Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

La diada de Sant Jordi

Durant molts anys pensava que el dia de Sant Jordi hauria de ser no laborable, considerant que, de fet, es constituïa en una mena de festa major de Catalunya, però després vaig canviar d'opinió, perquè dubto que si fos un dia no feiner es mantingués el seu caràcter, atesa la tendència de la ciutadania en general a desentendre's de celebracions i tradicions quan el dia està marcat en roig al calendari. El cas és que aquesta diada adquireix un caràcter mixt: es treballa però tothom troba el moment per a tafanejar a les parades de llibres o comprar la rosa. El resultat és que els carrers i les places del país adquireixen un ambient completament festiu sigui quina sigui l'hora del dia.

He parlat d'un ambient festiu, però és també un ambient identitari, que ens diferencia. El dia de Sant Jordi s'assumeix decididament que toca comprar i regalar llibres i roses, encara que moltes persones no comprin llibres habitualment o sigui també l'única ocasió de l'any -tret potser del dia dels difunts- en que s'acosten al món floral.

En tot cas, deixant ara de banda els baixos nivells de lectura de gran part de la ciutadania i la previsibilitat de la llista dels autors més venuts, fruit en gran part d'un marketing eficaç, continua agradant-me veure el tràfec de la gent carregada amb el llibre i la rosa. Per molts anys.

Vergonya

Les imatges del diari britànic The Guardian son prou expressives de l'actuació de la policia britànica amb motiu de la cimera del G-20 a Londres. La víctima de l'empenta, Ian Tomlinson, que no participava a la manifestació, va morir al cap d'uns minuts. La segona autòpsia sembla que descarta l'aturada cardíaca i parla d'una hemorràgia abdominal. Anit la televisió donava la notícia i repetia les imatges, que s'afegien a les de la de la mort d'un manifestant palestí desarmat per un tret de la policia d'Israel i a les del terratrèmol d'Afganistan, que ens porta un nou grapat de víctimes quan encara tenim ben present la tragèdia de la ciutat de l'Aquila i les poblacions veïnes. Al dolor que un sent s'hi afegeix, en el cas del ciutadà britànic i el ciutadà palestí, la ràbia i la vergonya.

Calanda

Aquest ha estat el cinquè any que hem passat els dies de Setmana Santa a Calanda, a casa d'uns amics on ens trobem amb altres amics i participem activament en la tradició de sortir a les processons tocant el tambor. És impressionant la gentada que omple els carrers de la vila del baix Aragó i desfila de manera disciplinada als diversos ritmes de la percussió. A les dotze del migdia del Divendres Sant tothom es concentra a la plaça de l'Església i a la plaça de la Hoya, situada al darrere, per a la rompida de la hora. El silenci es trenca de cop quan a l'hora en punt els tambors i els bombos comencen a tocar, tots al mateix temps, i el soroll que produeixen se sent per tot el poble.

Enguany, a causa del mal temps -ahir pel matí va arribar a nevar i es van suspendre per la pluja dues de les processons- i del meu procés de recuperació, no he sortit a tocar, i vaig aprofitar la rompida de la hora per a passejar per una Calanda deserta, perquè tothom estava a la plaça. Aquesta foto dóna fe de la tranquil·litat que hi havia als carrers no afectats.

Més que futbol

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.

(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

Dones advocades

La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.