L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .