Ibarretxe i el Tribunal

Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha anat a declarar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El fet que se li imputa és haver-se reunit amb els líders de la il·legalitzada Batasuna -Otegi entre ells-, l'abril de l'any passat, en el curs de l'anomenat procés de pau derivat de l'alto el foc d'ETA. El lehendakari és la màxima autoritat política d'Euskadi i molts ciutadans se senten perplexos pel fet que el reunir-se amb els que, com sap tothom, són portaveus de l'esquerra abertzale que és una part important de la població basca, per a avançar cap a la solució del conflicte, pugui ser objecte de l'acció dels tribunals. Òbviament fins i tot un president autonòmic pot delinquir i haver de respondre davant dels jutges, però es té la sensació de que el que s'està criminalitzant no és més que una lícita actuació política desenvolupada pel lehendakari en el marc de les funcions que li són pròpies.

Les posicions de recolzament a Ibarretxe han merescut una rèplica del Consejo General del Poder Judicial en defensa de la independència dels jutges i tribunals. Res a dir: aquesta independència ha de ser un pilar fonamental de l'estat de dret, però com ha dit avui mateix el vocal de l'esmentat consell, Fèlix Pantoja, el cas és bàsicament polític i vivim uns temps en que les pressions político-mediàtiques poden donar lloc a determinades dinàmiques respecte a les quals és molt difícil restar al marge.

La meva opinió personal és que el diàleg no hauria d'estar penalitzat: si el lehendakari va emprendre converses amb els interlocutors polítics per a cercar solucions al problema d'Euskadi, assumpte en el què no se li pot negar el dret i el deure d'actuar, és evident que no podia deixar fora cap d'aquests interlocutors, sobre tot si -il·legalitzats o no- representen l'opció política de milers de ciutadans del país que governa.

De tota manera, convè no oblidar, com també assenyala Fèlix Pantoja, que els tribunals es limiten a aplicar les lleis que no han fet ells, sinó els polítics, i que moltes vegades són tan obertes o indeterminades que poden permetre -i aquests dies ho veiem- tota classe d'interpretacions. Penso, però, que seria desitjable que, en interpretar les lleis, no es perdés mai de vista la realitat social del moment en què es produeixen els fets als què s'han d'aplicar.

Atocha 55 i De Juana Chaos

Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.

Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.

D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.

Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.

Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.

L'execució de Sadam Hussein

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.