Euskadi

Avui he tornat del País Basc on he estat una setmana de vacances, repetint l'estada a la casa rural on ja vaig ser-hi l'any passat. L'estiu del 2006 es respirava la situació creada per l'alto el foc d'ETA i enguany moltes de les persones amb qui he parlat coincidien en que percebien un cert fre pel que fa a l'afluència de visitants, sobre tot dels provinents de la resta de l'estat, Catalunya a banda.

Els catalans representem una part molt important del turisme a Euskadi, amb treva o sense. Em deien a la Casa de Juntas de Gernika que som aproximadament la meitat del total. Cerquem òbviament el paisatge però també el veure com es viu el dia a dia des d'una altra realitat nacional de les existents a l'estat espanyol.

La vida a Euskadi aquest agost del 2007 es desenvolupa amb una aparent absoluta normalitat. La presència policial és pràcticament insignificant i el despreocupat trafegar dels estiuejants conviu amb els recordatoris als balcons i les fatxades de l'existència de presos que es demana que tornin a casa. Un aprèn ben aviat què vol dir presoak etxera. A Euskadi hi ha el que s'ha anomenat el conflicte però hi ha també un cúmul de drames personals: des dels que han patit directament els atemptats als qui tenen algun familiar a la presó.

A Euskadi, tot i tenir un paisatge magnífic, és molt difícil abstreure's de la realitat social i del conflicte i es té en tot moment consciència de trobar-se en una realitat diferent, sense possibilitat de confondre's amb altres paisatges també remarcables. En successives entrades en parlarem.

Terres de Salabror

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.