Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.