies de calendari, emetia en aquells moments.

Quan amb el maleït comandament vaig aconseguir tornar a la imatge de la fàl·lica edificació barcelonina, tot estava consumat. Havíem canviat d'any i era impossible coordinar la ingestió raïmera dels assistents. Vaig pensar que a la meva manera havia fet una darrera aportació als desastres tecnològics i logístics del 2007.

Tempus fugit. Ningú es banya dos cops al mateix riu i les flames retratades a la llar de foc de casa són irrepetibles, nascudes i mortes a l'instant de ser capturades per la càmera. Encetàvem l'any i ara ja portem quasi vint hores de 2008. Que sigui bo per a tots.