Encara sobre el suposat antisemitisme

L'incident protagonitzat pel primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, en marxar del debat sobre Gaza que es feia al Fòrum Econòmic de Davos després d'una intervenció a crits del President d'Israel Shimon Peres, em fa tornar al tema de l'enunciat d'aquesta entrada.

Jo penso que s'hauria d'entendre per tothom que la crítica al procedir de l'Estat d'Israel a Gaza no és signe d'antisemitisme, però això resulta cada cop més difícil. Crec que ja ho vaig expressar en una anterior entrada, però no m'importa insistir-hi:

- L'holocaust existí i fou una de les majors aberracions criminals i és absolutament condemnable, com també ho és l'actitud dels que no van fer el que podien haver fet per a evitar-lo o reduir-ne les conseqüències.

- Els progroms fets arreu d'Europa al llarg de la història són també rotundament condemnables.

- Els atemptats que han fets morts entre la població d'Israel són igualment condemnables.

Però, en tot cas, la massacre de civils a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel és rotundament condemnable i carent de justificació. Com deia si no recordo malament l'escriptor libanès Elias Khoury en un recent article recordant a tants i tants jueus que han sofert al llarg de la història, els civils de Gaza són els nous jueus.

(Foto AFP a Público)

La vaga dels jutges: l'opinió del CGAE

Afegeixo una opinió més: la del Consejo General de la Abogacía Española, presidit per Carlos Carnicer (a la foto), que en la nota que transcric, enviada als mitjans de comunicació, coincideix amb les que he anat penjant en aquest blog.

Cada cop resulta més necessari que tots els implicats en el problema sumin les seves forces per a trobar solucions pel bé dels ciutadans que són, en darrer terme, els que més pateixen l'actual situació de l'Administració de Justícia.

"LA ABOGACIA ESPAÑOLA CONSIDERA IMPROCEDENTE LA HUELGA DE JUECES

El Consejo General de la Abogacía Española considera improcedente la huelga anunciada por jueces decanos y por los representantes de las asociaciones judiciales.

El Consejo comparte algunas de sus reivindicaciones, pero considera que los problemas de la Justicia son mucho más amplios y profundos, y que la anunciada huelga de jueces y magistrados no aliviará la muy precaria situación de los derechos de los ciudadanos ante la Justicia.

La Abogacía española recuerda la doctrina constante y pacífica del Tribunal Supremo (*) que afirma la primacía del derecho a la tutela judicial efectiva del artículo 24 de la Constitución en los supuestos de colisión con otros derechos, incluso de naturaleza también fundamental, como el del derecho a la huelga.

Si alguna manifestación de la Justicia española concita unanimidad de criterio en forma de merecido rechazo es su desesperante e injusta lentitud. Las anunciadas huelgas no harán sino agravar inútilmente el problema que, otra vez más, deberán soportar los ciudadanos.

Es cierto que en el servicio público de Justicia faltan muchos medios materiales y humanos, así como una adecuada gestión, como reiteradísimamente ha venido denunciado la Abogacía y es clamor de toda la sociedad española, pero es preciso reconocer también en el estamento judicial notables carencias de autocrítica, transparencia y espíritu de colaboración con todos los agentes implicados en el sistema de Justicia.

Los abogados, como otros muchos sectores, venimos demandando desde hace décadas más y mejor formación, reformas procesales, aplicación a la Justicia de las mas modernas tecnologías de la información y de las comunicaciones o la mejora de la gestión y de los espacios judiciales. Pero no solo para los jueces: también para los fiscales, secretarios, abogados, procuradores, graduados sociales, notarios, registradores de la propiedad y mercantiles, peritos, funcionarios en general de la Administración de Justicia. Y sobre todo para los ciudadanos, justiciables o simples colaboradores u observadores del servicio público de Justicia, que no pueden comprender cómo sus derechos, reconocidos unánimemente el día 16 de abril de 2002 por todos los representantes de la soberanía popular en la “Carta de los Derechos de los Ciudadanos ante la Justicia”, todavía, al día de hoy, no han adquirido categoría legal.

Los muy profundos problemas que aquejan a la Justicia española recomiendan acometer de inmediato su regeneración. Entre tanto, solo la voluntad del Gobierno y de todos los partidos políticos plasmada en un muy amplio Pacto de Estado, en cuya aprobación seamos oídos todos los que, de una u otra forma, contribuimos a hacer justicia, podrá acercar las prestaciones de la Administración de Justicia a las necesidades de la ciudadanía.


(*) Entre otras sentencias del Tribunal Supremo, figuran: Sala de lo Contencioso Administrativo, Sección Sexta, de 21 de diciembre de 200-RJ2000/8020; de la sección Séptima de 21 de marzo de 1996 RJ 1996/2784; de la Sección Séptima de 29 de mayo de 1995 RT 1995/4395; y sentencia de la Sección Novena de 28 de noviembre de 1990 RJ1990/8832. "

El català al Parlament Europeu

El President del Parlament Europeu, l'alemany Hans-Gert Pöttering, està de visita a Barcelona. Pöttering ja havia escalfat la vinguda a la capital catalana rebutjant un cop més la utilització de la nostra llengua a la institució que presideix.

Jo li havia sentit dir que al Parlament Europeu ja es fan servir vint-i-tres llengües i que no se'n poden admetre més, i això em semblava un argument molt pobre, perquè no hi ha un salt quantitatiu important en passar de vint-i-tres a vint-i-quatre, per exemple.

L'altre argument que utilitzava no em sembla tampoc de rebut: el català -deia- és una llengua regional. Ja hi som: és impresionant el nombre d'afavoridors de la necessitat de disposar d'un estat propi que ho són sense saber-ho. Pöttering és un altre pro-independència de Catalunya malgré lui.

Avui, però, li he escoltat a Herr Pöttering una veritat com una casa de pagès quan ha dit que malament es pot demanar l'ús del català al Parlament Europeu quan a les Corts Espanyoles no es pot fer servir. Impecable. Ha posat el dit a la nafra, perquè ni ara amb el govern Zapatero, ni abans amb altres fórmules de govern a Espanya amb les què col·laboraven partits polítics catalans, s'ha aconseguit poder parlar lliurement en català a les Corts.

Per descomptat que comparteixo la reivindicació plantejada al senyor Pöttering, però s'ha de reconèixer que el seu darrer raonament té una lògica impactant.

La vaga dels jutges: l'opinió de l'advocacia

A El Periódico d'avui hi ha un article d'opinió de Sílvia Giménez-Salinas, presidenta del Consell de l'Advocacia Catalana i degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona que amb el títol ¿Una vaga és la solució? expressa, al meu entendre, el que és el sentir general de les advocades i advocats catalans: compartir la queixa per les deficiències que presenta el món de la justícia, assumir cadascú la part de culpa que li pertoca i, lluny de la vaga proposada pels jutges, apostar per la cooperació, el treball i el diàleg de tots els implicats per a que les solucions, moltes ja formulades, arribin el més aviat possible.

Avui hi ha hagut reunió al Ministeri de Justícia i sembla que no s'ha arribat a cap acord. És de suposar que les negociacions continuaran, però l'amenaça de vaga per al dia 18 de febrer segueix en peu.

La vaga dels jutges: la vinyeta d'El Roto a El País

Ahir, a El País, pàgina 24, es publicava aquesta vinyeta que trobo genial.

Obama tanca Guantànamo

És una molt bona notícia, com ho és la voluntat d'acabar amb les presons clandestines que la CIA mantè en diferents països on és més fàcil obtenir informació (ja veieu que utilitzo un eufemisme) dels detinguts.

Hi ha una reflexió de fons a fer: en la lluita contra el terrorisme hi val tot? La resposta afirmativa és la que sustentava el que s'ha vingut fent fins ara: davant una amenaça que ja s'ha materialitzat en diverses ocasions amb sagnants resultats, l'Estat té el dret de fer abstracció dels principis que teòricament haurien de respectar-se a resultes de les convencions internacionals i dels propis fonaments constitucionals per tal d'evitar que el terrorisme continuï.

El primer problema és que no sempre tothom té el mateix concepte de terrorisme, que pot ser més o menys extens i que de vegades agafa una elasticitat tan gran que permet ficar dins del sac a moltíssima gent.

El segon i fonamental és que la defensa del que hom entén com a civilització o democràcia només es pot fer amb un respecte absolut als valors que es pregonen. Si no és així, quan l'Estat civilitzat es posa al mateix nivell d'aquells que practiquen el terror, perd tota la legitimació.

Això que dic és aplicable a la pena de mort, asignatura pendent de l'era Obama: la seva aplicació treu la pretesa legitimitat cívica i democràtica a qui l'aplica. La societat sempre ha de mantenir, en front dels que atempten contra els valors concretats a les normes penals de què s'ha dotat democràticament, una impecable coherència amb els principis ètics i morals a protegir. La pena per a una mort premeditada no pot ser una altra mort premeditada.

La vaga dels jutges: el factor humà

Fa unes setmanes, en una taula rodona celebrada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona els ponents exposaren el que consideraven que eren els reptes de la justícia a Catalunya. Les mancances detectades són en molts casos reals i aquests dies apareixen a tots els mitjans de comunicació.

En acabar les intervencions dels ponents s'obrí un col·loqui i quasi al final una advocada jove, des del fons de la sala, introduí un element que fins aleshores no s'havia explicitat. Jo em demano -deia- com pot ser que en una mateixa població, en un mateix edifici judicial, amb els mateixos mitjans materials i humans, hi hagi un jutjat on els assumptes experimenten un considerable retard, amb sentències per a dictar des de fa mesos, suspensions freqüents dels judicis per defectuoses citacions, etc. i, per contra, el jutjat del costat presenti una situació completament diferent i porti els assumptes al dia? No serà -continuava- que la dedicació, la professionalitat i el sentit de la responsabilitat en la funció que s'exercita tenen molt a veure?

Es produí un silenci incòmode. El factor humà. No?

Limitacions de velocitat

Des que s'imposà la limitació de circular a més de 80 Km/h a gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han pogut sentir i llegir nombroses queixes. Les raons donades per a la limitació eren, bàsicament, la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica i el nombre d'accidents. Avui he llegit a El Periódico un article de l'enginyer industrial Pau Noy Serrano que exposa detalladament els aspectes positius de la mesura adoptada.

Jo en tot cas només puc parlar de la meva experiència personal com a usuari de l'AP7 en els meus desplaçaments a Barcelona: tinc la impressió que les entrades i sortides de la ciutat és fan amb més fluïdesa que abans, potser perquè s'evita l'efecte acordió que es produeix quan els que circulen ràpid han de reduir sobtadament la velocitat en trobar-se davant vehicles que circulen més lents.

El senyor Noy parla de moltes altres coses i prefereixo que llegiu el seu article, però hi ha un aspecte que sí que vull destacar: respectar les limitacions de velocitat és qüestió de canviar els hàbits i mentalitzar-se de que s'ha de sortir un quart o mitja hora abans per a fer el mateix recorregut. No és cap drama i ho guanyes en tranquil·litat, seguretat i consum, a més de beneficiar el medi ambient.

Ja fa molts anys a Suècia em va sorprendre que el límit de velocitat a les carreteres fos precisament de 80 Km/h. El respectava tothom i no passava res. No sé quin havia estat l'element coercitiu emprat per a aconseguir-ho, si és que va ser necessari. Aquí la presència de radars funciona com un element clarament dissuasori, cosa que és constata als accessos a Barcelona però no als trams en obres de l'AP7 , on els que respectem la limitació de velocitat som una immensa minoria.

No es pot amagar que la senyalització viària és encara molt defectuosa i que hi ha ocasions -moltes- en què una senyal de limitació de velocitat per a un tram concret no té el contrapés de la senyal que indica que la limitació s'ha acabat. No es comprèn com les administracions competents no corregeixen aquestes deficiències. De tota manera això no exclou que consideri que la més elemental prudència i responsabilitat aconsella limitar la velocitat quan hi ha raons de pes (contaminació, sinistralitat, fluïdesa del trànsit ...) que ho fan convenient.

Él que ja no és de rebut és que per a molts el cotxe hagi de ser absolutament imprescindible si anem per feina a Barcelona o a tants d'altres llocs. La necessitat de disposar -a les Terres de l'Ebre per exemple- d'un transport públic de qualitat que ens permeti una opció vàlida de desplaçament és inajornable. Mentre no el tinguem, si no hi ha altre remei jo continuaré utilitzant el cotxe, conscient que el problema principal d'haver de fer-lo servir no és precisament la limitació de velocitat de què abans parlava.

Obama

S'ha de reconèixer que la presa de possessió de Barack H.Obama com a 44è President dels Estats Units ha despertat una expectació immensa. Són moltes les esperances dipositades en aquest afroamericà que ha arribat a presidir un país on no fa tants i tants anys es practicava una dura segregació contra els seus. Òbviament no és només això, sinó que el mateix projecte Obama fa pensar en canvis en la direcció de la superpotència, canvis que hom suposa no seran per a empitjorar la ja greu situació sinó per a millorar-la.

Penso, en tot cas, que convé tocar de peus a terra i ser conscients de dues coses: en primer lloc de l'enorme dificultat de redreçar una economia malmesa i una política exterior nefasta. Això no es pot fer en quatre dies i el retard molt possiblement generarà frustració.

En segon lloc cal no oblidar que la societat dels USA és una societat conservadora i l'anàlisi freda dels plantejaments d'Obama, tot i situar-se bastant lluny dels que tenia George W.Bush, fa pensar que es poden quedar molt curts des de l'òptica de l'esquerra, el centre-esquerra i la dreta civilitzada d'Europa.

Certament Obama ha dit que tancarà Guantánamo, però, per exemple, la pena de mort continuarà vigent als estats americans on s'aplica. Cal saludar en positiu el canvi que es produeix, però sense pensar que pugui ser el remei a tots els mals.

En tot cas, desitjo molta sort a Obama pel bé -esperem- de tantes i tantes persones que pateixen situacions que en gran part només poden millorar per la manera de fer de la gran potència: a Gaza, a l'Irak, a l'Afganistan, a l'Àfrica ...

(Foto AP/Elise Amendola.- La Vanguardia)

El doctor Abu El-Eish

La imatge que apareix a l'esquerra correspon al vídeo que vaig veure ahir per TV3 i que podeu trobar a la web del diari Público amb el títol "Conexión en directo con el horror de Gaza". És un document impressionant sobre la tragèdia que està assolant la franja.

El doctor Abu El-Eish, palestí de Gaza, era col·laborador d'una cadena israelí de televisió. Havia intervingut telefònicament minuts abans i en el vídeo es veu la conversa que mantè amb ell el presentador del programa, absolutament desconcertat mentre sent els plors del metge, que explica que l'exèrcit israelià ha matat tres de les seves filles.

Ahir a TV3 vaig veure, com ja he dit, aquestes imatges, però encara em van impactar més les que mostraven civils israelians que increpaven al doctor Abu El-Eish. Amb tot el que està passant només podem sentir una immensa indignació i un profund dolor.

La vaga dels jutges

A l'edició d'ahir de EL PERIÓDICO el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, publicava un article molt interessant negant el dret a la vaga dels jutges, vaga que es preveu per al 26 de juny.

Sintetitzant molt, el que venia a dir el professor Pérez Royo és que, sent un poder de l'estat en virtut del que estableix la Constitució -poder que té el seu òrgan de govern en en Consell General del Poder Judicial- els jutges i magistrats, a diferència dels funcionaris públics, no poden fer vaga.

Els tribunals són la darrera instància on acudir per a fer valer els drets de cadascú, adquirint així un poder omnímode, que permet que puguin jutjar membres dels altres dos poders estatals (l'executiu i el legislatiu), com s'ha vist aquests dies per exemple amb el procés obert al lehendakari Ibarretxe. Si al sentit comú ja li costa entendre la possibilitat d'una vaga de jutges, el Dret Constitucional ho deixa clar.

Això no vol dir que no existeixin problemes molt greus que afecten al funcionament de l'Administració de Justícia, gran part dels quals tenen a veure amb la manca del suficient nombre de jutges i de les necessàries dotacions als jutjats de recursos humans i materials. Aquests problemes s'han de resoldre i la voluntat de fer-ho és compartida per tots els que d'una manera o altra ens veiem afectats. Cal, en conseqüència, que els promotors de la vaga hi posin seny i que el posin també les administracions amb responsabilitats en la resolució dels problemes.

Una Justícia lenta i en ocasions ineficaç no s'adiu amb l'Estat de Dret. Aconseguir que funcioni com la societat demana és una tasca que ens afecta a tots, i la vaga dels jutges i magistrats no és el millor camí per a fer-ho.

Antisemitisme?

Les morts de civils innocents (poden ser mai culpables els que es limiten al paper de víctimes?) continuen a Gaza i la indignació creix entre els que contemplem la barbàrie que no s'atura. Ara, però, els victimaris, en una ofensiva mediàtica important, passen a acusar als que els critiquen dient que estan fent antisemitisme.

Hi ha fets aïllats, injustificables com els atacs que s'han produït a algunes sinagogues i altres coses semblants, que poden donar una mínima base, però la campanya va més lluny.

Per la part que em toca, no em sento antisemita en indignar-me per la massacre de Gaza, com no em vaig sentir antimusulmà per la tragèdia de l'11 M a Madrid o anticristià o antiamericà per les destruccions d'Hiroshima i Nagasaki, l'absurda guerra d'Irak o la de Viet-Nam. Jo, com la immensa majoria d'aquells amb qui he compartit les indignacions esmentades, hem pogut estar contra el procedir de l'Estat d'Israel, del terrorisme d'Al Qaeda i els que li donen suport, dels governs dels Estats Units..., però no hem volgut criminalitzar els jueus o el judaïsme (quants jueus hi ha en aquests moments que dins i fora d'Israel clamen per la fi de l'atac a Gaza!), l'Islam i els musulmans o el poble americà i el cristianisme dels que el dirigien.

L'Holocaust va ser l'Horror, en majúscula. Sense haver-ne estat contemporani, he sentit un immens dolor pels milions de jueus que el van patir, com ara el sento per les víctimes civils de Gaza. Ni pel que fa a l'Holocaust culpo els alemanys en general ni pel que respecta a Gaza al poble jueu.

El Mal no entén de races, cultures o creences religioses. He dit aquests darrers dies que Hamàs (no ha estat l'única organització) ha fet també terrorisme més enllà de la resistència que podria comprendre's quan es pateix una ocupació. Però els sistemàtics atacs al ghetto de Gaza, amb una desproporció evident de mitjans i amb l'acceptació conscient de produir nombroses víctimes entre una població civil que pateix des de fa molt temps un bloqueig duríssim, no té cap justificació, i algú -no els jueus en general- n'hauria de respondre.

L'objectiu -què lluny que n'estem!- hauria de ser aquest: que amb independència de la raça, la religió o la nacionalitat de qui infringeix les més elementals normes del Dret Internacional Humanitari, hi hagués una sanció per a l'infractor i una tolerància zero envers les conductes transgressores.

Sarkozy l'hiperactiu

Fins i tot després de que França hagi deixat la presidència semestral europea, Nicolas Sarkozy continua assumint el rol de líder d'aquesta Europa vacil·lant. Mentre els Estats Units bloquegen les eventuals resolucions de l'ONU (i Obama calla) i la resta dels països occidentals fan un ús excessiu d'una prudència que els porta a la paràlisi, el president francès posa el seu considerable pes mediàtic al servei del que molts voldríem que realment es fes.

Un cop superat l'estorament personal de veure que coincideixo amb el màxim representant de la dreta europea (i el qualificatiu d'europea té moltíssima importància, no confondre's amb les versions estatals) aplaudeixo el gest de Sarkozy comparant-lo amb la descafeïnada ambaixada de la presidència actual de la Unió. Que és un gest teatral? potser sí, però la diplomàcia té un component importantíssim d'art escènica.

Hamàs (ahir l'escriptor israelià Meir Shalev explicava a El Periódico com Israel va promoure aquesta organització per a contrapesar l'Al Fatah de Yasser Arafat) ha practicat el terrorisme i ha forçat que s'arribi a l'actual situació, però Israel ha vulnerat tots els principis del dret humanitari internacional, fent terrorisme d'estat. La barbàrie s'ha d'aturar i per a fer-ho hem de posar tota la carn a la graella i jo em quedo amb els gestos -teatrals o no- de l'hiperactiu Sarkozy abans que amb la passivitat de tants d'altres.

(Foto: AP Mohammed Muheisen a Le Monde)

Canvi de rumb

Un cop més -i van ... - emprenc l'activitat blocaire i ho faig a l'ample, creant un altre bloc, Solcs de lletres, que espero que mantingui una civilitzada coexistència amb aquest i em permeti una esquizofrènia que entenc que en ocasions em resulta molt necessària.

Això passa quan a la franja de Gaza es produeix, un cop més, una massacre horrorosa contra la població civil. La foto de portada de El País mostra la perfecta alineació dels tancs de l'exèrcit d'Israel a punt d'entrar al territori on s'amunteguen milers de persones privades de gairebé tot. A mi, com a europeu, em cau la cara de vergonya per no ser capaços entre tots d'aturar aquesta barbàrie.

No he tingut fetges de reproduir alguna de les imatges de la tragèdia que tinc al meu abast. He posat solament un mapa, però a les taques fosques que indiquen els nuclis de població hi ha dones, xiquets, vells que pateixen cruelment la bogeria sense justificació, mentre, com diu el diari, els ministres Ehud Barak i Tzipi Livni pugen als sondejos electorals, precisament per l'ús de la força desmesurada que estan practicant.