24 d’abr. 2009

La diada de Sant Jordi



Durant molts anys pensava que el dia de Sant Jordi hauria de ser no laborable, considerant que, de fet, es constituïa en una mena de festa major de Catalunya, però després vaig canviar d'opinió, perquè dubto que si fos un dia no feiner es mantingués el seu caràcter, atesa la tendència de la ciutadania en general a desentendre's de celebracions i tradicions quan el dia està marcat en roig al calendari. El cas és que aquesta diada adquireix un caràcter mixt: es treballa però tothom troba el moment per a tafanejar a les parades de llibres o comprar la rosa. El resultat és que els carrers i les places del país adquireixen un ambient completament festiu sigui quina sigui l'hora del dia.

He parlat d'un ambient festiu, però és també un ambient identitari, que ens diferencia. El dia de Sant Jordi s'assumeix decididament que toca comprar i regalar llibres i roses, encara que moltes persones no comprin llibres habitualment o sigui també l'única ocasió de l'any -tret potser del dia dels difunts- en que s'acosten al món floral.

En tot cas, deixant ara de banda els baixos nivells de lectura de gran part de la ciutadania i la previsibilitat de la llista dels autors més venuts, fruit en gran part d'un marketing eficaç, continua agradant-me veure el tràfec de la gent carregada amb el llibre i la rosa. Per molts anys.

18 d’abr. 2009

Vergonya

Les imatges del diari britànic The Guardian son prou expressives de l'actuació de la policia britànica amb motiu de la cimera del G-20 a Londres. La víctima de l'empenta, Ian Tomlinson, que no participava a la manifestació, va morir al cap d'uns minuts. La segona autòpsia sembla que descarta l'aturada cardíaca i parla d'una hemorràgia abdominal. Anit la televisió donava la notícia i repetia les imatges, que s'afegien a les de la de la mort d'un manifestant palestí desarmat per un tret de la policia d'Israel i a les del terratrèmol d'Afganistan, que ens porta un nou grapat de víctimes quan encara tenim ben present la tragèdia de la ciutat de l'Aquila i les poblacions veïnes. Al dolor que un sent s'hi afegeix, en el cas del ciutadà britànic i el ciutadà palestí, la ràbia i la vergonya.

12 d’abr. 2009

Calanda

Aquest ha estat el cinquè any que hem passat els dies de Setmana Santa a Calanda, a casa d'uns amics on ens trobem amb altres amics i participem activament en la tradició de sortir a les processons tocant el tambor. És impressionant la gentada que omple els carrers de la vila del baix Aragó i desfila de manera disciplinada als diversos ritmes de la percussió. A les dotze del migdia del Divendres Sant tothom es concentra a la plaça de l'Església i a la plaça de la Hoya, situada al darrere, per a la rompida de la hora. El silenci es trenca de cop quan a l'hora en punt els tambors i els bombos comencen a tocar, tots al mateix temps, i el soroll que produeixen se sent per tot el poble.

Enguany, a causa del mal temps -ahir pel matí va arribar a nevar i es van suspendre per la pluja dues de les processons- i del meu procés de recuperació, no he sortit a tocar, i vaig aprofitar la rompida de la hora per a passejar per una Calanda deserta, perquè tothom estava a la plaça. Aquesta foto dóna fe de la tranquil·litat que hi havia als carrers no afectats.

9 d’abr. 2009

Més que futbol

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.



(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

8 d’abr. 2009

Dones advocades


La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.

4 d’abr. 2009

El jutge, jutjat


No es pot negar el ressó mediàtic de la notícia: el jutge degà de Barcelona declarant davant d'una col·lega per maltracte en l'àmbit familiar per denúncia de la seva esposa, que també fou denunciada pel seu marit per la mateixa raó. Lamentablement cada dia es produeixen centenars de fets similars als denunciats i d'altres molt més greus, però la circumstància de tractar-se d'un jutge fa que hom hagi pogut assabentar-se'n per les imatges de les televisions i les pàgines dels diaris.

És evident que determinades funcions exigeixen socialment un plus de bona conducta més alt que el que es demana a qualsevol ciutadà o ciutadana, i considero que així ha de ser. El que passa és que massa sovint se sacralitza la persona que exerceix una funció més enllà de la funció mateixa, i si totes les sacralitzacions tenen un component d'exageració, aquesta encara el té més.

Sense entrar en la veracitat o no de les imputacions mútuament formulades -ja ho decidirà qui ho hagi de decidir- el que aquí es constata, com s'ha constatat altres vegades, és que darrera de la funció o del càrrec hi ha una persona, amb les virtuts i defectes propis del gènere humà. Això exigeix, tot i ser molt difícil, que siguem curosos a l'hora de distingir entre la persona que exerceix la funció judicial -que moltes vegades no estaria en condicions de llençar la primera pedra contra qui sigui culpable- i la funció judicial en ella mateixa, que ho ha de fer pel bé de la societat.



(La foto és d'Action Images, del combat entre Muhammad Ali i Richard Dunn)