L'execució de Sadam Hussein

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.