Suite francesa

La setmana passada vaig acabar de llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, en castellà a Ediciones Salamandra (ignoro si també es pot llegir en català).

És una novel·la que reflecteix l'èxode dels parisencs davant l'imminent ocupació de la ciutat pels alemanys els primers dies de juny de 1940 i la quotidianitat de la vida a la França ocupada. La quotidianitat ja ho té això: les vides de les persones en general es manifesten lluny de l'acte heroic i qui més qui menys tracta de passar el tràngol de la millor manera. Un cop superades les primeres peripècies (les caravanes de gent que fuig, els bombardejos, la desubicació...) els personatges de la novel·la s'adapten al dia a dia i aquells francesos i franceses miren de viure de la millor manera que poden amb els ocupants alemanys, i amb ells somriuen, riuen, xerren, s'estimen... Certament d'altres es rebel·len contra "les boches", però són una estricta minoria. Els personatges de la novel·la d'Irène Némirovsky mostren en general el costat amable de l'ocupació. La narració, que havia de ser més llarga en les previsions de l'autora, té un final immers en aquesta atmosfera de quotidiana tranquil·litat, amb la marxa del regiment alemany cap al front rus.

Després, però, venen com a apèndix les notes que l'autora anà escrivint mentre redactava la novel·la, i després un seguit de cartes. En elles apareix ja la crua realitat que la inacabada novel·la no reflecteix: El 13 de juliol de 1942, Irène Némirovsky, jueva russa establerta a França des de 1919, fou detinguda i enviada a Auschwitz, on fou assassinada el 17 d'agost. Tres mesos després el seu marit, detingut amb posterioritat, també moria al mateix camp d'extermini sense haver aconseguit saber on era la seva dona.