El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.

L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.

Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.

En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:

1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.

Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.

Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.

Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.

Les bienveillantes

El dia 11 de desembre vaig comprar a Sète un exemplar de l'obra guanyadora del premi Goncourt 2006: "Les Bienveillantes", de l'escriptor americà Jonathan Littell (Nova York, 1967), que visqué a França quan era jove i resideix actualment a Barcelona, editada per Gallimard. És un llibre escrit en francès, amb nou-centes pàgines d'una lletra atapeïda, que he acabat de llegir fa una setmana. Em van dir que la traducció al català o al castellà no sortiria fins al 2008 (suposo que l'avançaran).

Al llibre, un antic alt oficial de les SS alemanyes explica el paper que va jugar, com tants d'altres, a la tragèdia de la guerra i diu: "No em penedeixo de res. Vaig fer la meva feina." Això ja ens dona una lleugera idea de la duresa del text, que fa que t'hagis d'aturar més d'una vegada i agafar aire, alternar-lo amb una lectura més amable o, simplement, quedar-te reflexionant sobre la condició humana.

El doctor en Dret Maximillian Aue, que és qui explica els fets en primera persona, et porta a capbussar-te no només en la barbàrie, sinó en quelcom pitjor: el fet que la barbàrie no era pròpia només dels assassins nats sinó inherent a tothom: cadascú feia la seva feina, en molts casos aïlladament innòcua, contribuint al resultat final. Al costat dels qui ordenaven l'extermini hi havia els que no s'hi oposaven, els que callaven, els treballadors ferroviaris que desviaven els trens cap a les estacions sense retorn, els funcionaris que prenien les filiacions, els metges que dictaminaven qui estava en condicions de treballar i qui no, el personal que netejava els vagons de bestiar d'excrements humans i retirava els cossos dels que no havien resistit el fred del viatge sense menjar ni aigua, els que se'n beneficiaven de les escasses propietats dels deportats, els directors d'empresa que rebutjaven com a mà d'obra els presoners massa febles, els que fabricaven el gas, els que mantenien les instal·lacions, els funcionaris que feien estadístiques de tot el procés, etc. etc. i les famílies de tots ells, que disfrutaven del confort que donava un sou segur.

Tret d'un nombre ínfim de monstres sàdics, la resta eren persones normals, que feien la seva feina i jugaven amb els seus fills amb una tendresa fora de tota crítica. El que et colpeix especialment és això: haver de reconèixer que l'extermini massiu dels jueus no va ser obra de quatre jerarques nazis i una colla de botxins sanguinaris, sinó que acabà sent la suma de moltes feines eficaçment desempenyades.

Seguim anant malament

Fa més d'un mes i mig de la darrera vegada que vaig escriure al bloc (Vaig començar a escriure aquest text el dia 12 de març, però l'acabo avui, dia 25 del mateix mes). Ja he comentat en altres ocasions que, de vegades, l'economia del temps disponible que intento administrar entre totes aquelles activitats que vull fer -o que he de fer- em porta a aquesta situació guadianesca: llargs espais de paràlisi blocaire seguits de períodes més o menys prolífics. De tota manera, aquelles coses sobre les que m'agrada parlar no han canviat tant en aquest mes llarg i algunes han canviat a pitjor i això em feia restar en una inactivitat blocaire total.

Val la pena continuar parlant del trist espectacle de la manipulació de la bona fe de molts ciutadans? d'unes manifestacions a les què es convoca a la gent amb una única finalitat electoral sense cap escrúpol pel que fa a l'escalada creixent de la crispació que es genera? Aquelles ocasions en què m'he assegut davant del teclat robant hores a la son he pensat que no volia fer el joc als que aboquen amb una total inconsciència -o amb una consciència total- el carro pel pedregal, que no volia haver de parlar només del que ells volen que sigui l'actualitat.

No sé si ho resistiré, però acabo de decidir que no penso entrar al drap de la caverna, al menys com a monotema. Seguim anant malament, però que siguin ells els que es passin el dia parlant de De Juana Chaos, d'Otegui, de les traicions de Zapatero, de la Navarra suposadament en perill i del grup PRISA. No vull deixar que em recloguin en aquesta falsa actualitat que els interessa crear.

Superat el dilema entre replicar les seves falsedats o abstenir-me d'escriure, per cansament, per no fer-los el joc, torno al teclat per a parlar del que vulgui, del que realment m'interessa, tot i que sé que em costarà retenir, més d'una vegada, les ganes de contestar.