Encara més sobre els pactes

Els blocs, la premsa, les ràdios, recullen una corrent d'opinió que manifesta la seva indignació pel pacte anti natura signat per ERC amb el PSC, partit al què es considera espanyolista, per contraposició al pacte amb CiU, coalició a la què es qualifica de nacionalista. Fins i tot s'han convocat actes de protesta contra el pacte en qüestió.

Jo no sóc d'ERC i al si d'aquesta formació política hi ha gent molt més capacitada que jo per a argumentar en defensa de la seva opció, però penso que cal reflexionar tranquil·lament, procurant que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, i cercant més enllà dels adjectius.

1.- Ja vaig dir ahir en aquest bloc que "si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada." Ho continuo mantenint, respectant la plena llibertat de cadascú de preferir una fórmula o una altra.

2.- ERC propugnà el no al referèndum de l'Estatut i per contra el PSC va ser un ferm partidari del sí. ERC criticava, i no faltava a la veritat, que l'Estatut que es va sotmetre a referèndum no era el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. No es pot oblidar, però, que CiU va defensar el text sotmès al poble de Catalunya amb la mateixa fermesa que el PSC, o a l'inversa. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora de votar en referèndum.

3.- Certament el text estatutari sortit del Parlament va ser recolzat per quatre dels cinc grups parlamentaris: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora d'aprovar l'Estatut al Parlament.

4.- ERC planteja -i no se n'amaga- l'objectiu d'aconseguir un estat propi per a Catalunya. CiU i el PSC no, sinó que parlen, ben lícitament també, de sentit d'estat (referint-se a l'espanyol, que s'accepta plenament) o d'estat federal, també referint-se, òbviament a l'estat espanyol. Això vol dir, per a entendre'ns per comparació amb ERC, que el PSC i CiU coincideixen en no ser independentistes.

És a dir: des d'una òptica catalanista que analitzi la voluntat d'autogovern de cadascuna de les dues formacions, CiU i PSC, l'experiència dels darrers mesos no estableix gaires diferències. Precisament per això a vegades es parla d'un cert touch of class (i disculpeu l'esnobisme de l'expressió en anglès) que conferiria a CiU, més enllà del que ha fet darrerament, una patent catalanista que el PSC no tindria. Fins i tot pot aparèixer la qualificació de sucursalista referida al Partit dels Socialistes de Catalunya per la seva vinculació al PSOE, però no es poden menystenir dos fets a banda de la sintonia haguda en més d'una ocasió entre CiU i el president Rodríguez Zapatero:

1.- Que el PSC era l'opció preferida per a pactar per part de CiU i del propi PSOE.
2.- Que, pel que acabo de recordar a l'apartat anterior, ningú pot dir que el PSC hagi estat sucursalista, ans al contrari, a l'hora de pactar amb ERC i ICV-EUiA.

I tot això que he dit fins ara és analitzant els fets pel que fa a la catalanitat del pacte, òptica absolutament legítima i important -o fins i tot única- per a molta gent a l'hora de valorar una aliança. Però la primera sigla d'ERC significa esquerra i també és legítim pensar que els acords de govern s'han de configurar des de la coincidència o confluència dels diversos projectes polítics en tot el que afecta a les polítiques socials i sostenibles i en aquest sentit el pacte del PSC, ERC i ICV-EUiA era més que previsible.