L'aprovació de l'Estatut

Aquest migdia he tingut ocasió de veure part del debat d'admissió de l'Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats. Això que ara escric són unes breus notes poc reflexives però sí espontànies, perquè el més evident del debat sobre un text que òbviament ha arribat a l'hemicicle prou diferent de com era quan va sortir del Parlament de Catalunya, ha estat la sensació de bipolarització més enllà de les discrepàncies entre les diferents forces polítiques, bipolarització que és clarament perceptible d'un temps cap a aquí.

Quan Joan Puigcercós, d'Esquerra Republicana o Begoña Lasagabaster, d'Eusko Alkartasuna, argumentaven el "no" ho feien des d'uns principis bàsics, de concepció de l'estat i de respecte democràtic, que m'eren tan propers com els d'en Joan Herrera, Pérez Rubalcaba o Duran i Lleida advocant pel "sí". El convenciment comú de que si hi ha una Espanya possible ha de ser l'Espanya plural, amb tots els graus i matissos que vulgueu i ja sigui com a darrera fita o com a pas intermedi per a anar eventualment més enllà, xocava amb una defensa ferrenya d'un concepte d'estat que res té a veure amb el que els pobles que l'integren exigeixen, defensa que no dubta a l'hora d'atiar el foc de la catalanofòbia amb qualsevol combustible.

Sembla ser que hi han hagut 189 vots a favor del text de l'Estatut, 154 en contra i dues abstencions, una d'elles de José Antonio Labordeta, que quasi no podia aguantar-se davant les escomeses xulesques i injurioses d'alguns diputats del Partit Popular. Però aquests números només signifiquen que el text de l'Estatut és tramès al Senat. Els números reals són uns altres i reflecteixen una clara determinació d'avançar des de la pluralitat, el diàleg i el respecte entre els pobles i els ciutadans.

Arnaldo Otegi

Avui Arnaldo Otegi compareix a l'Audiència Nacional davant del jutge Grande Marlaska. Aquesta compareixença, acordada amb anterioritat a la declaració d'alto el foc d'ETA, s'ha retardat a causa de la malaltia del compareixent. Les manifestacions del Fiscal General de l'Estat dient que el fiscal del cas no demanaria l'ingrés a la presó d'Otegi, van aixecar una considerable polseguera i des de sectors conservadors de la judicatura i la fiscalia, aplaudits per diversos polítics, s'acusà Conde Pumpido de no respectar la legalitat.

Amb les limitacions d'espai pròpies d'aquest text, convé dir que la Llei d'Enjudiciament Criminal estableix que la presó provisional només s'adoptarà quan sigui objectivament necessària i quan no existeixin d'altres mesures menys gravoses pea al dret a la llibertat a través de les quals puguin assolir-se les mateixes finalitats que amb la presó provisional. Això vol dir que procedirà, per exemple, quan pugui inferir-se racionalment un risc de fuga o quan es tracti d'evitar que es cometin nous fets delictius.

D'altra banda, l'article 3 del Codi Civil estableix que les normes s'interpretaran segons el sentit propi de llurs paraules, amb relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han d'ésser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat dels preceptes. No hi ha dubte que l'escenari polític i social ha canviat considerablement pel que fa a l'entorn d'ETA i al conflicte basc des del divendres 24 de març i fa molt bé el Fiscal General de l'Estat en tenir-ho present.

És important recordar que d'altres veus s'han unit a la de Conde Pumpido i en destaco la del líder dels socialistes bascos Patxi López. El llarg procés de pau que ara s'inicia a Euskalherria, comporta una realitat social molt diferent a la que hi havia quan s'acordà la compareixença d'Otegi. En aquest principi de la fi del terrorisme i la violència, bo seria que avui Arnaldo Otegi torni a casa després de declarar.

Entre Amposta i La Ràpita hi han llocs així...

Ebre enllà

És molt freqüent llegir "més enllà de l'Ebre" quan qui ho escriu vol referir-se als de fora de Catalunya. No cal dir que això a la gent del Montsià o de la Terra Alta ens sembla un enorme disbarat i una mostra clara d'ignorància. Catalunya, el Principat si ho voleu més concret, no s'acaba a l'Ebre, com qualsevol ebrenc sap.

Els rius han estat moltes vegades els definidors del límits administratius: el Noguera Ribagorçana, el Sénia...però en rares ocasions marquen els límits nacionals. Més enllà del Noguera Ribagorçana hi ha un bon grapat de pobles de parla catalana i el Sénia, per ell mateix, mai ens ha allunyat de la gent del Baix Maestrat o els Ports.

Fora bo fugir de les frases o expressions fetes i deixar en pau la geografia quan es vol utilitzar per a dir altres coses. Sobre tot si no se'n sap gaire.

Primavera al Delta

Avui la tarda era magnífica al Delta i l'Ebre baixava lent, endormiscat, buscant la mar. Del Fangar als Alfacs camins i carreteres secundàries m'han permès allargar el trajecte travessant o resseguint sèquies i canals enmig dels arrossars, tan canviants al llarg de les estacions. Feia calor, una calor que ja és la confirmació de la primavera que s'ha anat anunciant amb la florida dels ametlers, els albercoquers i les pruneres. El paisatge tan nostre, el món literari i vital d'Arbó, de Gerard Vergés...el món dur i aspre de les dones i els homes que hi han deixat l'empremta de l'esforç diari durant generacions. Aquest és el Delta que s'obre a qui el mira aquesta tèbia tarda de març: el de la lluita de les seves gents per una vida digna arrelada al territori, un Delta profundament humanitzat.

Però aquest Delta, que s'ha salvat per ara de l'amenaça del transvasament, amaga sota la bellesa encisadora d'aquesta primavera moltes altres amenaces. El Delta s'enfonsa, recula davant els embats de la mar contra la que no pot un riu minvat que ja no arrossega els llots que abans repartia generosament, s'empobreixen les aigües de les basses i les llacunes, apareixen espècies foranes que alteren els precaris equilibris...

Cada vegada s'entèn més que la lluita per la millora ambiental del Delta i del conjunt de les Terres de l'Ebre és una lluita per la supervivència i que millorar la qualitat de l'aigua de les basses i les badies i de tots els acuífers, regenerar els boscos de ribera, preservar les espècies pròpies del territori, frenar la subsidència i la regressió, és defensar el dret de tots els ebrencs a un futur digne. Defensar el medi ambient és defensar la gent de l'Ebre.

S'hauran de definir les necessitats d'aquest vell Ebre on aquesta tarda lluenteja el sol que avança cap a ponent. I actuar: de Mequinensa i Riba-Roja fins a les platges, però amb una visió conjunta de conca, per tal que s'asseguri un cabal que faci efectives les actuacions a emprendre. Això no pot fer-se sense un compromís de totes les administracions, els agents socioeconòmics i la població de les Terres de l'Ebre en el seu conjunt. El moment que vivim ens demana que assumim la responsabilitat d'encarar aquest repte amb voluntat d'entesa i consens, sabedors que no podem ajornar-ho més. Els Ebrencs de demà no entendrien que entre tots no haguéssim estat capaços de fer-ho.

L'alto el foc d'ETA

Hola a qui ho llegeixi. Sóc absolutament nou en això i bo serà començar dient que ha estat gràcies al blog d'en Manel Zaera que m'he decidit a crear el meu. Començo precisament avui dia 23 de març de 2006, i escric això minuts abans que entri en vigor el cessament del foc acordat per ETA.

Ahir i avui he sentit molts polítics dient que ara comença una etapa esperançadora però molt difícil. Les èpoques convulses, com la que ara sembla -toquem fusta- que acaba, deixen en moltes persones un pòsit difícil d'eliminar. El dolor s'ha aferrat a l'ànima dels que han patit el terrorisme i s'expressa de moltes maneres.

És molt possible que, per a ser efectiu, el procés de pau que ara esperem que s'enceti hauria d'avançar com les eugues a les sénies, sense veure res més que el que hi ha al davant. Això és dur per a qui ha estat víctima d'un atemptat o ha perdut el marit, la dona, el fill o el pare a mans d'ETA i mai des de fora aconseguirem acostar-nos prou a tant patiment, ni podrem copsar la intensitat de la ràbia que es pot arribar a sentir.

L'avanç cap a la pau no podrà fer-se oblidant les víctimes però és il·lusori pensar que s'hi podrà arribar sense abordar la situació dels més de cinc-cents presos d'ETA i dels que tenen causes pendents amb la justícia. Les negociacions estrictament polítiques les han de fer els polítics, tot el ventall polític d'Euskadi, sense excloure a ningú i per això cal reincorporar a la legalitat jurídica l'esquerra abertzale. Però, a més, -no voler pensar-hi no ajuda gens-, s'haurà de parlar d'altres coses, amb respecte total a les víctimes i a la justícia però amb la generositat necessària per a assolir una pau efectiva.