Acord de mínims

Només he seguit alguns minuts del debat monogràfic d'avui al Parlament. He sentit alguna cosa de la proposta del president Montilla d'agafar com a text unitari a portar al Congrés dels Diputats el preàmbul de l'Estatut. No m'ha semblat que despertés un excessiu entusiasme.

Aconseguir la unitat de pronunciament dels partits catalans -llevat del PP i Ciutadans- és un objectiu desitjable, però no aconseguir-la tampoc és tan greu, i això consola perquè realment és difícil. Dic que no és tan greu perquè el mínim comú denominador, que en aritmètica resulta relativament fàcil, en política no ho és tant, ja que els que el depassen són renuents a perdre llençols a cada bugada unitària, i els que el determinen ho fan, en el cas que ens ocupa, pensant sobre tot en que sigui assumible pels companys de grup parlamentari de fora del nostre país.

Sent així, el que interessa és que a Madrid arribi l'emprenyament dels catalans (la manifestació del 10 de juliol fou un instrument de transmissió fantàstic) i dels partits catalans. Que se n'adonin que el mínim comú denominador de la majoria del país i dels que ens representen políticament és el cabreig i l'estar-ne farts de que decideixin per nosaltres i ens neguin el que som, i que molts dels que conformen aquesta majoria van més enllà i pensen que el model ja està esgotat i no dóna per a més.

Si això s'aconsegueix amb propostes de ressolució unitàries, fantàstic. Si no, no passa res. El que importa és el que faran els que ens representen -i tots nosaltres- en els propers mesos.

(Per cert, la foto, que és molt maca, he vist que la va fer la Graciel·la Vidal)