Ingrid Bethancourt

La fotografia del costat la vaig fer el desembre del 2005, a París. Baixàvem de la Place du Tertre, a Montmartre, i ens vam trobar amb una manifestació que demanava l'aliberament d'Ingrid Bethancourt, retinguda per la guerrilla de les FARC des de feia temps.

Han passat més de dos anys des d'aleshores, dos anys en què m'han passat coses bones, altres molt bones i algunes de dolentes. Quasi vuit-cents dies, que per a l'ex-candidata colombiana han estat de privació de llibertat, d'allunyament no desitjat de la família, els amics ...

La pancarta que es veu darrera de les noies que tocaven el tambor diu "FARC-Uribe.- No més excuses.- Un acord humanitari ara", però no ha estat fins fa unes setmanes que la mediació del President de Veneçuela, Hugo Chavez, començà a fer possible l'alliberament dels segrestats, els darrers aquesta mateixa setmana. Ingrid, que sembla tenir una salut enormement delicada, encara no ha estat alliberada.

El conflicte colombià és complex i no és motiu d'aquest escrit analitzar-lo. Com en tota situació semblant, tot pot ser justificat, perquè sempre hi ha greuges que retreure a l'altra part, i Ingrid Bethancourt no és l'única persona privada de llibertat pels uns o els altres a Colòmbia. Però el seu cas, com molts de semblants, et fa reivindicar, potser ingènuament, com les noies dels tambors i els demés manifestants a qui ens vàrem unir aquella tarde d'hivern a París, que calen acords humanitaris per a evitar tants i tants patiments innecessaris.

Menorca i dues manifestacions

Recentment he tingut ocasió de conèixer l'illa de Menorca i en quatre mesos hi he estat dos cops. Val a dir que jo ja havia vist l'illa fa molts anys, des de la mar, camí de Tunísia, quan vaig passar a poques milles del Cap de Cavalleria, però no hi havia anat mai, i la temptativa d'entrar al port de Maó (Mô com ells diuen), de tornada de Sidi Bou Said, va ser frustrada per una respectable tramontanada que ens va fer desistir i trobar refugi i descans a Porto Colom.

Menorca és completament diferent de les altres illes Balears i Pitïuses. Sembla ser que el vent que baixa per la vall del Roine i es carrega d'humitat al llarg del Golf de Lleó fa que hi plogui més. El paisatge és verd i a l'interior de l'illa no es troba aquella semblança amb el secà de les Terres de l'Ebre que pots constatar a Mallorca, per exemple. Menorca, a més, i així ho posava en evidència l'economista Sergi Marí a "El retard virtuós", s'incorporà més tard que les altres illes a la indústria turística, i d'aquesta manera evità caure en els disbarats que s'han fet arreu. El resultat és que s'ha preservat d'una manera important el paisatge, amb la complicitat dels pagesos menorquins, que sempre han tingut un respecte considerable envers la terra.

En tornar de Menorca constato que al Territori s'han fet dues manifestacions: una ahir dissabte, en defensa de les tradicions (bous, caça del tord en barraques...) i contra les actuacions mediambientalistes (Xarxa Natura 2000, etc.). Hi van anar de 500 a 1.000 persones, segons les fonts, convocades per diferents entitats -algunes amb molt pes sobre tot a la zona del Delta-, i amb els auspicis, segons es comenta, dels partits polítics que en el seu moment no es van oposar al transvasament de l'Ebre.

L'altra manifestació -potser fora més correcte dir-ne concentració- s'ha fet avui convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, centrant-se principalment en l'oposició al canal Xerta-Riu Sénia pel que pot representar de porta oberta al transvasament d'aigua de l'Ebre cap al sud. Segons TV3 hi ha anat gairebé un centenar de persones.

He de dir que jo no hauria anat a la manifestació d'ahir, amb la que únicament comparteixo -com no estar-hi d'acord!- un dels postulats, que advocava genèricament per la dignitat de les Terres de l'Ebre, si mal no recordo, però els altres punts que es defensaven, o em resulten aliens o -el rebuig a les actuacions ambientalistes, per exemple- en sóc contrari. En tot cas, els manifestants, atrets per la totalitat del missatge o per punts molt específics del que es reivindicava, tenen -faltaria més- el dret de manifestar-se, tot i que considero que atesos els precedents de multitudinàries manifestacions a les Terres de l'Ebre, el nombre d'intervinents era reduït.

Pel que fa a la concentració d'avui de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), sembla que el nombre d'assistents era molt més minso. Sempre he dit que tot allò que afecta l'aigua de l'Ebre és fonamental. Penso també que s'ha d'anar amb molta, molta cura amb els nous regadius i que en ocasions s'actua per inèrcia, com si augmentar la possible superfície agrícola a regar fos, per principi, bo, quan hi ha moltes altres circumstàncies a tenir en compte. Això vol dir que entenc la preocupació de la PDE.

En tot cas també penso que s'ha de ser curós a l'hora de convocar la gent a manifestar-se i que els grandíssims èxits de convocatòria en ocasions passades no són prou -com s'ha vist- per a assegurar els èxits de convocatòria presents. Crec que s'ha d'administrar el calendari de mobilitzacions i s'ha d'aprofondir en un debat ampli i seriós sobre l'aigua del riu i el futur de les Terres de l'Ebre amb tots els que hi estan implicats.

La perseverança encomiable de la PDE en la lluita en defensa del riu -els hi devem molt- no obsta a que jo hagi tingut una sensació de tristor en veure aquest vespre les notícies a la televisió.

Persèpolis

Dimecres passat vaig acabar de llegir Persèpolis (Norma Editorial), de la iraniana afincada a França Marjane Satrapi. He trobat que els dibuixos amb els què conta la seva història l'autora (des que va nàixer a en l'època del Xa fins que marxà definitivament a Europa) són senzillament fantàstics. El blanc i negre que utilitza amb uns traços senzills però carregats d'emotivitat, permet explicar -moltes vegades amb la ingenuïtat de la xiqueta que Marjane Satrapi va ser- el dia a dia d'uns temps històricament plens de dramatisme però també de tendresa i somnis.

No he pogut veure la pel·lícula feta amb direcció i guió de Vincent Paronnaud i la pròpia Marjane Satrapi i música d'Olivier Bernet. En aquest racó de món resulta difícil veure cinema que no sigui comercial i, pel que sé, sembla que fins i tot a d'altres llocs més propicis no s'ha estrenat o ha estat poc temps a la programació dels cinemes. El mercat mana. De tota manera us en podreu fer una idea si aneu a la web http://www.persepolislapelicula.es/.

De moment us puc dir que el llibre és absolutament recomanable. Encara lamento més no haver pogut anar al lliurament del Premi Liberpress 2007 que es concedí a Marjane Satrapi a finals de l'any passat a Girona.

D'altra banda, al País Basc, pas a pas es va ofegant la veu política de l'esquerra abertzale, fins a deixar-la sense possibilitat de postular-se a les properes eleccions. No pot ser bo que milers de ciutadans es vegin privats dels seus referents polítics, que no hi hagi possibilitat de defensar unes idees en un parlament, que es prohibeixi manifestar-se, que es criminalitzi tan severament l'expressió de les opinions. A Euskal Herria, per a molts dels seus habitants les alternatives poden passar a ser o el silenci i la inactivitat o el Codi Penal, i això no duu enlloc. O sí: a una situació que no és en absolut desitjable. No s'ha de renunciar a cap esforç per a aconseguir que la confrontació tingui lloc per vies pacífiques, pròpies d'un estat de Dret.

Política ebrenca

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

Els bisbes, Madrid, Lleida...

Els bisbes, o més concretament la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), han parlat anatemitzant aquelles forces polítiques que dialoguin amb els terroristes. S'ha dit que la postura de la CEE representa entrar en campanya a favor del PP o contra el PSOE i els partits nacionalistes i d'esquerra, i així ho veig, com un acte clarament polític, perquè també el PP havia dialogat amb ETA, però ara això no toca.

S'ha dit també que els bisbes són molt lliures d'opinar sobre el què volen i hi estic d'acord, però entenc que la seva opinió s'ha de circumscriure a l'àmbit religiós o moral i en tot cas amb una cura exquisida de no fer política. Pot considerar-se normal, dintre de l'ortodòxia catòlica, que l'Esglèsia censuri el matrimoni homosexual, l'avortament o l'eutanàsia i que adverteixi als catòlics de la incompatibilitat de tot això amb la doctrina oficial de la Institució, però no que aprofitant l'ocasió s'entri a l'arena política tan descaradament.

En tot cas, percebo un abisme entre la jerarquia i la base i constato sovint com es reprodueixen errors del passat que van tenir conseqüències dramàtiques. A vegades, massa vegades, tens la sensació de que el missatge fraternal del cristianisme, el que es llegeix en general als Evangelis, perd pistonada en front de beligeràncies més pròpies del Vell Testament.

Estem, és clar, en precampanya electoral, i gairebé tothom diu bajanades que haurien de fer enrogir de vergonya a qualsevol, però com diem aquí, embolica que fa fort, i si tu en promets mil jo en donaré mil dos-cents, en una subhasta lamentable que juga amb la intel·ligència dels ciutadans. Mentrestant, està cantada la il·legalització d'ANB i el PCTB, amb la qual cosa es pot deixar a uns dos-cents mil bascos absolutament privats de poder defensar les seves idees políticament, que sempre val més que utilitzant d'altres mètodes.

He llegit aquests dies un llibre que m'envià Mikel, un amic del País Basc: "Cien razones por las que dejé de ser español", de José Mari Esparza, (Editorial Txalaparta), que si s'hagués de resumir en dues idees aquestes serien la de que cap poble que ha assolit la independència se n'ha penedit i la de que per a formar part d'un estat, en aquest cas l'espanyol, t'hi has de sentir còmode, a gust, com a casa.

Aquesta comoditat resulta difícil quan certs polítics i mitjans de comunicació estan contínuament en peu de guerra contra l'acceptació de la plurinacionalitat de l'Estat i tot el que això comporta, i no cal donar detalls. Arribant quasi al nivell de les llegendes urbanes, sovint ens explica algú haver estat censurat, amb més o menys educació, per parlar català amb altres catalanoparlants en un taxi o establiment de Madrid. Doncs bé: dijous passat em trobava amb uns companys a la cafeteria Kontiki, a la Plaça de San Juan de la Cruz, el lloc on -com ja vaig escriure en aquest bloc- passava hores davant d'un whisky el poeta Ángel González. Parlávem entre nosaltres, com és natural, en català, i una senyora al voltant de la seixantena, que prenia un cafè a la barra, em va dir, disculpant-se per l'atreviment i en un castellà acadèmic, que estava encantada de sentir parlar la nostra llengua, perquè el català, el basc i el gallec enriquien allò que s'anomena Espanya i a ella li semblava fantàstic. Una flor no fa maig, però flors com aquesta aporten una certa comoditat al perifèric que sovint no s'hi sent gens a gust.

Divendres: passejada pel centre de Lleida, una ciutat que ha canviat moltíssim els darrers anys. Al costat de la constatació de les evidents millores, la de que les llibreries estan convertint-se en establiments excepcionals a tot arreu. Al llarg espai de vianants que resulta de la continuïtat del carrer del Carme i el carrer Major passant per la Plaça de Sant Joan i la de la Paeria, només vaig trobar -i demano excuses si no és així- una llibreria on els llibres predominaven sobre els altres productes a la venda. A la llibreria Caselles vaig comprar Persèpolis, de Marjane Satrapi, el Dietari de 1973, de Josep Maria Castellet, i Réquiem por el Este, d'Andreï Makine.

Torno als bisbes: avui l'homilia de l'Abat de Montserrat s'ha desmarcat clarament de la línia de la CEE. Optimista com sóc, em quedo amb l'Abat, la senyora de la cafeteria Kontiki i les llibreries que resisteixen.