Com buidar la casa

Aquests dies m'he posat a endreçar coses a casa i he constatat el que ja em temia: amb els anys vas acumulant un munt d'objectes la majoria dels quals tenen una vida útil (per a tu mateix) absolutament efímera. No parlo d'allò que s'ha espatllat irremeiablement i que té un destí clar al corresponent contenidor d'escombraries o a la deixalleria municipal. Parlo de coses encara utilitzables però que no uses i que acaben fent nosa. N'exposo, sense ànim exhaustiu i sense que l'ordre signifiqui res, una relació per categories:

1.- Allò que guardes per a quan tinguis nets: cadiretes per al cotxe (que possiblement no serviran per no estar homologades), el bressol, trones, una enormitat de joguines...

2.- Cintes de vídeo en format Beta o VHS que no has tornat a veure des de fa segles i que no tenen cap mena de valor ni t'interessen, discs de vinil i cassetes en la mateixa situació.

3.- Mobles que en el seu moment van ser substituïts per d'altres i que ni t'agraden ni téns on posar-los.

4.- Electrodomèstics de diferent pelatge, que funcionen però no utilitzes.

5.- Roba que no t'has posat els darrers cinc anys.

6.- Objectes diversos que t'han anat regalant o que has comprat en moments de fervor consumista i que dormen entaforats a qualsevol altell.

Etc., Etc. Fixeu-vos, en tot cas, que no parlo de llibres.

Sí que saps què fer amb la roba, per exemple, perquè hi ha organitzacions que la recullen, i a vegades téns la sort de poder donar algun objecte a algú que coneixes i que casualment el necessita, però aquí s'acaba tot. Em consta, però, que a d'altres llocs periòdicament la gent monta paradetes a la porta de casa i dóna o canvia allò que no vol, però aquí no en tenim la costum. També hi ha webs d'intercanvi o donació però amb un àmbit territorial massa extens.

Avui he trobat a Internet una iniciativa interessant: la de la regidoria de Medi Ambient de Reus que ha creat un espai virtual (http://www.reus.cat/medi_ambient/donocanvionecessito) circumscrit a l'àmbit de la capital del Baix Camp. Ignoro si això existeix a les Terres de l'Ebre.

Vergonya de la societat consumista-fetitxista en què vivim on tanta gent no disposa del mínim imprescindible: a vegades somnio amb una casa buida, que permeti tornar a començar pràcticament de zero equipant-la amb allò que realment necessitem i ens agrada, sent dominador de l'espai i no un dominat pel contingut.

Assuts i navegabilitat

Sempre he tingut els meus dubtes sobe la navegabilitat de l'Ebre, al menys pel que fa a una navegabilitat a l'europea (canals francesos, Rhin, Danubi) molt diferent de la que ha estat tradicional al riu. L'Ebre té un règim mediterrani, molt allunyat del de la majoria dels rius europeus i no es poden fer miracles.

Durant anys s'han invertit quantitats importants en treballs de dragat i condicionament de les ribes, però el resultat ha estat minso, quan no equiparable a l'odisea de Sísif amb la pedra, i absolutament desproporcionat amb relació al cost. Després de tot això semblava que s'imposava el criteri d'adaptar la navegabilitat al riu i no a l'inrevès, però recentment la Cambra de Comerç, donant ressó a una iniciativa empresarial, ha tornat a posar el tema d'actualitat.

Es tracta, pel que sembla, de construir diversos assuts al tram inferior del riu. Els assuts permetrien instal·lar minicentrals elèctriques (a l'assut de Xerta ja n'hi ha una) i a més, en retenir l'aigua farien navegables els trams compresos entre assut i assut, elevant el nivell de l'aigua i conseqüentment augmentant el calat.

A ningú se li amaga que la rendibilitat esparada del projecte rau en la producció d'electricitat i en la urbanització més o menys intensa de trams de la riba del riu, acompanyada, pel que sembla, per l'obertura de dos canals de navegació, des del riu cap a La Ràpita i L'Ampolla, amb la urbanització de les zones adjacents als canals.

Els arguments contra tot això poden ser de tot tipus i se'n destaquen els de caràcter biològic (conservació de la fauna i flora bàsicament) en la línia determinada per la Directiva Marc de l'Aigua, però n'hi ha d'altres com el de l'altíssima inversió necessària (d'entrada amb recursos públics) i els de caràcter hidrogeològic que em comentava aquesta tarda un amic expert en la matèria: la construcció dels assuts no faria més que agreujar considerablement els riscs derivats de les grans crescudes de l'Ebre.

L'any 1907 van baixar per Tortosa uns 20.000 metres cúbics per segon, amb els efectes per tots coneguts. Va ser una de les crescudes extraordinàries que es repeteixen cíclicament, en períodes pròxims als cent anys. Res la va aturar, però ara tampoc res aturaria una riuada semblant: la descàrrega brutal del Segre i el Cinca no podria ser continguda per Riba-roja (no gaire gran i quasi sempre proper al límit per necessitats hidroelèctriques) i els assuts no farien sinó incrementar els desastrosos efectes.

Si és així, hi ha massa coses a la vora del riu, fruit de la pèrdua de la por ancestral a les riuades, com per a fer experiments: cases aïllades, trames urbanes, el polígon de Campredó, assentat ell mateix en una zona d'ullals. L'Ebre paeix amb petits desastres les crescudes ordinàries inferiors als 3.000 metres cúbics per segon. ¿Què passaria amb crescudes de 10.000, 15.000 o 20.000 metres cúbics per segon, excepcionals però possibles com la de 1907?

Nadal

És impossible escapar del Nadal. Hi ha el Nadal dels creients i hi ha el Nadal dels consumistes, però hi ha també un tercer Nadal, laic si voleu, on al marge de les celebracions religioses o el tràfec comercial les famílies es retroben i la gent es torna més amable, com si per uns dies hom trobés encertat sortir una mica de la cuirassa i exterioritzar els afectes.

Les salutacions ja no es limiten a un simple bon dia o adéu, sinó que van acompanyades del Bon Nadal o Bons Nadals. Són els dies en què el pas de puça de Santa Llúcia ja és pas de pardal, a l'espera del pas de dimoni: el dia es va allargant imperceptiblement.

Ens agrada ser a casa, amb fred al carrer si pot ser, i les sobretaules dels dinars s'allargassen fins a l'hora del sopar:

- jo només prendré fruita, que estic tipa.

- jo ni això.

Venen els records i especialment els de la infantesa, la veritable pàtria de l'home, com deia Rilke, i aquests dies de Nadal intentem recuperar el que sentíem i vivíem aquells nadals de quan érem xiquets. Ho hem reviscut en els ulls meravellats dels nostres fills, però ens esforcem per tornar a la nostra infantesa: el pessebre que fèiem amb els iaios, les nadales desafinades, la il·lusió de la nit de Reis.

Tanco els ulls i em veig, xiquet, "set anys la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova", movent les figuretes del pessebre, amb la molsa enfarinada i les muntanyes de suro, una nit de Nadal de fa molts anys i recordo tots aquells que seien al voltant de la taula i ara ja no hi són.

En obrir els ulls, que s'humitegen encara que un no vulgui, torno a la pantalla de l'ordinador per a desitjar a qui llegeixi això un bon Nadal.

Madrid m'agrada

Madrid m'agrada. M'agrada passejar pels seus carrers, viure la vida dels seus barris, beure i picar a les seves tasques, tafanejar a les seves llibreries. M'hi trobo bé.

Més enllà de la impertinència d'algun taxista si et sent parlar en català amb qui t'acompanya, més enllà del culte als símbols del què és insígnia l'enorme bandera rojigualda de la plaça de Colón, més enllà dels altaveus de la caverna mediàtica, aquest Madrid que és en part un poble gran on tothom és de fora, m'agrada.

Mentre em cruspia uns xurros banyats en xocolata en una terrassa de la plaça de Jacinto Benavente, -llàstima de la fatxada de l'edifici on hi ha el Centro Gallego- el dissabte llegia la columna "El dedo en la llaga" que escriu Javier Ortiz (http://www.javierortiz.net/) al diari "Público" on, amb el títol "El agua de Valencia", deia:

"...ya va siendo hora de que se aborde con seriedad y franqueza lo que hay detrás de las reivindicaciones valencianas sobre el agua. No se puede construir un modelo económico basado en el agua donde la hay tan escasa. Más y más campos de golf, más y más césped, más y más piscinas, hoteles, urbanizaciones, cultivos de regadío… Es un disparate.

Ahora Aragón quiere plantar una especie de Las Vegas en medio de su propio desierto, con la tira de casinos y hoteles. Va a necesitar agua a raudales para poner todo ese monstruo en condiciones. Al Ebro no le va a quedar ni una gota excedentaria."

Tret de la darrera frase (és obvi que al nostre Ebre ja no li queda ni una gota excedentària des de fa molts anys) i tant que el posava el dit a la nafra! i en passar per La Cibeles recordava aquell 11 de març de 2001 en què ens vam manifestar per Madrid, omplint el Paseo del Prado i el carrer Alcalà amb la participació inestimable de tants i tants madrilenys que ens van fer costat.

I és que és això: Madrid és la COPE i El Mundo, l'anticatalanisme furibund de quatre que tenen mitjans per a escampar-lo confonent moltes vegades a gent de bona fe, però també és tants i tants que t'acullen obertament, que sempre estan a punt per a recolzar una causa justa, que se saben de memòria cançons de Raimon o de Llach o que -ho he vist- s'esforcen per llegir en català Martí Pol o la Rodoreda.

Ja ho he dit: Madrid m'agrada.

L'advocacia i els Drets Humans

Divendres passat el Consell General de l'Advocacia va fer lliurament dels premis Drets Humans d'enguany. Els premiats foren el director d'orquestra Daniel Barenboim, el Monastir Mater Dei, de Nampula, a Moçambic, els periodistes Nicolás Castellano i José Naranjo, el programa de TVE “Con todos los Acentos" i la senegalesa Khady Koita (a la foto).

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.

Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.

L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.

TV3 i la crosta nacionalista

S'està escrivint molt aquests dies sobre TV3 a propòsit del tancament pel govern de Francisco Camps del repetidor de La Carrasqueta. No vull ara insistir en el tema en si mateix, tret de recordar la possibilitat d'ajudar a Acció Cultural del País Valencià a pagar la multa imposada.

També s'ha parlat a bastament de la crosta nacionalista que segons alguns té TV3. Que consti que -poc televident que sóc- si mantinc alguna fidelitat com a espectador és a TV3 i sobre tot al Canal 33, però això, des d'un punt de vista proper a la sociolingüística no em priva de poder ser crític, sobre tot quan moltes vegades veiem la televisió pública del Principat com si fos una televisió de tots els Països Catalans. Així que anem a parlar de suposades crostes, nafres o esgarranys:

1.- A TV de Catalunya mai han sabut, pogut o volgut tenir clar del tot l'abast geogràfic de l'àmbit de notícies nacionals. No només en els darrers temps. De sempre. Les notícies de Múrcia o Espinosa de los Monteros es donaven i es donen com si fossin tan nostrades com les notícies de Vic o Girona.

2.- Amb la qüestió meteorològica es feien i es fan certes gosadies. El segon mapa que sol aparèixer és prou eloqüent, però se li dóna sempre una repassada ràpida, tret de quan hi ha forts aigüats al País Valencià o ha nevat al Puigmajor.

3.- Tenim, de sempre, als entranyables Pere Codonyan, Empar Marco i Margarida Solivelles que aporten algunes pinzellades de l'actualitat del profund nord, el profund sud i el profund est, però com també ho fan els corresponsals a Madrid, Euskalherria, París o Londres. Ningú -si no m'erro- parla habitualment des de la Franja de Ponent, Andorra o L'Alguer.

4.- Descaradament -i sóc culer- si juga el Barça amb el Mallorca, el Llevant o el València, TV3 discrimina entre l'equip nostre i els altres, amb certes dosis de simpatia paternalista envers els dos primers equips esmentats. Aquí s'evidencia enormement la manca de voluntat de construcció nacional de "la teva".

5.- En ocasions es fa alguna conyeta respecte del parlar del País Valencià o les Illes, com si del Coll de Balaguer cap a ponent i migjorn o de la línia de costa cap a llevant parléssim com parlem perquè no arribem a més o perquè volem fer gràcia.

6.- Quan es fan desconnexions "comarcals" realment es fan desconnexions "provincials", però de les quatre províncies. Que jo sàpiga no es fan desconnexions a la Catalunya Nord, Les Illes o el País Valencià. Els soferts i militants espectadors de Catarroja, per exemple, ¿no deuen tenir un sentiment d'irrealitat en veure que no poden assabentar-se del què passa a l'Horta de València però poden donar lliçons dels petits esdeveniments quotidians de Reus?

7.- S'ha de tenir més cura amb la llengua que es parla, però a més tots els accents haurien de tenir presència suficient (és molt minsa) pel que fa a presentadores i presentadors i veus en off.

8.- S'ha de potenciar totes les manifestacions culturals o tradicionals, en sentit ampli, des dels castells (que cada cop m'agraden més malgrat que a les Terres de l'Ebre no en fem) fins a la pilota valenciana (que trobo espectacular) o les Falles, sense caure, com sovint es fa, en un cert etnocentrisme que porta a que sembli que es menysprea allò que no és propi del Principat.

Etc., etc.

O sigui: hi ha molt camí a fer si es vol que TVC sigui una televisió que realment doni servei a tots els territoris de parla catalana i estic convençut que els que la fan deuen patir tensions de tot ordre. Necessita millorar i és feina de tots fer el que es pugui per tal que millori i que tothom, a Vall de Roures, a Banyuls, a Felanitx, a Novelda, a Les Escaldes, a l'Alguer o a Berga, la reconegui plenament com a pròpia. La resta de catalanoparlants que veuen cada dia la Televisió de Catalunya s'ho mereixen. Més encara els amics del País Valencià a qui es vol privar de continuar veient-la.

Ànims! Primer a aconseguir que es torni a veure arreu. Després a millorar-la entre tots.

Chapeau!

Llegia l'altre dia a La Marfanta que ICV aprovava amb un 6 els primers sis mesos del govern de Ferran Bel a l'Ajuntament de Tortosa i Jaume Forcadell explicava el per què d'aquesta puntuació.

No parlaré aquí dels diversos aspectes de la gestió de l'equip de govern municipal que Forcadell avaluava en un sentit o altre, sinó que em limitaré a treure'm el barret pel gest que representa el que ha dit el regidor ecosocialista: un polític de l'oposició aprovant la gestió del govern municipal!

Els ciutadans estem massa acostumats a veure desqualificacions automàtiques de la gestió o les propostes d'uns i altres pel simple fet de formar part de forces polítiques diferents, i a la immensa majoria de ciutadans que no militem a cap partit això no ens agrada, perquè sabem que no és cert. Els polítics de l'oposició suspenen la gestió dels governs respectius i els polítics del govern suspenen les propostes dels seus opositors. Com si el ciutadà fos tan estúpid com per a no poder considerar en cada moment les bondats o maldats de qualsevol política.

No hi ha res absolut: ni els nostres són tan bons ni els altres tant dolents. Uns i altres l'encerten o l'empastren. Va com va.

En una època en que la desqualificació de l'adversari és tan previsible, es podrà coincidir més o menys en la puntuació que dóna Jaume Forcadell al govern municipal de Tortosa, però s'ha de reconèixer que el seu gest dignifica la política. Que l'exemple s'escampi.

Dissabte de desembre

Anit va tornar el mestral, amb fúria, batent contra tot, i aquest matí hi havia un munt de taronges en terra. Les hem recollit, avantçant-nos al moment òptim i en farem suc, que les mandarines ajudaran a endolcir. Ja no feia vent i el cel estava entelat per núvols, amb aparents senyes de mestral dalt dels Ports i al frau del riu.

Hem caminat una bona estona a pas viu per la ribera, amb la gossa entrant i sortint continuament de la séquia, corrent amunt i avall encuriosida per tots els sorolls i totes les olors.

Uns canyuts fets al punt i l'anguila fumada han precedit la paella que hem regat amb ví de Vilalba. Hem dinat tard i en acabar hem assistit a l'espectacle de les muntanyes i els núvols reflectint-se a l'aigua dels camps d'arròs, amb aquesta llum màgica de tardor que, quan ja s'anuncia la nit, és un regal fugisser.

Després, l'ensopiment que propicia la migdiada i en fer-se fosc un cop d'ull a un llibre, llegir el correu i escriure quatre lletres escoltant música. Res més. No és molt?

El tren a les Terres de l'Ebre

Llegeixo a l'Ebredigital que l'Ajuntament de Tortosa ha aprovat una moció d'ICV que, entre d'altres coses, reclama que el Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya prevegi la creació d'un sistema ferroviari de les Terres de l'Ebre que uneixi les quatre capitals de comarca i el port dels Alfacs, en un horitzó de vint anys, així com l'aturada dels trens ràpids a l'estació de l'Aldea. Llegeixo també que el portaveu de l'únic grup que s'hi oposà, el PSC, va dir que era una proposta "insomniable".

Remenant pels calaixos i els armaris de casa he trobat diversos documents de quan els nostres avantpassats, mon iaio entre ells, estaven il·lusionats amb un somni semblant: el ferrocarril de Val de Zafan. Amb la tenacitat de molts, aquell somni tirà endavant tot el que li permetè l'empenta que li havien donat, fins a estavellar-se contra el mur de la inviabilitat econòmica. A resultes de la reversió de l'expropiació que s'havia fet, l'últim tram de la via oberta entre Amposta i La Ràpita, deixà fins i tot de ser el camí tranquil de les bicicletes, els carros i les mobylettes per a tornar a integrar-se a les finques de les què s'havia segregat.

D'aleshores ençà han passat moltes coses i una d'elles és que el transport de viatgers i mercaderies per carretera cada cop és més problemàtic: les carreteres i autopistes se saturen i la contaminació atmosfèrica i la sinistralitat són preocupants i hom lamenta no disposar d'una xarxa ferroviària en condicions (no parlaré aquí del caos de rodalies a Barcelona) i que s'estengui per tot el país. Un cop d'ull al mapa de Catalunya evidencia les mancances que tenim en aquest sentit.

Per això, quant tant es parla de l'eix de l'Ebre, bo és somniar amb un eix ferroviari al llarg del riu i treballar per a que el somni, més tard o més aviat, es faci realitat, tal com van fer fins on van poder els nostres iaios. Mentrestant, bo seria que l'estació principal del nostre Territori fos parada dels trens ràpids i tingués una freqüència de pas de trens que assegurés una efectiva comunicació amb els destins de tants i tants ebrencs que treballen o estudien fora. Seria una estació realment útil a la què s'hauria de poder accedir des de les diverses poblacions amb un servei d'autobusos pensat per a enllaçar amb les sortides dels convois.

Tot això val diners i segurament el servei que es doni no tingui una rendibilitat econòmica directa, però tampoc la té la sanitat o la justícia, per exemple. Els serveis públics ja ho solen tenir això: són deficitaris, però serveixen a la col·lectivitat dels ciutadans, en aquest cas assegurant una mobilitat que ens és bàsica per a dinamitzar el país i reduint el nombre de vehicles privats que circulen per les carreteres.

Els nostres tribunals i el món musulmà

Des del passat dimecres dia 28 s'han celebrat al Parador de Tortosa unes jornades organitzades pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat i el Consejo General del Poder Judicial amb el títol de Cultura i religió islàmica. Les jornades anaven adreçades a jutges i magistrats, amb l'objectiu d'assimilar tota una sèrie de fets culturals i religiosos propis de la població musulmana que viu a casa nostra, que poden tenir una gran transcendència jurídica.

Transcric els títols de les ponències més significatives: "Islam i món islàmic: conceptes per al debat", "El dret matrimonial islàmic: institucions previstes i conseqüències pràctiques", "La dona dins de l'Islam", "Islam, religió i llei: coincidències i divergències" i "Una perspectiva de futur: el jutge en una societat multicultural".

No cal dir que la iniciativa em sembla més que interessant: durant molts anys tot el sistema legal nacional i de l'estat i els tribunals que apliquen les lleis només han hagut de contemplar una societat homogènia però ara la situació ha canviat radicalment. En molts casos (europeus de l'est, sudamericans...) els aspectes diferencials són poc significatius, però en d'altres, com és el cas dels immigrants magrebins per exemple, el xoc religiós i cultural és important. Cal per tant que es tingui plena consciència d'aquest fenòmen i de com, molt possiblement, les determinacions judicials que aquí s'adoptin no seran compatibles amb les que s'haurien adoptat o s'adoptin en el futur als països de procedència dels justiciables, amb les conseqüències que això pugui portar.

Des de la ferma defensa dels drets que sentim ben nostres i que tant ens ha costat aconseguir, sense permetre que es vulnerin, la justícia ha d'estar sempre atenta als canvis que es produeixen en la realitat social i ha de saber donar una resposta ràpida. Es bo que els que l'han d'aplicar coneguin els determinants culturals i religiosos dels qui acudeixen als tribunals i els aspectes més substancials del dret que s'aplica a llurs països d'origen.

L'optimisme d'Eliseu Climent

A La Contra de La Vanguàrdia d'ahir, Lluís Amiguet entrevistava Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940), editor, activista cultural i lingüístic, fundador d'Acció Cultural del País Valencià. A mi aquest home, que trobes sempre allà on es fa quelcom per la llengua i la cultura del País Valencià, em cau bé, molt bé.

La darrera vegada que el vaig veure, l'11 de setembre d'enguany, es passejava pels voltants del monument a Rafel de Casanova amb un somriure als llavis, saludant tothom acompanyat d'un grup de dolzainers que interpretaven músiques de la seva terra.

Transmet una imatge d'home de sòlides conviccions que es creix davant les dificultats.El titular destacat de l'entrevista era (tradueixo del castellà) "El català gaudeix d'excel·lent salut. I també a València!" i després de parlar una bona estona dels Borja, descarregava unes intenses dosis d'optimisme pel que fa a la llengua i la cultura del país i a la comunitat d'interessos i connexions universitàries, econòmiques i lingüístiques entre valencians, illencs, rossellonesos i catalans.

Climent deia que mai van tenir el català i la seva cultura tanta projecció com ara i des de la constatació de que tots els territoris tenen interessos coincidents i infrastructures a defensar conjuntament davant l'Unió Europea, exhortava els catalans a no deprimir-nos i a crear un espai de comunicació comú.

Si això ho diu un home que ha demostrat a bastament la seva lucidesa i que viu el dia a dia -de vegades duríssim- de la defensa de la llengua i cultura pròpies al País Valencià, el missatge t'ha de fer reflexionar que sempre pots veure la part positiva de les coses i et dóna forces per a continuar endavant malgrat els esforços per a evitar l'articulació dels pobles i sense perdre la consciència de que queda molt per fer.

Ara que està de moda el català emprenyat (amb prou raons per a estar-ho), Climent, des del seu optimista valencianisme pancatalanista de pedra picada, ens exhortava a deixar de celebrar patètiques derrotes i festejar -amb ells- les victòries del gran rei Jaume I. L'exhortació té una càrrega simbòlica evident.

Villiers-le-Bel

Sembla que una filmació amateur pot desmentir la tesi oficial sobre els fets que han desencadenat els disturbis a Villiers-le-Bel, prop de París. No tinc elements per a opinar sobre les causes que han portat aquestes conseqüències però crec que són diverses.

Aquest vespre he acabat de llegir Chourmo, de Jean-Claude Izzo i abans de començar Solea, tercera novel·la de la trilogia marsellesa, no em resisteixo a transcriure la reflexió que fa Fabio Montale, l'ex-policia protagonista parlant del policia Pertin (tradueixo del francès):

"Ell no era més que el símbol d'una policia que em feia vomitar. La que fa passar les seves idees polítiques o les seves ambicions personals per davant dels valors republicans. La justícia. La igualtat. Hi havia tones de Pertins. Disposats a tot. Si algun dia els suburbis explotaven, éls hi deuríem a ells. A llur menyspreu. A llur xenofòbia. A llur odi. I a tots llurs petits càlculs miserables per a esdevenir, un dia, un gran bòfia."

La popularitat del jutge

Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.

Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.

Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.

El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.

No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.

Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.

El ministre Clos, Ford i General Motors

És el primer vídeo que penjo al bloc. Comencem amb un somriure.

El tancament del repetidor de TV3 a La Carrasqueta

Entre avui i el dimecres 28 tancaran el repetidor de TV3 que permet veure aquesta cadena al sud del País Valencià. En aquests temps en què la tecnologia permet accedir a un alt nombre de canals televisius, les autoritats de la Comunidad Valenciana s'encaparren en reduir l'oferta televisiva, amb intencions que no són gens innocents.

Entre d'altres hi ha la lluita contra l'unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Han passat anys i panys i n'hi ha que encara s'entossudeixen en mantenir contra tota evidència i negant el que diu la comunitat científica que la llengua que es parla al País Valencià no és català. En aquest sentit TV3 és enormement perillosa, perquè cada cop més utilitza locutors, presentadors, actors que fan servir els diferents accents de l'idioma, cosa que, a més de mostrar la riquesa dialectal del català, dóna prova directa fins i tot als més llegs de la seva unitat, i a més ofereix un tractament de la informació que no és ben vist pel govern regional del PP.

Espero que el món cultural no es quedarà inactiu davant del tancament i que l'esforç conjunt de tots farà que ben aviat pugui tornar-se a veure lliurement la televisió pública del Principat al sud del país.

L'article 20.1.d) de la Constitució reconeix i protegeix el dret "a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats." Així es recull al text oficial de la "Constitución española, en valenciano". Tot i parlar català ho entenem, no?

El magistrat i el català

No vull entrar a fer per ara cap mena de consideració sobre els fets que es jutjaven ahir al Jutjat Central Penal, ni sobre la banalització de la circumstància que els acusats s'expressessin en català que vaig veure a les imatges de la televisió. Vull parlar, simplement, del dret a la tutela judicial efectiva i a que no es produeixi indefensió que reconeix als ciutadans la constitució espanyola.

Hom pot ser bilingüe, trilingüe o multilingüe, però sempre hi ha una de les llengües que és la que ens permet expressar-nos millor, en general o en un determinat àmbit. Es comprendrà que quan es jutja penalment una persona és important que aquesta persona entengui perfectament, sense dubtes, les preguntes que se li formulin -més encara tenint en compte el molts cops críptic vocabulari jurídic- i que pugui contestar-les utilitzant la llengua que li permeti expressar millor el que vol dir. Jaume Roura i Enric Stern tenien i tenen tot el dret a voler parlar en català si són jutjats a Catalunya o d'altres territoris on la llengua catalana és oficial i a qualsevol tribunal de fora de l'estat, però el magistrat ahir entenia que trobant-se el Jutjat Central Penal a Madrid, aquest dret ja no existia i això, tal com jo ho veig, no és cert.

En primer lloc perquè, en tot cas, la jurisdicció del Jutjat Central Penal abarca tot el territori de l'Estat. En segon lloc perquè és absurd que una persona de parla catalana pugui emprar el català en els judicis on sigui acusat que es celebrin a Girona, a Montpeller o a Berlín i no pugui fer-ho a Madrid.

Per tal de superar el problema de comunicació que es planteja quan tribunal i acusats no s'entenen perquè parlen llengües diferents, hi ha els intèrprets, que poden ser nomenats pel jutge sense cap altre requisit que el de conèixer les dues llengües a traduir. Si l'acusat no entén al jutge o al fiscal o als advocats, malament, perquè entra en crisi el dret constitucional de què parlava al principi, però si és el jutge qui no entén l'acusat i malgrat això no nomena un intèrpret, també malament a rai perquè no podrà impartir justícia, ja que el que resolgui vulnerarà aquell dret fonamental esmentat.

A més, no és el jutge qui ha de determinar la suficiència de coneixements de la llengua del tribunal per part de l'acusat, sinó que és l'acusat qui té el dret d'emprar la llengua en què millor es defensi. Quan el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (aplicables tots dos a l'estat espanyol) estableixen la necessitat d'intèrpret si el justiciable no parla la llengua del tribunal, no es refereixen a una avaluació de la competència en aquella llengua, sinó al fet objectiu de que no la parla, fruit del dret de decisió del ciutadà d'utilitzar l'idioma en què millor s'expressi.

El judici per la crema de les fotos del rei

Avui s'ha celebrat a l'Audiència Nacional el judici contra Jaume Roura i Enric Stern, els dos joves gironins acusats del delicte d'injúries a la corona espanyola per haver cremat unes fotos dels reis. A mi, que no m'agrada cremar gaire coses, trobo que s'ha donat a l'assumpte una transcendència que no té i tot plegat em sembla exagerat. A més, tal com succeí amb l'afer de la portada de El Jueves, que d'haver passat gairebé desapercebuda ha estat vista fins i tot als deserts més llunyans de Mongòlia, a Catalunya quasi s'exhaureixen els llumins pels que han sortit al carrer en solidaritat amb els detinguts manifestant que ells també cremen fotos dels reis. Al pas que van les coses es corre el risc d'haver de celebrar els judicis al Santiago Bernabeu.

De tota manera avui vull parlar de l'acte del judici en si mateix, al menys del que he vist a la televisió pel que fa a l'ús del català pels dos acusats. El magistrat tenia una solució ben fàcil si no entenia el català: posar un intèrpret, ja que la llei permet que pugui actuar com a tal qualsevol que es manifesti qualificat per a la funció, fins i tot designat entre el públic de la sala.

En lloc d'aquesta solució fàcil i assenyada, el magistrat ha preferit fer conya (?) dient que ni ell ni la secretària judicial comprenien el que els acusats deien, i que millor que el fiscal formulés les preguntes procurant la resposta afirmativa o negativa, perquè és sabut que a tota la geografia "nacional" es comparteixen el sí i el no, excepció feta dels parlants d'euskera, com ha recordat a l'acte el representant del ministeri públic.

Qualsevol pot veure que és preocupant que un jutge jutgi sense entendre els acusats i per molt que fos cert que, com ha dit el magistrat, "un español de treinta años entiende y habla el castellano", amb les coses de menjar no s'hi juga i amb els judicis penals tampoc i hom té el dret a expressar-se en la llengua amb que transmeti millor el que vol dir. A l'Audiència Nacional ho fan els àrabs en àrab, els francesos en francès i els euskaldun en euskera, i els intèrprets fan la seva feina.

I no s'hi val dir que el tribunal està a Madrid, perquè l'Audiència Nacional té jurisdicció sobre tot el territori de l'Estat, fins i tot sobre aquest racó del nordest on darrerament tants llumins s'han encès.

Memòria i perdó

El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.

Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.

El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.

Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.

Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.

És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.

Miles gloriosus

A propòsit de l'entrada anterior, he trobat aquest poema del meu amic Andrés Garcia Escrivano, autor que no publica, escrit al poc temps de l'arrest domiciliari del general Pinochet a Anglaterra.

En llatí, miles vol dir militar o soldat i gloriosus, a més de gloriós o il·lustre, que no és el cas, significa també vanitós, jactanciós o fanfarró.

Torno a llegir el poema, que us transcric mentre a l'Ipod Raimon canta "Et recorde Amanda", en homenatge a Víctor Jara.

Miles gloriosus

Ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
jugando al bridge -supongo- e imagino
que al risk o al monopoly de cadalsos;
ese anciano que lució con fiereza
entorchados, medallas y abalorios,
fue general, se llamaba y se llama
Augusto Pinochet, y pese a ese
apellido que invita a la sonrisa,
la heló en la boca de miles de chilenos.
¿Qué más puedo decir que tú no sepas?
¿Qué nombres te daré que te recuerden
los años de barbarie que hubo en Chile?
Todos están ahí, en los camastros
de metal conectado a la corriente,
en las mazmorras, llenando las prisiones,
ocupando el estadio o en las fosas.
Y otros muchos no están, que en un prodigio
de magia sanguinaria agitó la varita
-ordeno y mando- y se esfumaron. Sin más.
Se fueron de la vida sin presencia :
se tornaron de pronto incorporales.
Ese anciano que mueve a la clemencia
a señoras de abrigos animales
y doctos caballeros, pulcro el traje,
ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
es tan distinto a los demás ancianos
que deshonra la edad y escupe sangre
sobre un personaje de cuento para niños.

L'assassí de Víctor Jara

Anit el programa 30 minuts de TV3 oferí un documental sobre la funa contra l'assassí de Víctor Jara. Les funes són unes accions empreses per a desenmascarar els qui participaren en la repressió posterior al cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern d'Unitat Popular que presidia a Xile Salvador Allende.

Els participants en la funa accediren al despatx del Ministeri de Treball, on l'ex tinent treballava com un funcionari més i posaren els fets en coneixement dels seus companys de feina, mentre les càmeres gravaven tot l'episodi.

A partir d'aquell 11 de setembre de 1973 molts xilens, el cantautor Víctor Jara entre ells, van morir a resultes de les tortures inflingides pels militars. Això era més que sabut, però el que realment t'impressiona dels personatges a qui els funeros descobreixen i assenyalen és el fet -no és nou tampoc- que visquin i hagin pogut viure durant tots aquests anys amb la càrrega de tanta crueltat a les espatlles: que hagin estat capaços de pujar fills i nets arrossegant no la memòria de la violència que naix de l'arrabatament d'un moment, sinó el record del mètode estudiat per a inflingir dolor i la delectació en el patiment pròpia del botxí que assumeix aquesta condició deliberadament.

Els alertats pels funeros descobrien finalment que aquell company d'oficina, aquell veí, aquell parent, havia estat un monstre i aquesta condició es mostrava en tota la seva cruesa transfigurant el rostre innocent fins aleshores en el de l'assasí que havia estat i encara era.

La politització de la justícia

És un tema que omple planes als diaris. Els lamentables episodis que es produeixen al Tribunal Constitucional (TC) i al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) han creat una inquietud realment detectable. Està polititzada la justícia? Jo crec que no. Ara està polititzat el TC i ho està també el CGPJ, però aquest fenòmen acaba en aquests dos organismes, que a més no tenen el caràcter d'òrgans jurisdiccionals.

Òbviament, cadascú pensa com pensa i tots som humans, però no he conegut cap cas en que s'hagi pogut dictar una sentència des d'un punt de vista polític. El poder judicial, una de les tres potes sobre les què s'assenta l'estat de dret, és en moltes ocasions l'última esperança dels ciutadans. En aquest context, la independència dels jutges esdevé bàsica.

A la justícia se la representa amb els ulls embenats per tal de donar a entendre que res l'ha de desviar de la imparcialitat que li ha de ser pròpia, de manera que a la vista dels fets i en aplicació estricta dels drets, es pronuncïi sense cap altra mena d'interferència.

De tota manera resulta enormement preocupant, fetes les salvetats anteriors, que a l'òrgan que interpreta la Constitució les decisions a adoptar puguin arribar a dependre de la correlació de forces al seu si.

Diumenge de tardor al Delta

Aquest matí de cel clar sense un núvol, un tractor navegava per la pàtina d'aigua de l'arrossar seguit d'un estol de gavines. El conductor del vehicle ha mirat per una fracció de segon al fotògraf accidental, demanant-se possiblement què hi havia d'extraordinari que mereixqués ser fotografiat en la realització monòtona d'una feina d'altra banda necessària.

Hi havia l'eixam de gavines percaçant els animalons diversos que els hi oferia el solc que deixava la màquina; hi havia l'aigua com un espill; hi havia un matí frescot i un cel blau; hi havia la imatge del treball de l'home que de fa quasi cent cinquanta anys ha anat donant forma a l'extraordinari paisatge dels camps d'arròs.

Què lluny quedava del tranquil matí del Delta la nostàlgica celebració a Madrid del 20-N i les amenaces de noves lleis que posin un cop més pals a les rodes dels esforços de normalització de la maltractada llengua en la què ara escric!

Euskadi

Avui he tornat del País Basc on he estat una setmana de vacances, repetint l'estada a la casa rural on ja vaig ser-hi l'any passat. L'estiu del 2006 es respirava la situació creada per l'alto el foc d'ETA i enguany moltes de les persones amb qui he parlat coincidien en que percebien un cert fre pel que fa a l'afluència de visitants, sobre tot dels provinents de la resta de l'estat, Catalunya a banda.

Els catalans representem una part molt important del turisme a Euskadi, amb treva o sense. Em deien a la Casa de Juntas de Gernika que som aproximadament la meitat del total. Cerquem òbviament el paisatge però també el veure com es viu el dia a dia des d'una altra realitat nacional de les existents a l'estat espanyol.

La vida a Euskadi aquest agost del 2007 es desenvolupa amb una aparent absoluta normalitat. La presència policial és pràcticament insignificant i el despreocupat trafegar dels estiuejants conviu amb els recordatoris als balcons i les fatxades de l'existència de presos que es demana que tornin a casa. Un aprèn ben aviat què vol dir presoak etxera. A Euskadi hi ha el que s'ha anomenat el conflicte però hi ha també un cúmul de drames personals: des dels que han patit directament els atemptats als qui tenen algun familiar a la presó.

A Euskadi, tot i tenir un paisatge magnífic, és molt difícil abstreure's de la realitat social i del conflicte i es té en tot moment consciència de trobar-se en una realitat diferent, sense possibilitat de confondre's amb altres paisatges també remarcables. En successives entrades en parlarem.

Terres de Salabror

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.

Tal com dèiem ahir

Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.

Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.

Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.

Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.

El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.

L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.

Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.

En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:

1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.

Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.

Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.

Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.

Les bienveillantes

El dia 11 de desembre vaig comprar a Sète un exemplar de l'obra guanyadora del premi Goncourt 2006: "Les Bienveillantes", de l'escriptor americà Jonathan Littell (Nova York, 1967), que visqué a França quan era jove i resideix actualment a Barcelona, editada per Gallimard. És un llibre escrit en francès, amb nou-centes pàgines d'una lletra atapeïda, que he acabat de llegir fa una setmana. Em van dir que la traducció al català o al castellà no sortiria fins al 2008 (suposo que l'avançaran).

Al llibre, un antic alt oficial de les SS alemanyes explica el paper que va jugar, com tants d'altres, a la tragèdia de la guerra i diu: "No em penedeixo de res. Vaig fer la meva feina." Això ja ens dona una lleugera idea de la duresa del text, que fa que t'hagis d'aturar més d'una vegada i agafar aire, alternar-lo amb una lectura més amable o, simplement, quedar-te reflexionant sobre la condició humana.

El doctor en Dret Maximillian Aue, que és qui explica els fets en primera persona, et porta a capbussar-te no només en la barbàrie, sinó en quelcom pitjor: el fet que la barbàrie no era pròpia només dels assassins nats sinó inherent a tothom: cadascú feia la seva feina, en molts casos aïlladament innòcua, contribuint al resultat final. Al costat dels qui ordenaven l'extermini hi havia els que no s'hi oposaven, els que callaven, els treballadors ferroviaris que desviaven els trens cap a les estacions sense retorn, els funcionaris que prenien les filiacions, els metges que dictaminaven qui estava en condicions de treballar i qui no, el personal que netejava els vagons de bestiar d'excrements humans i retirava els cossos dels que no havien resistit el fred del viatge sense menjar ni aigua, els que se'n beneficiaven de les escasses propietats dels deportats, els directors d'empresa que rebutjaven com a mà d'obra els presoners massa febles, els que fabricaven el gas, els que mantenien les instal·lacions, els funcionaris que feien estadístiques de tot el procés, etc. etc. i les famílies de tots ells, que disfrutaven del confort que donava un sou segur.

Tret d'un nombre ínfim de monstres sàdics, la resta eren persones normals, que feien la seva feina i jugaven amb els seus fills amb una tendresa fora de tota crítica. El que et colpeix especialment és això: haver de reconèixer que l'extermini massiu dels jueus no va ser obra de quatre jerarques nazis i una colla de botxins sanguinaris, sinó que acabà sent la suma de moltes feines eficaçment desempenyades.

Seguim anant malament

Fa més d'un mes i mig de la darrera vegada que vaig escriure al bloc (Vaig començar a escriure aquest text el dia 12 de març, però l'acabo avui, dia 25 del mateix mes). Ja he comentat en altres ocasions que, de vegades, l'economia del temps disponible que intento administrar entre totes aquelles activitats que vull fer -o que he de fer- em porta a aquesta situació guadianesca: llargs espais de paràlisi blocaire seguits de períodes més o menys prolífics. De tota manera, aquelles coses sobre les que m'agrada parlar no han canviat tant en aquest mes llarg i algunes han canviat a pitjor i això em feia restar en una inactivitat blocaire total.

Val la pena continuar parlant del trist espectacle de la manipulació de la bona fe de molts ciutadans? d'unes manifestacions a les què es convoca a la gent amb una única finalitat electoral sense cap escrúpol pel que fa a l'escalada creixent de la crispació que es genera? Aquelles ocasions en què m'he assegut davant del teclat robant hores a la son he pensat que no volia fer el joc als que aboquen amb una total inconsciència -o amb una consciència total- el carro pel pedregal, que no volia haver de parlar només del que ells volen que sigui l'actualitat.

No sé si ho resistiré, però acabo de decidir que no penso entrar al drap de la caverna, al menys com a monotema. Seguim anant malament, però que siguin ells els que es passin el dia parlant de De Juana Chaos, d'Otegui, de les traicions de Zapatero, de la Navarra suposadament en perill i del grup PRISA. No vull deixar que em recloguin en aquesta falsa actualitat que els interessa crear.

Superat el dilema entre replicar les seves falsedats o abstenir-me d'escriure, per cansament, per no fer-los el joc, torno al teclat per a parlar del que vulgui, del que realment m'interessa, tot i que sé que em costarà retenir, més d'una vegada, les ganes de contestar.

Anem malament

Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.

Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.

L'Ebrebloc

Dissabte no vaig poder participar a la trobada de blocaires. Sé que ha estat un èxit i felicito sincerament els organitzadors.

Fa una estona llegia el que Manel Zaera escrivia sobre la trobada i comparteixo les reflexions que fa sobre els blocs en general i els blocs polítics en particular, entre els quals esmenta el meu, definint-los com a "un lloc on una persona que té una dedicació específica, la política, s'expressi sobre allò que vulgui, i que sigui capaç de comentar les coses positives i negatives dels seus afins i dels seus contraris polítics" si bé hi introdueix també el dubte, que comparteixo, de si el meu bloc es pot qualificar com a polític.

M'agrada tafanejar als blocs ebrencs i molts d'ells els llegeixo amb plaer i interès. Als meus enllaços hi tinc -sense pretendre ser exhaustiu ni molt menys- els blocs de les persones que conec més i els blocs que, sense conèixer personalment l'autor, m'interessen d'una manera especial. Certament cadascú té una determinada ideologia i encara que no es vulgui, sol traspuar quan escrius encara que sigui sobre temes no estrictament polítics, però hi ha també els blocs "de partit" amb una línia expositiva bastant previsible, cosa que evidentment no critico perquè cadascú és lliure d'escriure com desitgi.

Jo diria que bloc polític és aquell que tracta exclusivament de política i dintre d'aquesta categoria hi hauria els blocs de partit i la resta de blocs polítics, sense que això vulgui dir que els autors d'aquesta resta de blocs no puguin ser considerats amb una o altra orientació política més o menys determinada. Jo penso que, com molts altres blocaires, faig un bloc de reflexió personal sobre els diversos temes que m'interessen o m'afecten en un moment donat, sense excloure la política.

Darrerament voldria escriure més sobre llibres i música, i em comprometo a fer-ho, però a vegades resulta enormement difícil evitar parlar sobre els que han estat els temes de les meves últimes entrades al bloc. Per a vèncer aquesta tendència que a cops m'arrossega, avui he procurat no parlar de la manipulació que interessadament es fa dels sentiments de molta gent envers el terrorisme -com es va veure el dissabte per la tarda a Madrid- i m'he limitat a fer aquesta modesta aportació a l'Ebrebloc al què no vaig poder assistir.

Ibarretxe i el Tribunal

Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha anat a declarar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El fet que se li imputa és haver-se reunit amb els líders de la il·legalitzada Batasuna -Otegi entre ells-, l'abril de l'any passat, en el curs de l'anomenat procés de pau derivat de l'alto el foc d'ETA. El lehendakari és la màxima autoritat política d'Euskadi i molts ciutadans se senten perplexos pel fet que el reunir-se amb els que, com sap tothom, són portaveus de l'esquerra abertzale que és una part important de la població basca, per a avançar cap a la solució del conflicte, pugui ser objecte de l'acció dels tribunals. Òbviament fins i tot un president autonòmic pot delinquir i haver de respondre davant dels jutges, però es té la sensació de que el que s'està criminalitzant no és més que una lícita actuació política desenvolupada pel lehendakari en el marc de les funcions que li són pròpies.

Les posicions de recolzament a Ibarretxe han merescut una rèplica del Consejo General del Poder Judicial en defensa de la independència dels jutges i tribunals. Res a dir: aquesta independència ha de ser un pilar fonamental de l'estat de dret, però com ha dit avui mateix el vocal de l'esmentat consell, Fèlix Pantoja, el cas és bàsicament polític i vivim uns temps en que les pressions político-mediàtiques poden donar lloc a determinades dinàmiques respecte a les quals és molt difícil restar al marge.

La meva opinió personal és que el diàleg no hauria d'estar penalitzat: si el lehendakari va emprendre converses amb els interlocutors polítics per a cercar solucions al problema d'Euskadi, assumpte en el què no se li pot negar el dret i el deure d'actuar, és evident que no podia deixar fora cap d'aquests interlocutors, sobre tot si -il·legalitzats o no- representen l'opció política de milers de ciutadans del país que governa.

De tota manera, convè no oblidar, com també assenyala Fèlix Pantoja, que els tribunals es limiten a aplicar les lleis que no han fet ells, sinó els polítics, i que moltes vegades són tan obertes o indeterminades que poden permetre -i aquests dies ho veiem- tota classe d'interpretacions. Penso, però, que seria desitjable que, en interpretar les lleis, no es perdés mai de vista la realitat social del moment en què es produeixen els fets als què s'han d'aplicar.

Atocha 55 i De Juana Chaos

Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.

Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.

D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.

Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.

Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.

L'execució de Sadam Hussein

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.