Limitacions de velocitat

Des que s'imposà la limitació de circular a més de 80 Km/h a gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han pogut sentir i llegir nombroses queixes. Les raons donades per a la limitació eren, bàsicament, la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica i el nombre d'accidents. Avui he llegit a El Periódico un article de l'enginyer industrial Pau Noy Serrano que exposa detalladament els aspectes positius de la mesura adoptada.

Jo en tot cas només puc parlar de la meva experiència personal com a usuari de l'AP7 en els meus desplaçaments a Barcelona: tinc la impressió que les entrades i sortides de la ciutat és fan amb més fluïdesa que abans, potser perquè s'evita l'efecte acordió que es produeix quan els que circulen ràpid han de reduir sobtadament la velocitat en trobar-se davant vehicles que circulen més lents.

El senyor Noy parla de moltes altres coses i prefereixo que llegiu el seu article, però hi ha un aspecte que sí que vull destacar: respectar les limitacions de velocitat és qüestió de canviar els hàbits i mentalitzar-se de que s'ha de sortir un quart o mitja hora abans per a fer el mateix recorregut. No és cap drama i ho guanyes en tranquil·litat, seguretat i consum, a més de beneficiar el medi ambient.

Ja fa molts anys a Suècia em va sorprendre que el límit de velocitat a les carreteres fos precisament de 80 Km/h. El respectava tothom i no passava res. No sé quin havia estat l'element coercitiu emprat per a aconseguir-ho, si és que va ser necessari. Aquí la presència de radars funciona com un element clarament dissuasori, cosa que és constata als accessos a Barcelona però no als trams en obres de l'AP7 , on els que respectem la limitació de velocitat som una immensa minoria.

No es pot amagar que la senyalització viària és encara molt defectuosa i que hi ha ocasions -moltes- en què una senyal de limitació de velocitat per a un tram concret no té el contrapés de la senyal que indica que la limitació s'ha acabat. No es comprèn com les administracions competents no corregeixen aquestes deficiències. De tota manera això no exclou que consideri que la més elemental prudència i responsabilitat aconsella limitar la velocitat quan hi ha raons de pes (contaminació, sinistralitat, fluïdesa del trànsit ...) que ho fan convenient.

Él que ja no és de rebut és que per a molts el cotxe hagi de ser absolutament imprescindible si anem per feina a Barcelona o a tants d'altres llocs. La necessitat de disposar -a les Terres de l'Ebre per exemple- d'un transport públic de qualitat que ens permeti una opció vàlida de desplaçament és inajornable. Mentre no el tinguem, si no hi ha altre remei jo continuaré utilitzant el cotxe, conscient que el problema principal d'haver de fer-lo servir no és precisament la limitació de velocitat de què abans parlava.