Tahtel Yasmina

Aquest llarg i estiuenc cap de setmana he assistit, fascinat com tota aquesta primavera, a la sensualitat de la natura. Ja vaig parlar de les taques de roselles que et sorprenen a les vores dels camins i ara em refereixo a l'olor de la flor del taronger que la brisa t'acosta sobtadament. Amb un amic comentàvem com és de bona aquesta olor, fins i tot si t'hi acostes a fregar el nas amb els tendres pètals i ell em deia que, per contra, no tolerava la intensitat del llessamí o gessamí a curta distància.

Gens afeccionat als perfums i simple observador de les flors de manera ocasional, l'olor del llessamí i fins i tot el propi mot els associo a la música de Maria del Mar Bonet i a l'Àfrica del Nord. Un vespre de juliol de fa vint anys m'acostava a vela al golf de Tunis, cercant les llums de Sidi Bou Said. La proximitat d'un continent que no havia trapitjat es materialitzà en enfilar la bocana en una olor floral intensa i desconeguda. En saltar a terra, d'un cafè amb taules a la fresca arribava el so d'una guitarra i unes veus que cantaven en àrab Tahtel Yasmina, una cançó de música andalusí que jo havia escoltat un munt de vegades en català en la veu de la Bonet:

"Es cantar dóna alegria
i jo no en tenc, mon amor,
dins del meu cor tenc tristor
que un carro no la duria..."

Recordo que en aquell moment vaig tenir, un cop més, la consciència clara de que la Mediterrània pot ser i ha de ser el pont de mar blava que després cantaria Llach. Aquest sentiment, aquest repte, és especialment transcendent en aquests temps de migracions forçades per la misèria o les frustracions.