La canonada de l'AP-7
No havia escrit res des del 19 de març. Bé: no havia penjat res al bloc des d'aquella data, perquè escriure sí que he escrit. Volia parlar de tantes coses que no m'acabava de decidir i finalment el tema de la sequera i de les actuacions a emprendre era com un fre que no em deixava abordar d'altres assumptes. Així que cal parlar del tema de més actualitat al territori, sobre el què tant s'està escrivint aquests dies, i -per si encara queda algú que tingui l'encomiable i agraïble fidelitat de donar un cop d'ull al bloc malgrat el temps que porta inactiu- vull dir el que penso, tot i les crítiques que pugui rebre, que ja des d'ara accepto.
Crec que la filosofia de la Nova Cultura de l'Aigua ha calat considerablement en la societat i en els que ens governen. Les actuacions projectades abans de la sequera (algunes d'elles en curs) van en aquesta línia: reutilitzacions, estalvi, aprofitament, dessalinitzacions ...
La sequera és consubstancial a zones geogràfiques com Catalunya i tot el llevant peninsular, per això s'ha de preveure com es garantiran les necessitats d'aigua quan es produeixi. Uns pensaven en transvasar aigua de l'Ebre, d'altres en transvasar aigua del Roïne, i d'altres van apostar per altres propostes, en la línia de la Nova Cultura de l'Aigua. Però estem parlant de solucions a mitjà i llarg termini.
De tant en tant hi ha sequeres excepcionals i ara n'estem patint una, i cap de les propostes en estudi o execució poden resoldre la situació actual. És una obvietat -en el marc dels que apostem per un desenvolupament sostenible- dir que els models d'ordenació del territori utilitzats fins ara i els regadius ineficients han d'acabar, i no ens podem quedar satisfets -només- amb la crítica de les actuacions que han generat exigències d'aigua inassumibles. S'han de donar solucions i les solucions han de ser a molt curt termini, concretes per a posar remei a la situació excepcional i sense hipotecar els plantejaments de sostenibilitat a què abans em referia.
Qui té solucions per a la concreta situació actual que es comença a patir fins que les actuacions estructurals previstes i en desenvolupament estiguin operatives? Se n'han dit algunes: portar l'aigua en vaixells, transvasar aigua del Segre, dur aigua del minitransvasament a Tarragona a la xarxa Ter-Llobregat ... El cas és que, si no plou, Barcelona i la seva àrea metropolitana poden trobar-se en una situació molt difícil pel que fa al subministrament d'aigua.
Aquests dies llegeixo, a la premsa i a la xarxa, moltes opinions crítiques amb les solucions immediates que es proposen, alguna de les quals (la portada de l'aigua del Minitransvasament que no consumeix el Camp de Tarragona aprofitant el curs de l'AP 7) pot tenir fins i tot materialització via acord del proper Consell de Ministres. Comparteixo la preocupació que molts expressen, però no em sembla encertat que el més que censurable creixement irracional i el consum excessiu de gran part de la zona destinatària pugui justificar l'oposició a que es posi remei a la previsible situació de greus dificultats de subministrament. Ja he dit -i ho repeteixo- que s'ha d'acabar amb un planejament d'ordenació del territori -o de l'agricultura- que no tingui en compte les disponibilitats pròpies i raonables d'aigua, i en aquesta línia s'haurà d'actuar, però, què fem ara si no plou?
Les situacions excepcionals poden exigir solucions excepcionals més o menys contradictòries amb allò que hom voldria fer. El que és desitjable és que el ciutadà pugui tenir en tot moment la informació necessària i que es pugui dur a terme un debat el més serè possible. La gestió del procés que estem vivint és criticable. Qui governa ha de donar solucions als problemes que es plantegen i aquestes solucions poden ser més o menys impopulars, motiu de més per a que puguin debatre's previ ser explicades a tothom.
Tota regla pot tenir -i de fet té- l'excepció que la confirma. I és bo que es digui que "d'aquesta aigua no en beuré" ni que finalment, excepcionalment, se n'hagi de beure. El que és fàcil es blindar-se en una postura sense matisos. Quan es matisa, com han fet els professors Pedro Arrojo i Narcís Prat, creadors entre d'altres del concepte de la Nova Cultura de l'Aigua, es corre el risc, pel que he llegit, de que alguns els considerin traïdors i venuts. No s'ho mereixen en absolut.
Tampoc es mereixen els ciutadans de l'àrea de Barcelona pagar pels pecats de creixement que venen de lluny, i no perquè en són molts, sinó perquè són, com nosaltres, que som pocs però som.
Reflexiono en veu alta: l'Ebre és un riu enormement amenaçat i el Delta està en perill. Tota detracció d'aigua del riu és enormement preocupant. Quan encara no s'ha determinat finalment quin ha de ser el cabal ecològic, és incongruent que es tirin endavant nous regadius o que es parli d'usos a la conca incompatibles amb els recursos de què disposem. La Nova Cultura de l'Aigua marca el camí a seguir. Tenint això clar, ¿hi caben els matisos en aquest moment en què ens trobem o hem de dir simplement no? ¿es pot contribuir des de l'Ebre, sense noves detraccions d'aigua, a resoldre el problema concret i puntual de la sequera a Barcelona i la seva àrea metropolitana fins que siguin operatives les solucions estructurals en marxa i sense que això condicioni el futur del riu? ¿És la solució que previsiblement s'adoptarà pel govern espanyol el proper divendres la única? ¿Poden aplicar-se, amb els criteris de temporabilitat i reversibilitat amb què es proposaven, les solucions del Departament de Medi Ambient i l'ACA? ¿N'hi ha d'altres a part de confiar en que plogui?
