El canvi climàtic

Amb això dels blocs un escriu sense saber si hi haurà algú que el llegeixi, però he constatat que, sorprenentment, ens llegeix més gent de la que ens pensem. A vegades, casualment, algú et troba pel carrer i t'ho diu o t'envia un e-mail i et fa arribar les seves impressions. El blocaire aleshores -no em dol dir-ho- se sent gratificat, perquè el blocaire -aquest blocaire al menys- escriu per a ell mateix, però també per a comunicar amb els altres.

Aquesta tarda he estat al Museu del Montsià, a Amposta, on Daniel Ramírez, meteoròleg de TV3, parlava de "Terres de l'Ebre i canvi climàtic" en el marc de la Segona Setmana del Medi Ambient organitzada pel Parc Natural del Delta. A mi, que sóc de lletres, cada cop m'agrada més escoltar als de ciències i més quan parlen d'un tema que ens toca de ben prop. Sempre aprens coses i si en sabies alguna, bo és que te la recordin.

De la xerrada de Daniel Ramírez en queda una visió prou negativa de l'evolució de la Terra a uns quants anys vista. Una de les transparències amb què s'ajudava en la seva exposició, mostrava un globus terraqui surant en una claveguera plena de detritus, en un paisatge desolat com el de Mad Max. Deia el conferenciant que hi han efectes negatius a la capa d'ozon (jo hagués dit ozó però obeeixo en Pompeu Fabra) que ja no es poden aturar i que continuaran durant 40, 50 o 60 anys encara que, miraculosament, la humanitat aturés les contínues agressions al medi ambient. No cal dir què pot passar si no les atura.

La Terra ha passat per diversos cicles al llarg de la seva dilatada història. En la història del planeta "veinte años no es nada", com al tango, i 1.000 tampoc. Més amunt de Berga, en un paisatge gens propici al raïm, hi ha una finca anomenada "La Vinya" i al segle XIII a Anglaterra feien vi amb raïm propi. Més encara: Morella fou un paisatge tropical fa uns quants milers d'anys. És a dir: han hagut èpoques on feia més calor que ara i hom podria dir que fa anys feia més calor com els nostres avis deien que abans nevava més, i possiblement ningú faltaria a la veritat.

El cas és que una cosa són els cicles meteorològics naturals (en un sentit ampli), que poden ser més llargs o més curts i obeir a diversos factors (astronòmics, geològics...), i l'altra, molt diferent, el progressiu escalfament de la Terra per l'efecte hivernacle provocat pel desenvolupament insostenible.

Quan en Daniel Ramírez enuncia els terribles escenaris augurats pels científics: avanç de la desertització, arribada de plagues i malalties, abandó de conreus, salinització dels aqüífers, possible desaparició de costes baixes i deltes sota la mar...pren tot el sentit el que ell mateix deia al final: cal un gir copernicà que acabi amb tots els disbarats que el gènere humà està fent amb l'únic planeta de què disposem ara per ara, per estrictes raons de supervivència.

Ara que estem ficats cada cop més en el procés d'assegurar la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, analitzant els problemes concrets que tenim a l'abast de la mà, hem d'aixecar de quan en quan la vista i empènyer la pràctica de polítiques ambientals globals que són absolutament inajornables.