16 de jul. 2010

Acord de mínims

Només he seguit alguns minuts del debat monogràfic d'avui al Parlament. He sentit alguna cosa de la proposta del president Montilla d'agafar com a text unitari a portar al Congrés dels Diputats el preàmbul de l'Estatut. No m'ha semblat que despertés un excessiu entusiasme.


Aconseguir la unitat de pronunciament dels partits catalans -llevat del PP i Ciutadans- és un objectiu desitjable, però no aconseguir-la tampoc és tan greu, i això consola perquè realment és difícil. Dic que no és tan greu perquè el mínim comú denominador, que en aritmètica resulta relativament fàcil, en política no ho és tant, ja que els que el depassen són renuents a perdre llençols a cada bugada unitària, i els que el determinen ho fan, en el cas que ens ocupa, pensant sobre tot en que sigui assumible pels companys de grup parlamentari de fora del nostre país.

Sent així, el que interessa és que a Madrid arribi l'emprenyament dels catalans (la manifestació del 10 de juliol fou un instrument de transmissió fantàstic) i dels partits catalans. Que se n'adonin que el mínim comú denominador de la majoria del país i dels que ens representen políticament és el cabreig i l'estar-ne farts de que decideixin per nosaltres i ens neguin el que som, i que molts dels que conformen aquesta majoria van més enllà i pensen que el model ja està esgotat i no dóna per a més.

Si això s'aconsegueix amb propostes de ressolució unitàries, fantàstic. Si no, no passa res. El que importa és el que faran els que ens representen -i tots nosaltres- en els propers mesos.

(Per cert, la foto, que és molt maca, he vist que la va fer la Graciel·la Vidal)

14 de jul. 2010

El debat de l'estat de la nació (2)

Un cop a casa he seguit el debat per la 2. He tingut ocasió de poder veure les intervencions d'en Joan Ridao i d'en Joan Herrera. Ridao ha fet un discurs molt ben estructurat. Valent i concret, parlant obertament d'independència i amb el desig d'arribar, quan sigui, a una bona entesa entre veïns dintre de l'Unió Europea. Herrera també ha estat força bé, tot i les mancances oratòries. El que m'interessava aquesta tarda, com un més dels manifestants de dissabte passat, era veure si els diputats catalans traslladaven al Congrés el que aleshores vaig veure i viure. De Duran a Herrera, passant per Ridao, tots han complert. La pròpia mecànica parlamentària no permet escoltar els representants del PSC. També m'hauria agradat.

Les càmeres enfocaven gairebé sempre als que se situen a la tribuna d'oradors. De quan en quan enfoquen també al destinatari de les seves intervencions, però poques vegades donen una visió més àmplia de l'hemicicle. Quan ho han fet he vist molts escons buits.

Es veu que quan els tres diputats catalans explicaven que la sentència del TC ha portat a una situació de greu crisi pel que fa a l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol, moltes de ses senyories tenien coses més importants a fer, i com que no crec que desenes de diputats i diputades vagin a miccionar tots/totes alhora, aquestes coses havien de ser extraordinàriament importants per passar al davant de l'escolta Espanya que es clamava a la tribuna.

Com diria Forges, país!, i el lleó que ens mira malament.

El debat de l'estat de la nació

Acabo d'arribar de Barcelona, un viatge alleujat per l'aire condicionat del cotxe, mentre fora del vehicle la temperatura supera els trenta graus i la xafogor és insuportable. L'últim tram l'he fet escoltant la intervenció d'en Duran i Lleida al debat de l'estat de la nació (l'única i indisoluble segons el Tribunal Constitucional). No sé si ho he comentat alguna vegada, però -és una apreciació sens dubte poc fonamentada- Duran sempre m'ha transmès una certa imatge de tensió temperamental, en la línia de la caricatura que d'ell fan els del Polònia. En tot cas avui li he sentit (i no és la primera vegada) un discurs seriós i brillant, de molta densitat política, especialment pel que fa als efectes de la sentència del TC. Crec que és de justícia deixar aquí el meu humil reconeixement.

12 de jul. 2010

Ja ens hem manifestat

Ja està. Dissabte vaig suar la cansalada manifestant-me a Barcelona, la major part del temps estàticament a causa de la impossibilitat d'avançar, de moure's. Va ser impresionant per moltes coses i com que ja tothom ha fet anàlisis molt més rigoroses, em vull limitar a exposar el que jo considero més destacable del que vaig veure i sentir:


1.- Era una manifestació de la ciutadania, que va prendre tot el protagonisme als partits polítics.
2.- Amb gent molt diversa sociològicament parlant. Amb molts i moltes que l'endemà, ahir, van seguir la final del campionat de futbol i anaven a favor de la Roja, però això no tenia res a veure amb dir que ja n'hi ha prou.
3.- Amb una profussió d'estelades molt significativa, que les normalitzava absolutament.
4.- Els crits d'independència no els monopolitzaven, ni molt menys, els elements més joves. Eren generalitzats i de procedència molt diversa.
5.- L'ambient no era gens crispat. Era l'extraordinària complicitat del sobiranisme tranquil, de la voluntat de que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país decideixin, més enllà de quina sigui la decissió que es prengui.
6.- Poc vaig sentir que es reivindiqués l'Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet vessar un got ja ple des de fa anys, i semblava esdevenir per a molta gent com la caiguda de Sant Pau camí de Damasc, fent veure clar que determinades vies ja resulten gairebé -si no del tot- impracticables. Se sentia que ens trobàvem en un punt d'inflexió transcendental.
7.- La gent era conscient de que deixava en mans dels partits i dels governants una patata calenta que havien d'agafar per força. No crec que els milers de persones que es manifestaven puguin perdonar que qui hagi d'assumir responsabilitats no ho faci.

Ara toca esperar. A veure què fan els representants del poble de Catalunya. Amb seny però amb fermesa.

7 de jul. 2010

La manifestació del 10-J

Vagi per davant que el proper dissabte aniré a la manifestació de Barcelona per moltes raons. Em sembla important que una part significativa de la ciutadania del país expressi el que sent després de la sentència del Tribunal Constitucional, i que ho faci de manera tranquil·la i unitària. No tothom pensa igual, ni molt menys: hi ha catalans i catalanes que no censuren la sentència del TC i que fins i tot consideren que s'ha quedat curta i n'hi ha molts que passen absolutament (o així ho sembla) de la sentència, de l'Estatut i del dret a decidir. També n'hi ha molts que no voten a les eleccions però la suma de tots és Catalunya.


De la mateixa manera que els diputats i senadors que surten de les eleccions són els representants del poble, sigui quin sigui el tant per cent de participació electoral, l'Estatut va ser la voluntat de Catalunya aquell 2006, i això després d'haver estat esllemenat a les Corts de l'Estat. Aquesta és una de les raons que em faran manifestar dissabte vinent.

M'amoïna, això sí, que hagi aparegut la polèmica senyera-pancarta. Crec honestament que el lema proposat per Òmnium Cultural i la resta d'entitats organitzadores constitueix un mínim comú denominador amb el què la majoria pot sentir-se còmode, precisament perquè cadascú, dintre d'un marc amplíssim, pot acceptar-lo, des qui el situï com a meta a qui el consideri un pas més en un projecte de més abast.

Que som una nació -en el sentit universalment acceptat- pocs ho posen en dubte, i negar-nos nosaltres mateixos el dret a decidir és quelcom que resulta incomprensible i fora de tota lògica. Ara que sortirem a expressar una rauxa civilitzada i continguda, fonamentada democràticament, seria bo que no es perdi el seny i que es doni un exemple d'unitat des de la diversitat d'opcions que ningú nega.


6 de jul. 2010

Ja torno a ser-hi



El 15 de maig del 2009 se'm va complicar la feina. En teoria se'm va descomplicar el 14 de maig d'enguany, però pel que sembla sempre s'arrossega una desubicació que fa que costi reprendre coses que havies deixat forçosament aparcades, com aquest blog. Ara hi torno i constato que algunes persones hi han entrat durant aquests mesos d'inactivitat blogaire. Gràcies per l'interès.

Ara em pertoca tornar a visitar els altres blogs que seguia i retrobar amics i amigues que no han fet cap pausa com la meva i descobrir-ne de nous. Hauré he de saltar amb més o menys fortuna el parèntesi immens de més d'un any en què han passat tantes coses, on aquest blog ha sobreviscut amb el comentari del partit Barça-Athletic de la Copa del Rei, que ha estat a la primera trinxera per rebre els que hi entraven. Hauré de recomençar com si no hagués passat res, però de ben segur que parlaré de tot.

Que tothom hi sigui benvingut.


(La foto es va fer diumenge passat. És una taula en una terrassa d'una casa a la Vila Vella de Tossa. Una taula que convida a menjar i beure, a xerrar. També a escriure. La Mediterrània en estat pur.)

14 de maig 2009

Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!