Aznar i els caragols

Volia escriure sobre els disbarats que diu José María Aznar parlant de l'Irak, quan comenta que la situació "no és idíl·lica però és molt bona", i lligar-ho amb la crua realitat que viu el país, amb misèria i mancances de tot tipus, i amb les dades que de les víctimes d'ahir donava l'agència Reuters segons el diari Público: 7 xiquets morts i 7 de ferits per projectils de morter; 3 policies morts per una bomba; 7 suposats membres d'Al Qaeda morts per les tropes USA; 3 cadàvers sense identificar trobats a diferents zones de Bagdad; 4 cadàvers més trobats a Madaen; 1 mort i 13 ferits per bomba en un mercat de Bagdad; 3 morts i 6 ferits per una bomba en una carretera a Bagdad; 3 morts i 45 ferits per una bomba a Mosul; 1 mort per bomba a Iskandariya; 7 ferits per bomba en un control militar a Bagdad; 2 morts a trets a Baiji. Segons les mateixes fonts, el dilluns, en un atemptat amb bomba a Kerbala van morir 52 persones i 70 més resultaren ferides, però el senyor Aznar diu que la situació és molt bona.

He acabat donant simplement les dades, perquè no cal cap comentari. Les declaracions que comento contrasten amb les veus càlides de Sílvia Comes i Lídia Pujol que aquesta nit de març em canten la vitalista història que va escriure Prévert dels dos caragols que van a l'enterrament, on deia que "Les histoires de cercueils/C'est triste et pas joli". Em refugio en Prévert i els seus caragols per a fugir de les històries de taüts de l'Irak i de la desvergonya amb què parlen els que les van provocar ara fa cinc anys.

Bartleby ocasional

Comprovo que no he penjat res al bloc des del 7 de març, com si hagués entrat en el síndrome Bartleby tan ben exposat per Vila Matas partint del personatge de Melville. No escriure no ens hauria d'anguniejar, però no escriure al bloc em produeix un cert neguit, sobre tot quan comprovo que hi ha un cert nombre de visites des de la data que abans he indicat. Aleshores penso en totes i tots aquests visitants no identificats que s'han trobat la mateixa oferta en aquest bloc des de fa 9 dies i això em porta a disculpar-me per no mantenir aquest petit aparador al dia i també a agrair que hagin entrat al bloc i si a més és perquè el que han trobat en d'altres ocasions els ha interessat o els ha aportat alguna cosa, millor que millor.


Per què no he escrit durant els darrers dies, fet que per cert no és nou ja que m'ha passat en d'altres ocasions? per moltes coses: mandra, creença de que ja tot està dit, manca de temps ...

He deixat passar les eleccions i les seves conseqüències i moltes altres coses a comentar, i no perquè no m'interessin, sinó perquè el cos m'ha demanat fer altres coses, i he llegit, he conversat, he somniat, he pensat i he badat, però no he escrit, o en tot cas el que he escrit s'ha quedat al calaix dels mals endreços dels esborranys.

Parlant de badar: el passeig d'avui pel camp, a tocar del Delta, m'ha ofert la meravella de les flors de les pereres, com la de la foto, les de les pruneres i els bercoquers, dels presseguers. Les flors encara no esclatades dels tarongers i els mandariners, a punt de perfumar-ho tot, i les oliveres carregades de mostra.

Ah, i la vella parra, que ara en la seva nuesa travessa el sol, està brotant de nou, disposant-se un cop més a ombrejar les meves lectures les tardes d'estiu.

Eleccions

El PSOE ha guanyat amplament les eleccions generals celebrades ahir, amb la qual cosa disposarà de quatre anys més per a governar, tot i que haurà de cercar acords més o menys estables, amb major o menor grau, per a tirar endavant els seus projectes.

Una anàlisi superficial de les eleccions permet extreure les següents conclusions des de l'òptica catalana:

1.- La plena consolidació del govern de Rodríguez Zapatero.

2.- El fracàs polític del Partit Popular i del projecte Rajoy. Tot i haver crescut en nombre de diputats, no s'ha aconseguit l'objectiu marcat, que no era d'altre que governar Espanya, i ab els pocs amics que ha anat fent el PP, l'única manera d'aconseguir-ho era guanyant les eleccions.

3.- El resultat satisfactori de CiU, que enmig de la bipolarització electoral ha aconseguit uns resultats molt dignes.

4.- L'enorme davallada de vots i escons d'ERC, que constituirà sens dubte una important cura d'humilitat i que ja ha produït els primers moviments en clau interna dintre del partit.

5.- El mal resultat d'ICV-EUiA, que s'ha quedat amb un únic diputat, que s'afegeix a l'únic diputat que en tot l'estat ha obtingut la seva sòcia IU.

Explicacions n'hi ha moltes, i el fet que les eleccions hagin estat més presidencials que legislatives n'és una d'important. De tota manera el que ara m'interessa és felicitar PSC-PSOE i CiU, però també valorar positivament les autocrítiques ja aparegudes a ERC i ICV-EUiA, perquè és positiu que no tothom vulgui fer creure que ha guanyat.

I el PP? Continuarà quatre anys més amb la política de crispació que apadrina la COPE i d'altres mitjans o veurem algun canvi estratègic que els acosti a allò que a Europa s'entèn per dreta civilitzada?

El cas és que malgrat totes les eines utilitzades pels populars (víctimes del terrorisme, trencament d'Espanya, etc.) el poble, que és el que compta, no els ha fet cas, i s'ha mobilitzat de nou -quasi exclusivament en torn al PSOE- per a barrar-los democràticament el pas.

Isaias Carrasco

Avui no parlaré de llibres ni de res que no sigui la mort d'Isaias Carrasco, el treballador i ex-regidor socialista d'Arrasate que ha estat assassinat fredament per ETA. Sento una profunda tristor pel patiment de la seva família i els seus amics i una enorme ràbia en veure que encara es produeixen fets com aquests.

Estimo Euskalherria, ho he dit moltes vegades, i crec que és un país que no es mereix tant dolor. No vull sentir ara cap interpretació política i temo les que es faran amb clares intencionalitats per part dels uns i els altres. Quid prodest?

Em dol la mort de l'home, el treballador, la persona. Cap idea justifica el vessament de sang. Cap ni una. Mai.

Que els que l'estimaven trobin el consol que necessiten en aquests moments tan durs.

Ingrid Bethancourt (II)

Parlava a la darrera entrada del bloc del calvari que pateix Ingrid Bethancourt i feia una crida a les solucions humanitàries. Avui la televisió ens portava la notícia de la mort, a mans de l'exèrcit colombià, de Raul Reyes, el número dos de les FARC, organització que mantè en captiveri des de fa anys a la senyora Bethancourt. Cal suposar que ara el seu alliberament pot complicar-se molt, ja que resulta difícil que puguin prosperar els intents que es feien amb diferents mediadors.

La mort de Reyes, amb conflictes diplomàtics inclosos, ja que sembla que s'ha produït en territori de l'Equador, i el govern d'aquest país i el de Veneçuela han posat el crit al cel, ha tingut una visualització mediàtica important: el cadàver sangonós era filmat, sense més embolcall que una bossa de plàstic, al terra de l'avió que l'ha traslladat, en una impúdica exhibició de la mort a la què tots, tiris i troians, ens tenen acostumats.

També un dia com avui, fa 34 anys, moria a garrot vil Salvador Puig Antich, i amb la ràbia d'aquella nit li vaig escriure una cançó que començava dient "El matí era asolellat quan tu mories..." , com ho era aquest matí, amb el camp esclatant de flors per tot arreu, en una primavera que s'anticipa de fa dies. La mort de Puig Antich, membre de l'esquerra incòmoda, va marcar a moltes dones i molts homes de la meva generació, que encara havia de veure les darreres execucions de la dictadura, a finals de setembre de 1975.

Parlo d'expressions de la bestialitat, de la deshumanització. Stefan Zweig, que conegué la barbàrie en grau màxim i que se suicidà el 1942, fou l'autor d'un petit assaig sobre Michel de Montaigne, editat ara per Acantilado, de Quaderns Crema S.A., i que he començat a llegir aquest matí de sol i arbres en flor. El gran mèrit de Montaigne va ser la seva decidida voluntat de romandre fidel al seu jo més íntim, de mantenir la seva llibertat de criteri, en mig de la bogeria gregària de les guerres de religió que assolaven la França del seu temps.

Tot es justifica, perquè hi ha molts a qui no els resulta difícil trobar justificació per al que fan: Israel massacra civils a Gaza (la televisió ens exhibeix també la imatge d'una mare abraçada plorant al cos mort del seu xiquet), al Pakistan es causen quaranta morts en un altre atemptat i arreu cadascú -incloent les FARC i el govern del President Uribe- troba una causa justa per a la bogeria gregària de què parlava Zweig glossant els Assaigs del senyor de Montaigne.

Torno a Ingrid Bethancourt -i a tants d'altres que pateixen com ella- tot desitjant que els sentiments humanitaris s'imposin a la barbàrie i que els fets d'avui no retardin el moment esperat del seu alliberament.