Política ebrenca

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

És possible un gran acord per l'Ebre?

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

Publicitat institucional

Havia sentit que Canal 9 emetia sovint un espai publicitari de la Generalitat valenciana on es demanava agua para todos i s'insistia en com malgastem l'aigua de l'Ebre, que es perd a la mar mentre a d'altres llocs la necessiten imperiosament, però no havia vist l'anunci en qüestió. Anit, però, enganxat a una pel·lícula que feien a la primera, amb unes pauses publicitàries llarguíssimes que explotaven el fet de trobar-nos en ellò que es coneix com a prime time em va sorprendre de sobte l'espai publicitari referit.

La veu en off exposa el contrasentit de que la Comunitat que més s'esforça en el consum responsable i la gestió racional de l'aigua (la Comunitat valenciana) veu com l'aigua de l'Ebre, tan necessària, es perd abocant-se a la mar, salinitzant-se per a després haver de ser dessalada. Qualsevol expectador pot deduir sense gaire dificultat que uns que tenen una extraordinària cura en no malbaratar els recursos hídrics (els bons de la pel·lícula) assisteixen a la dilapidació de l'aigua per part d'uns altres (els roïns de la història) que, ans que permetre que la puguin aprofitar, la llancen a la mar per a no res, i després els bons han de recuperar l'aigua dessalant-la.

No pretenc aquí posar de manifest la fal·làcia de l'argumentari dels bons, que està extraordinàriament documentada, ni tampoc referir-me a la preocupant gestió dels recursos hídrics al País Valencià (constatada per la Unió Europea), tema en el què també resulta més que preocupant el que es fa o pensa fer en latituds més properes, però en abstracte el que em sembla enormement perillós és utilitzar les tècniques publicitàries per a convèncer a l'audiència televisiva de que hi ha uns roïns, els veïns del nord, que simplement per a fotre neguen l'aigua a qui té set.

Segurament el que fan és legal, però dubto que sigui lícit. Anit, el televident de la primera se'n deuria anar a dormir convençut de que si compra la colònia A... no es treurà les dones del damunt, si adquireix el cotxe F... tots l'envejaran, si s'aplica al muscle adolorit un raig de R... correrà com Carl Lewis, i que els catalans del Principat xalem com a feres fent patir set a tot un poble. Allà cadascú amb les colònies, els cotxes i demés béns de consum, però atiar el foc de la confrontació entre comunitats és d'una gravíssima irresponsabilitat i constitueix una manipulació inadmissible, més encara quan es fa utilitzant un mitjà de comunicació públic, en teoria de tots.

L'advocacia i els Drets Humans

Divendres passat el Consell General de l'Advocacia va fer lliurament dels premis Drets Humans d'enguany. Els premiats foren el director d'orquestra Daniel Barenboim, el Monastir Mater Dei, de Nampula, a Moçambic, els periodistes Nicolás Castellano i José Naranjo, el programa de TVE “Con todos los Acentos" i la senegalesa Khady Koita (a la foto).

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.

Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.

L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.

Chapeau!

Llegia l'altre dia a La Marfanta que ICV aprovava amb un 6 els primers sis mesos del govern de Ferran Bel a l'Ajuntament de Tortosa i Jaume Forcadell explicava el per què d'aquesta puntuació.

No parlaré aquí dels diversos aspectes de la gestió de l'equip de govern municipal que Forcadell avaluava en un sentit o altre, sinó que em limitaré a treure'm el barret pel gest que representa el que ha dit el regidor ecosocialista: un polític de l'oposició aprovant la gestió del govern municipal!

Els ciutadans estem massa acostumats a veure desqualificacions automàtiques de la gestió o les propostes d'uns i altres pel simple fet de formar part de forces polítiques diferents, i a la immensa majoria de ciutadans que no militem a cap partit això no ens agrada, perquè sabem que no és cert. Els polítics de l'oposició suspenen la gestió dels governs respectius i els polítics del govern suspenen les propostes dels seus opositors. Com si el ciutadà fos tan estúpid com per a no poder considerar en cada moment les bondats o maldats de qualsevol política.

No hi ha res absolut: ni els nostres són tan bons ni els altres tant dolents. Uns i altres l'encerten o l'empastren. Va com va.

En una època en que la desqualificació de l'adversari és tan previsible, es podrà coincidir més o menys en la puntuació que dóna Jaume Forcadell al govern municipal de Tortosa, però s'ha de reconèixer que el seu gest dignifica la política. Que l'exemple s'escampi.

El tren a les Terres de l'Ebre

Llegeixo a l'Ebredigital que l'Ajuntament de Tortosa ha aprovat una moció d'ICV que, entre d'altres coses, reclama que el Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya prevegi la creació d'un sistema ferroviari de les Terres de l'Ebre que uneixi les quatre capitals de comarca i el port dels Alfacs, en un horitzó de vint anys, així com l'aturada dels trens ràpids a l'estació de l'Aldea. Llegeixo també que el portaveu de l'únic grup que s'hi oposà, el PSC, va dir que era una proposta "insomniable".

Remenant pels calaixos i els armaris de casa he trobat diversos documents de quan els nostres avantpassats, mon iaio entre ells, estaven il·lusionats amb un somni semblant: el ferrocarril de Val de Zafan. Amb la tenacitat de molts, aquell somni tirà endavant tot el que li permetè l'empenta que li havien donat, fins a estavellar-se contra el mur de la inviabilitat econòmica. A resultes de la reversió de l'expropiació que s'havia fet, l'últim tram de la via oberta entre Amposta i La Ràpita, deixà fins i tot de ser el camí tranquil de les bicicletes, els carros i les mobylettes per a tornar a integrar-se a les finques de les què s'havia segregat.

D'aleshores ençà han passat moltes coses i una d'elles és que el transport de viatgers i mercaderies per carretera cada cop és més problemàtic: les carreteres i autopistes se saturen i la contaminació atmosfèrica i la sinistralitat són preocupants i hom lamenta no disposar d'una xarxa ferroviària en condicions (no parlaré aquí del caos de rodalies a Barcelona) i que s'estengui per tot el país. Un cop d'ull al mapa de Catalunya evidencia les mancances que tenim en aquest sentit.

Per això, quant tant es parla de l'eix de l'Ebre, bo és somniar amb un eix ferroviari al llarg del riu i treballar per a que el somni, més tard o més aviat, es faci realitat, tal com van fer fins on van poder els nostres iaios. Mentrestant, bo seria que l'estació principal del nostre Territori fos parada dels trens ràpids i tingués una freqüència de pas de trens que assegurés una efectiva comunicació amb els destins de tants i tants ebrencs que treballen o estudien fora. Seria una estació realment útil a la què s'hauria de poder accedir des de les diverses poblacions amb un servei d'autobusos pensat per a enllaçar amb les sortides dels convois.

Tot això val diners i segurament el servei que es doni no tingui una rendibilitat econòmica directa, però tampoc la té la sanitat o la justícia, per exemple. Els serveis públics ja ho solen tenir això: són deficitaris, però serveixen a la col·lectivitat dels ciutadans, en aquest cas assegurant una mobilitat que ens és bàsica per a dinamitzar el país i reduint el nombre de vehicles privats que circulen per les carreteres.

Els nostres tribunals i el món musulmà

Des del passat dimecres dia 28 s'han celebrat al Parador de Tortosa unes jornades organitzades pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat i el Consejo General del Poder Judicial amb el títol de Cultura i religió islàmica. Les jornades anaven adreçades a jutges i magistrats, amb l'objectiu d'assimilar tota una sèrie de fets culturals i religiosos propis de la població musulmana que viu a casa nostra, que poden tenir una gran transcendència jurídica.

Transcric els títols de les ponències més significatives: "Islam i món islàmic: conceptes per al debat", "El dret matrimonial islàmic: institucions previstes i conseqüències pràctiques", "La dona dins de l'Islam", "Islam, religió i llei: coincidències i divergències" i "Una perspectiva de futur: el jutge en una societat multicultural".

No cal dir que la iniciativa em sembla més que interessant: durant molts anys tot el sistema legal nacional i de l'estat i els tribunals que apliquen les lleis només han hagut de contemplar una societat homogènia però ara la situació ha canviat radicalment. En molts casos (europeus de l'est, sudamericans...) els aspectes diferencials són poc significatius, però en d'altres, com és el cas dels immigrants magrebins per exemple, el xoc religiós i cultural és important. Cal per tant que es tingui plena consciència d'aquest fenòmen i de com, molt possiblement, les determinacions judicials que aquí s'adoptin no seran compatibles amb les que s'haurien adoptat o s'adoptin en el futur als països de procedència dels justiciables, amb les conseqüències que això pugui portar.

Des de la ferma defensa dels drets que sentim ben nostres i que tant ens ha costat aconseguir, sense permetre que es vulnerin, la justícia ha d'estar sempre atenta als canvis que es produeixen en la realitat social i ha de saber donar una resposta ràpida. Es bo que els que l'han d'aplicar coneguin els determinants culturals i religiosos dels qui acudeixen als tribunals i els aspectes més substancials del dret que s'aplica a llurs països d'origen.

La popularitat del jutge

Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.

Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.

Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.

El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.

No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.

Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.