El factor humà

Aquest era el títol d'una novel·la de Graham Greene i hi he pensat en veure el terrible accident del metro de València. He llegit que els més moderns sistemes de seguretat deixen molt poc marge d'actuació al maquinista i compten amb automatismes capaços d'aturar el convoi si es depassa la velocitat aconsellable. Sembla que aquest no era el cas a la línia 1 valenciana.

He llegit també que el sistema que tècnicament ofereix més garanties és que el metro funcioni sense conductor, ja que així es minimitza el risc, i sembla que s'avança en aquesta direcció.

Hem passat de la desconfiança de l'home envers la màquina, que portava a que sempre hi hagués d'haver algú que vigilés els diversos ginys mecànics, a que ja ara sigui la màquina la que vigila l'home per corregir les seves errades i, en un immediat futur, a que no calgui vigilar l'home perquè tot ho farà la màquina sola.

L'home -l'ésser humà vull dir en tot moment- és difícilment previsible en moltes ocasions: s'indisposa, es distrau, s'adorm, s'equivoca ... i això fa que sigui arriscat encomanar-li segons quines tasques. Errare humanum est. Bertolt Brecht, però, deia sarcàsticament en un magnífic poema antimilitarista que l'home té un defecte: pot pensar. Des que el poeta alemany va escriure això, les màquines han avançat moltíssim i es parla d'intel·ligència artificial: pot ser intel·ligent el sistema que comandi un convoi del metro, com ho és el que millora la capacitat destructiva de les màquines militars.

El que és cert és que darrera la intel·ligència artificial hi ha el treball intens i constant del cervell humà, per a ajudar a viure o per a matar millor.