Els pactes i les traïcions

Molt s'està parlant aquests dies de pactes no desitjats pels electors i molts d'aquests es manifesten traïts pels partits o coalicions als que van votar. S'ha repetit contínuament que en un sistema com el nostre, en que no es vota President de la Generalitat sinó diputats, és lícit que l'aritmètica entri en joc per tal de configurar majories de govern, però malgrat això hi ha qui creu que el seu vot no ha servit per a allò que desitjava en dipositar-lo a l'urna.

Amb les limitacions pròpies d'aquest espai, bo serà analitzar l'oferta que feia cadascuna de les principals llistes que concorrien a les eleccions:

ICV-EUiA manifestava clarament que volia un govern d'esquerres, i això s'havia d'entendre com a voluntat de pacte amb el PSC i amb ERC. Cap dels seus electors s'haurà sentit traït.

El PP s'oposava frontalment al tripartit i feia el paper de núvia rebutjada per la poderosa CiU amb qui desitjava formar una eventual majoria amb totes les variants que vulgueu. Conseqüentment, pel que fa a possibles pactes, el PP era també suficientment clar.

ERC no badava boca, però defensava l'acció de govern del tripartit, al menys la feta mentre ells hi van ser. Cert és que quedaven obertes dues possibilitats: o reeditar el tripartit o formar el que s'ha anomenat el front nacionalista, en la línia de l'equidistància de què van fer gala a les eleccions del 2003. Els seus votants tindrien tot el dret a sentir-se traïts si ERC pactés amb el PP, però no -per no rebutjades o si ho preferiu per expressament contemplades- en qualsevol de les dues hipòtesis abans esmentades. Si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada.

El PSC tampoc badava boca. Els més optimistes dels socialistes potser somniaven amb un govern PSC més o menys recolzat en eventuals croses, però davant la necessitat d'haver d'acudir a pactes estables, l'electorat socialista sabia que només podien ser amb els socis de l'anterior tripartit o amb CiU, plasmant l'anomenada sociovergència. De tota manera, més enllà del descontent per la pèrdua de vots i escons, no he sentit cap votant socialista decebut pel pacte amb ERC i ICV-EUiA.

I, per fi, CiU, que mantenia una lògica oposició frontal a la reedició del tripartit i al mateix temps rebutjava el pacte amb el PP. L'oferta electoral de CiU era la de governar sols, però per eliminació del PP i d'ICV-EUiA (que s'havia manifestat en contra d'estar en un govern amb Convergència i Unió) les alternatives de pacte eren dues: o la sociovergència amb el PSC o el front nacionalista amb ERC, i això ho havien de saber també els seus votants, amb la qual cosa acceptaven -ja es decantessin preferentment per una o altra opció de pacte- que les dues eren possibles.

Conseqüentment, qui pot sentir-se traït? o millor, qui té dret a sentir-se traït? la traïció naix de l'incompliment d'un acord. Cap, pel que sembla, s'ha incomplit. Una altra cosa és que els votants de CiU haurien volgut que el festeig -tempestuós per cert- amb ERC o fins i tot amb el PSC hagués arribat a l'altar de la Plaça de Sant Jaume, o que, des del seu punt de vista la coherència nacionalista d'ERC hauria d'haver conduït al desitjat front, però això no és traïció. La traïció existeix quan el teu soci s'ajunta amb la competència, no quan la competència no vol associar-se amb tu tot i que tu creguis que l'associació seria bona.

I per a acabar: partint de la base que cap força de les que van presentar-se a les eleccions podia governar per ella sola, la necessitat de pactes resulta òbvia i a més és totalment lícita en el joc polític parlamentari. Que agradin o no ja és una altra cosa, totalment respectable per cert.