Pascal Comelade

En un comentari al meu darrer post, Jacme, l'ànima d'El basar de les espècies (http://www.basar.cat/) em demana quines són les cançons que m'agraden d'en Comelade. Les meves preferides són L'argot du bruit, Le soir du grand soir, Sant Martí del Canigó, 96 tears ...

He de dir, de tota manera, que musicalment -com en d'altres coses- sóc un eclèctic. La música t'arriba o no, i això depèn de l'estat d'ànim, del moment, del lloc ... De vegades em retorna la música aquella que vaig escoltar repetidament durant una època de la meva vida, i retorna perquè hi troba el moment per a fer-ho. És música inseparable del contingut d'un racó de la memòria, de la meva memòria, on els noms i els paisatges s'amunteguen emocionalment.

Per cert, aquesta nit de mosquits revifats que en plena tardor ens colonitzen les cases, quan el silenci és total al carrer on s'obre la meva finestra, em plau escoltar el piano de Keith Jarrett i el seu Kölnkonzert. Un clàssic absolutament recomanable. Us desitjo, si em seguiu el consell, que us faci passar els mateixos bons moments que a mi m'ha donat des que el vaig sentir per primera vegada en un pis de Tortosa, una nit en què la boira pujava de l'Ebre, tanti anni fa ...

Tres mesos i un dia

Tres mesos i un dia després del darrer post i gairebé quatre mesos després de l'accident ja només m'ajudo amb una crossa i fins i tot m'atreveixo a fer passes, certament vacil·lants, sense el suport metàl·lic. Endarrera ha quedat un estiu de repòs i llibres. Una quarantena.

El darrer, Dans le café de la jeunesse perdue, de Patrick Modiano, que m'ha portat, un cop més, nostàlgies de París. El vaig comprar fa uns dies a la llibreria Torcatis de Perpinyà. M'ha semblat extraordinària la història de Louki-Jacqueline, cercant la seva identitat per la ciutat i refugiant-se a les seves zones neutres. Aquí l'han editat en català i castellà Proa i Anagrama.

El món està sacsejat per la crisi i ara els que no fa gaire defensaven altius la suprema llibertat de mercat imploren humiliats la intervenció estatal. Al Tribunal Constitucional d'Espanya pinten bastos per a l'Estatut de Catalunya. La Generalitat pidola un finançament digne i sembla que, un cop més, les Terres de l'Ebre ens quedarem sense merèixer la més mínima atenció per part de Madrid, mentre al Delta la sega de l'arròs entra a la recta final.

Temps d'incerteses que, supervivent de l'accident, intento passar com puc, il·lusionant-me amb els retrobaments i assaborint la llum de tardor que ens deixen aquests dies. La música de Pascal Comelade, ajuda.

Accident

Tot passa en fraccions de segon. Del rodar normal de la moto a veure com l'accident es produeix hi ha una transició rapidíssima i la consciència de trobar-te estès a terra, sense poder bellugar la cama dreta i sense aconseguir respirar fins al cap d'uns segons que es fan eterns. La gent que t'envolta, que intenta ajudar-te, que profereix ordres contradictòries: "aixequeu-lo!" "no el mogueu!", algú que diu que l'ambulància ja ve. El collarí cervical, la mascareta d'oxígen, les immobilitzacions i el trasllat entre so de sirenes tot seguint la conversa-interrogatori que et manté conscient.

El blocaire es va accidentar i tot just ara comença a recuperar-se, ja fora de l'hospital, resistint les calors estivals gràcies al garbí que agrana el Delta.

Reflexions innocents

Ha plogut. Ha plogut prou com per a que les conques internes de Catalunya surtin de la situació d'excepcionalitat 2 i passin a la d'excepcionalitat 1, i això significa que ara ja es podran omplir piscines, regar jardins, rentar cotxes...Innocentment penso que, sent així, i afegint a més que el desglaç continua i els vaixells comencen a descarregar aigua al port de Barcelona, potser no cal que agafin aigua de l'Ebre i que, com a primer pas, ens estalviem tots plegats gastar 180 milions d'euros i tenir tot un territori emprenyat fent una canonada que la situació actual ja no justifica. Com a mínim penso, també innocentment, que podríem fer cas als experts de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua que demanen una moratòria per tal de veure com acaba la cosa. Penso massa innocentment.

Tinc el consol de la música d'Eva Dénia Trio cantant Les amoureux des bancs publics, d'en Brassens i pensant que el poeta de Sèta estaria d'acord amb les meves reflexions innocents.

Persépolis: la pel·lícula

Acabo d'arribar de la sala petita de l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa, de veure la pel·lícula Persépolis. Ja fa unes setmanes vaig escriure en aquest bloc sobre el llibre de Marjane Satrapi. La pel·lícula no m'ha defraudat: tant els dibuixos de l'autora, com la música d'Olivier Bernet i la direcció de la pròpia Satrapi i Vincent Paronnaud, que també van escriure el guió, m'han semblat excel·lents.

La nota negativa: erem només 12 espectadors. Demà la tornen a projectar a les 19 h.

La nit pre-estival invita ara a la lectura lleugera: "La noia dels seus somnis", de Donna Leon. Una altra història del comissario venecià Guido Brunetti. La música que ara escolto? Paolo Conte. La beguda que m'acompanya? a manca de prosecco, una grappa Francoli mentre per la finestra oberta entra l'aire suau de maig.

Reflexions ebrenques

Des del 13 d'abril -data del darrer post penjat aquí- han passat quasi 20 dies i moltes coses. Ha plogut una mica d'aigua i els embassaments de les conques internes de Catalunya estan més o menys al 25 %, i han plogut també moltes més coses. Moltes. I, encara que ningú m'ho demani, vull dir el que en penso:

1.- No em sembla correcte que les solucions s'imposin per Decret-Llei, sobre tot si ja se'n parlava en determinats cercles des de fa sis mesos.

2.- Fa mal que, parlant com tant es parla de participació, quan caldria que els afectats hi participessin no se'ls té en compte per a res.

3.- No és just que per la via dels fets consumats se'ns presenti com uns insolidaris si gosem criticar aquells fets. La gent de l'Ebre hem estat i som solidaris i no consentiríem que ningú passi set.

4.- Em preocupa que molta gent de les Terres de l'Ebre se senti decebuda (amb raó) pels partits a qui van votar. La pèrdua de confiança en els partits polítics i els seus representants costa molt de recuperar. M'esvera sentir "tots són iguals", perquè no és veritat.

5.- No m'agrada que ens forcin a posicionar-nos en blanc i negre, sense cap possibilitat de matisos. La situació a què hem arribat impedeix el debat seriós i amb rigor.

6.- M'amoïna que al Decret-Llei es parli d'altres possibles transvasaments si les circumstàncies ho exigeixen.

7.- Trobo que és desproporcionat que es faci una despesa de 180 milions (suposo que finalment en podrien ser molts més) per a una obra que diu el Decret-Llei que serà provisional (no ho tenim garantit), i que és possible que ja no calgui quan estigui feta.

8.- No m'agrada que la despesa sigui a descomptar de les anhelades inversions que esperem a Catalunya via Disposició Addicional Tercera de l'Estatut.

9.- És tot un símbol que les inversions públiques més importants a les Terres de l'Ebre des de fa molt temps hagin de ser la descontaminació de l'embassament de Flix i la canonada del transvasament a Barcelona. Les nostres reivindicacions de sempre reben fons amb compta-gotes.

10.- No m'agrada que hi hagi coses que es callin abans de les eleccions i que després s'imposin.

11.- Em sap molt greu que molts tinguin ara a Pedro Arrojo o Narcís Prat com a enemics de les Terres de l'Ebre. No s'ho mereixen en absolut i els hi devem molt.

12.- No em sembla correcte que molts aprofitin la terbolor de les aigües per a veure què pesquen.

13.- Em fa sentir molt malament veure un cop més que no som capaços de cercar el que ens uneix -com a experiència positiva destaco la reunió convocada el passat dia 24 a la Cambra de Comerç- i ens entestem a burxar en allò que ens pot separar.

Gran part del mal ja està fet. Serem capaços de sortir-nos-en?

La canonada de l'AP-7

No havia escrit res des del 19 de març. Bé: no havia penjat res al bloc des d'aquella data, perquè escriure sí que he escrit. Volia parlar de tantes coses que no m'acabava de decidir i finalment el tema de la sequera i de les actuacions a emprendre era com un fre que no em deixava abordar d'altres assumptes. Així que cal parlar del tema de més actualitat al territori, sobre el què tant s'està escrivint aquests dies, i -per si encara queda algú que tingui l'encomiable i agraïble fidelitat de donar un cop d'ull al bloc malgrat el temps que porta inactiu- vull dir el que penso, tot i les crítiques que pugui rebre, que ja des d'ara accepto.

Crec que la filosofia de la Nova Cultura de l'Aigua ha calat considerablement en la societat i en els que ens governen. Les actuacions projectades abans de la sequera (algunes d'elles en curs) van en aquesta línia: reutilitzacions, estalvi, aprofitament, dessalinitzacions ...

La sequera és consubstancial a zones geogràfiques com Catalunya i tot el llevant peninsular, per això s'ha de preveure com es garantiran les necessitats d'aigua quan es produeixi. Uns pensaven en transvasar aigua de l'Ebre, d'altres en transvasar aigua del Roïne, i d'altres van apostar per altres propostes, en la línia de la Nova Cultura de l'Aigua. Però estem parlant de solucions a mitjà i llarg termini.

De tant en tant hi ha sequeres excepcionals i ara n'estem patint una, i cap de les propostes en estudi o execució poden resoldre la situació actual. És una obvietat -en el marc dels que apostem per un desenvolupament sostenible- dir que els models d'ordenació del territori utilitzats fins ara i els regadius ineficients han d'acabar, i no ens podem quedar satisfets -només- amb la crítica de les actuacions que han generat exigències d'aigua inassumibles. S'han de donar solucions i les solucions han de ser a molt curt termini, concretes per a posar remei a la situació excepcional i sense hipotecar els plantejaments de sostenibilitat a què abans em referia.

Qui té solucions per a la concreta situació actual que es comença a patir fins que les actuacions estructurals previstes i en desenvolupament estiguin operatives? Se n'han dit algunes: portar l'aigua en vaixells, transvasar aigua del Segre, dur aigua del minitransvasament a Tarragona a la xarxa Ter-Llobregat ... El cas és que, si no plou, Barcelona i la seva àrea metropolitana poden trobar-se en una situació molt difícil pel que fa al subministrament d'aigua.

Aquests dies llegeixo, a la premsa i a la xarxa, moltes opinions crítiques amb les solucions immediates que es proposen, alguna de les quals (la portada de l'aigua del Minitransvasament que no consumeix el Camp de Tarragona aprofitant el curs de l'AP 7) pot tenir fins i tot materialització via acord del proper Consell de Ministres. Comparteixo la preocupació que molts expressen, però no em sembla encertat que el més que censurable creixement irracional i el consum excessiu de gran part de la zona destinatària pugui justificar l'oposició a que es posi remei a la previsible situació de greus dificultats de subministrament. Ja he dit -i ho repeteixo- que s'ha d'acabar amb un planejament d'ordenació del territori -o de l'agricultura- que no tingui en compte les disponibilitats pròpies i raonables d'aigua, i en aquesta línia s'haurà d'actuar, però, què fem ara si no plou?

Les situacions excepcionals poden exigir solucions excepcionals més o menys contradictòries amb allò que hom voldria fer. El que és desitjable és que el ciutadà pugui tenir en tot moment la informació necessària i que es pugui dur a terme un debat el més serè possible. La gestió del procés que estem vivint és criticable. Qui governa ha de donar solucions als problemes que es plantegen i aquestes solucions poden ser més o menys impopulars, motiu de més per a que puguin debatre's previ ser explicades a tothom.

Tota regla pot tenir -i de fet té- l'excepció que la confirma. I és bo que es digui que "d'aquesta aigua no en beuré" ni que finalment, excepcionalment, se n'hagi de beure. El que és fàcil es blindar-se en una postura sense matisos. Quan es matisa, com han fet els professors Pedro Arrojo i Narcís Prat, creadors entre d'altres del concepte de la Nova Cultura de l'Aigua, es corre el risc, pel que he llegit, de que alguns els considerin traïdors i venuts. No s'ho mereixen en absolut.

Tampoc es mereixen els ciutadans de l'àrea de Barcelona pagar pels pecats de creixement que venen de lluny, i no perquè en són molts, sinó perquè són, com nosaltres, que som pocs però som.

Reflexiono en veu alta: l'Ebre és un riu enormement amenaçat i el Delta està en perill. Tota detracció d'aigua del riu és enormement preocupant. Quan encara no s'ha determinat finalment quin ha de ser el cabal ecològic, és incongruent que es tirin endavant nous regadius o que es parli d'usos a la conca incompatibles amb els recursos de què disposem. La Nova Cultura de l'Aigua marca el camí a seguir. Tenint això clar, ¿hi caben els matisos en aquest moment en què ens trobem o hem de dir simplement no? ¿es pot contribuir des de l'Ebre, sense noves detraccions d'aigua, a resoldre el problema concret i puntual de la sequera a Barcelona i la seva àrea metropolitana fins que siguin operatives les solucions estructurals en marxa i sense que això condicioni el futur del riu? ¿És la solució que previsiblement s'adoptarà pel govern espanyol el proper divendres la única? ¿Poden aplicar-se, amb els criteris de temporabilitat i reversibilitat amb què es proposaven, les solucions del Departament de Medi Ambient i l'ACA? ¿N'hi ha d'altres a part de confiar en que plogui?

Aznar i els caragols

Volia escriure sobre els disbarats que diu José María Aznar parlant de l'Irak, quan comenta que la situació "no és idíl·lica però és molt bona", i lligar-ho amb la crua realitat que viu el país, amb misèria i mancances de tot tipus, i amb les dades que de les víctimes d'ahir donava l'agència Reuters segons el diari Público: 7 xiquets morts i 7 de ferits per projectils de morter; 3 policies morts per una bomba; 7 suposats membres d'Al Qaeda morts per les tropes USA; 3 cadàvers sense identificar trobats a diferents zones de Bagdad; 4 cadàvers més trobats a Madaen; 1 mort i 13 ferits per bomba en un mercat de Bagdad; 3 morts i 6 ferits per una bomba en una carretera a Bagdad; 3 morts i 45 ferits per una bomba a Mosul; 1 mort per bomba a Iskandariya; 7 ferits per bomba en un control militar a Bagdad; 2 morts a trets a Baiji. Segons les mateixes fonts, el dilluns, en un atemptat amb bomba a Kerbala van morir 52 persones i 70 més resultaren ferides, però el senyor Aznar diu que la situació és molt bona.

He acabat donant simplement les dades, perquè no cal cap comentari. Les declaracions que comento contrasten amb les veus càlides de Sílvia Comes i Lídia Pujol que aquesta nit de març em canten la vitalista història que va escriure Prévert dels dos caragols que van a l'enterrament, on deia que "Les histoires de cercueils/C'est triste et pas joli". Em refugio en Prévert i els seus caragols per a fugir de les històries de taüts de l'Irak i de la desvergonya amb què parlen els que les van provocar ara fa cinc anys.

Bartleby ocasional

Comprovo que no he penjat res al bloc des del 7 de març, com si hagués entrat en el síndrome Bartleby tan ben exposat per Vila Matas partint del personatge de Melville. No escriure no ens hauria d'anguniejar, però no escriure al bloc em produeix un cert neguit, sobre tot quan comprovo que hi ha un cert nombre de visites des de la data que abans he indicat. Aleshores penso en totes i tots aquests visitants no identificats que s'han trobat la mateixa oferta en aquest bloc des de fa 9 dies i això em porta a disculpar-me per no mantenir aquest petit aparador al dia i també a agrair que hagin entrat al bloc i si a més és perquè el que han trobat en d'altres ocasions els ha interessat o els ha aportat alguna cosa, millor que millor.


Per què no he escrit durant els darrers dies, fet que per cert no és nou ja que m'ha passat en d'altres ocasions? per moltes coses: mandra, creença de que ja tot està dit, manca de temps ...

He deixat passar les eleccions i les seves conseqüències i moltes altres coses a comentar, i no perquè no m'interessin, sinó perquè el cos m'ha demanat fer altres coses, i he llegit, he conversat, he somniat, he pensat i he badat, però no he escrit, o en tot cas el que he escrit s'ha quedat al calaix dels mals endreços dels esborranys.

Parlant de badar: el passeig d'avui pel camp, a tocar del Delta, m'ha ofert la meravella de les flors de les pereres, com la de la foto, les de les pruneres i els bercoquers, dels presseguers. Les flors encara no esclatades dels tarongers i els mandariners, a punt de perfumar-ho tot, i les oliveres carregades de mostra.

Ah, i la vella parra, que ara en la seva nuesa travessa el sol, està brotant de nou, disposant-se un cop més a ombrejar les meves lectures les tardes d'estiu.

Eleccions

El PSOE ha guanyat amplament les eleccions generals celebrades ahir, amb la qual cosa disposarà de quatre anys més per a governar, tot i que haurà de cercar acords més o menys estables, amb major o menor grau, per a tirar endavant els seus projectes.

Una anàlisi superficial de les eleccions permet extreure les següents conclusions des de l'òptica catalana:

1.- La plena consolidació del govern de Rodríguez Zapatero.

2.- El fracàs polític del Partit Popular i del projecte Rajoy. Tot i haver crescut en nombre de diputats, no s'ha aconseguit l'objectiu marcat, que no era d'altre que governar Espanya, i ab els pocs amics que ha anat fent el PP, l'única manera d'aconseguir-ho era guanyant les eleccions.

3.- El resultat satisfactori de CiU, que enmig de la bipolarització electoral ha aconseguit uns resultats molt dignes.

4.- L'enorme davallada de vots i escons d'ERC, que constituirà sens dubte una important cura d'humilitat i que ja ha produït els primers moviments en clau interna dintre del partit.

5.- El mal resultat d'ICV-EUiA, que s'ha quedat amb un únic diputat, que s'afegeix a l'únic diputat que en tot l'estat ha obtingut la seva sòcia IU.

Explicacions n'hi ha moltes, i el fet que les eleccions hagin estat més presidencials que legislatives n'és una d'important. De tota manera el que ara m'interessa és felicitar PSC-PSOE i CiU, però també valorar positivament les autocrítiques ja aparegudes a ERC i ICV-EUiA, perquè és positiu que no tothom vulgui fer creure que ha guanyat.

I el PP? Continuarà quatre anys més amb la política de crispació que apadrina la COPE i d'altres mitjans o veurem algun canvi estratègic que els acosti a allò que a Europa s'entèn per dreta civilitzada?

El cas és que malgrat totes les eines utilitzades pels populars (víctimes del terrorisme, trencament d'Espanya, etc.) el poble, que és el que compta, no els ha fet cas, i s'ha mobilitzat de nou -quasi exclusivament en torn al PSOE- per a barrar-los democràticament el pas.

Isaias Carrasco

Avui no parlaré de llibres ni de res que no sigui la mort d'Isaias Carrasco, el treballador i ex-regidor socialista d'Arrasate que ha estat assassinat fredament per ETA. Sento una profunda tristor pel patiment de la seva família i els seus amics i una enorme ràbia en veure que encara es produeixen fets com aquests.

Estimo Euskalherria, ho he dit moltes vegades, i crec que és un país que no es mereix tant dolor. No vull sentir ara cap interpretació política i temo les que es faran amb clares intencionalitats per part dels uns i els altres. Quid prodest?

Em dol la mort de l'home, el treballador, la persona. Cap idea justifica el vessament de sang. Cap ni una. Mai.

Que els que l'estimaven trobin el consol que necessiten en aquests moments tan durs.

Ingrid Bethancourt (II)

Parlava a la darrera entrada del bloc del calvari que pateix Ingrid Bethancourt i feia una crida a les solucions humanitàries. Avui la televisió ens portava la notícia de la mort, a mans de l'exèrcit colombià, de Raul Reyes, el número dos de les FARC, organització que mantè en captiveri des de fa anys a la senyora Bethancourt. Cal suposar que ara el seu alliberament pot complicar-se molt, ja que resulta difícil que puguin prosperar els intents que es feien amb diferents mediadors.

La mort de Reyes, amb conflictes diplomàtics inclosos, ja que sembla que s'ha produït en territori de l'Equador, i el govern d'aquest país i el de Veneçuela han posat el crit al cel, ha tingut una visualització mediàtica important: el cadàver sangonós era filmat, sense més embolcall que una bossa de plàstic, al terra de l'avió que l'ha traslladat, en una impúdica exhibició de la mort a la què tots, tiris i troians, ens tenen acostumats.

També un dia com avui, fa 34 anys, moria a garrot vil Salvador Puig Antich, i amb la ràbia d'aquella nit li vaig escriure una cançó que començava dient "El matí era asolellat quan tu mories..." , com ho era aquest matí, amb el camp esclatant de flors per tot arreu, en una primavera que s'anticipa de fa dies. La mort de Puig Antich, membre de l'esquerra incòmoda, va marcar a moltes dones i molts homes de la meva generació, que encara havia de veure les darreres execucions de la dictadura, a finals de setembre de 1975.

Parlo d'expressions de la bestialitat, de la deshumanització. Stefan Zweig, que conegué la barbàrie en grau màxim i que se suicidà el 1942, fou l'autor d'un petit assaig sobre Michel de Montaigne, editat ara per Acantilado, de Quaderns Crema S.A., i que he començat a llegir aquest matí de sol i arbres en flor. El gran mèrit de Montaigne va ser la seva decidida voluntat de romandre fidel al seu jo més íntim, de mantenir la seva llibertat de criteri, en mig de la bogeria gregària de les guerres de religió que assolaven la França del seu temps.

Tot es justifica, perquè hi ha molts a qui no els resulta difícil trobar justificació per al que fan: Israel massacra civils a Gaza (la televisió ens exhibeix també la imatge d'una mare abraçada plorant al cos mort del seu xiquet), al Pakistan es causen quaranta morts en un altre atemptat i arreu cadascú -incloent les FARC i el govern del President Uribe- troba una causa justa per a la bogeria gregària de què parlava Zweig glossant els Assaigs del senyor de Montaigne.

Torno a Ingrid Bethancourt -i a tants d'altres que pateixen com ella- tot desitjant que els sentiments humanitaris s'imposin a la barbàrie i que els fets d'avui no retardin el moment esperat del seu alliberament.

Ingrid Bethancourt

La fotografia del costat la vaig fer el desembre del 2005, a París. Baixàvem de la Place du Tertre, a Montmartre, i ens vam trobar amb una manifestació que demanava l'aliberament d'Ingrid Bethancourt, retinguda per la guerrilla de les FARC des de feia temps.

Han passat més de dos anys des d'aleshores, dos anys en què m'han passat coses bones, altres molt bones i algunes de dolentes. Quasi vuit-cents dies, que per a l'ex-candidata colombiana han estat de privació de llibertat, d'allunyament no desitjat de la família, els amics ...

La pancarta que es veu darrera de les noies que tocaven el tambor diu "FARC-Uribe.- No més excuses.- Un acord humanitari ara", però no ha estat fins fa unes setmanes que la mediació del President de Veneçuela, Hugo Chavez, començà a fer possible l'alliberament dels segrestats, els darrers aquesta mateixa setmana. Ingrid, que sembla tenir una salut enormement delicada, encara no ha estat alliberada.

El conflicte colombià és complex i no és motiu d'aquest escrit analitzar-lo. Com en tota situació semblant, tot pot ser justificat, perquè sempre hi ha greuges que retreure a l'altra part, i Ingrid Bethancourt no és l'única persona privada de llibertat pels uns o els altres a Colòmbia. Però el seu cas, com molts de semblants, et fa reivindicar, potser ingènuament, com les noies dels tambors i els demés manifestants a qui ens vàrem unir aquella tarde d'hivern a París, que calen acords humanitaris per a evitar tants i tants patiments innecessaris.

Menorca i dues manifestacions

Recentment he tingut ocasió de conèixer l'illa de Menorca i en quatre mesos hi he estat dos cops. Val a dir que jo ja havia vist l'illa fa molts anys, des de la mar, camí de Tunísia, quan vaig passar a poques milles del Cap de Cavalleria, però no hi havia anat mai, i la temptativa d'entrar al port de Maó (Mô com ells diuen), de tornada de Sidi Bou Said, va ser frustrada per una respectable tramontanada que ens va fer desistir i trobar refugi i descans a Porto Colom.

Menorca és completament diferent de les altres illes Balears i Pitïuses. Sembla ser que el vent que baixa per la vall del Roine i es carrega d'humitat al llarg del Golf de Lleó fa que hi plogui més. El paisatge és verd i a l'interior de l'illa no es troba aquella semblança amb el secà de les Terres de l'Ebre que pots constatar a Mallorca, per exemple. Menorca, a més, i així ho posava en evidència l'economista Sergi Marí a "El retard virtuós", s'incorporà més tard que les altres illes a la indústria turística, i d'aquesta manera evità caure en els disbarats que s'han fet arreu. El resultat és que s'ha preservat d'una manera important el paisatge, amb la complicitat dels pagesos menorquins, que sempre han tingut un respecte considerable envers la terra.

En tornar de Menorca constato que al Territori s'han fet dues manifestacions: una ahir dissabte, en defensa de les tradicions (bous, caça del tord en barraques...) i contra les actuacions mediambientalistes (Xarxa Natura 2000, etc.). Hi van anar de 500 a 1.000 persones, segons les fonts, convocades per diferents entitats -algunes amb molt pes sobre tot a la zona del Delta-, i amb els auspicis, segons es comenta, dels partits polítics que en el seu moment no es van oposar al transvasament de l'Ebre.

L'altra manifestació -potser fora més correcte dir-ne concentració- s'ha fet avui convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, centrant-se principalment en l'oposició al canal Xerta-Riu Sénia pel que pot representar de porta oberta al transvasament d'aigua de l'Ebre cap al sud. Segons TV3 hi ha anat gairebé un centenar de persones.

He de dir que jo no hauria anat a la manifestació d'ahir, amb la que únicament comparteixo -com no estar-hi d'acord!- un dels postulats, que advocava genèricament per la dignitat de les Terres de l'Ebre, si mal no recordo, però els altres punts que es defensaven, o em resulten aliens o -el rebuig a les actuacions ambientalistes, per exemple- en sóc contrari. En tot cas, els manifestants, atrets per la totalitat del missatge o per punts molt específics del que es reivindicava, tenen -faltaria més- el dret de manifestar-se, tot i que considero que atesos els precedents de multitudinàries manifestacions a les Terres de l'Ebre, el nombre d'intervinents era reduït.

Pel que fa a la concentració d'avui de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), sembla que el nombre d'assistents era molt més minso. Sempre he dit que tot allò que afecta l'aigua de l'Ebre és fonamental. Penso també que s'ha d'anar amb molta, molta cura amb els nous regadius i que en ocasions s'actua per inèrcia, com si augmentar la possible superfície agrícola a regar fos, per principi, bo, quan hi ha moltes altres circumstàncies a tenir en compte. Això vol dir que entenc la preocupació de la PDE.

En tot cas també penso que s'ha de ser curós a l'hora de convocar la gent a manifestar-se i que els grandíssims èxits de convocatòria en ocasions passades no són prou -com s'ha vist- per a assegurar els èxits de convocatòria presents. Crec que s'ha d'administrar el calendari de mobilitzacions i s'ha d'aprofondir en un debat ampli i seriós sobre l'aigua del riu i el futur de les Terres de l'Ebre amb tots els que hi estan implicats.

La perseverança encomiable de la PDE en la lluita en defensa del riu -els hi devem molt- no obsta a que jo hagi tingut una sensació de tristor en veure aquest vespre les notícies a la televisió.

Persèpolis

Dimecres passat vaig acabar de llegir Persèpolis (Norma Editorial), de la iraniana afincada a França Marjane Satrapi. He trobat que els dibuixos amb els què conta la seva història l'autora (des que va nàixer a en l'època del Xa fins que marxà definitivament a Europa) són senzillament fantàstics. El blanc i negre que utilitza amb uns traços senzills però carregats d'emotivitat, permet explicar -moltes vegades amb la ingenuïtat de la xiqueta que Marjane Satrapi va ser- el dia a dia d'uns temps històricament plens de dramatisme però també de tendresa i somnis.

No he pogut veure la pel·lícula feta amb direcció i guió de Vincent Paronnaud i la pròpia Marjane Satrapi i música d'Olivier Bernet. En aquest racó de món resulta difícil veure cinema que no sigui comercial i, pel que sé, sembla que fins i tot a d'altres llocs més propicis no s'ha estrenat o ha estat poc temps a la programació dels cinemes. El mercat mana. De tota manera us en podreu fer una idea si aneu a la web http://www.persepolislapelicula.es/.

De moment us puc dir que el llibre és absolutament recomanable. Encara lamento més no haver pogut anar al lliurament del Premi Liberpress 2007 que es concedí a Marjane Satrapi a finals de l'any passat a Girona.

D'altra banda, al País Basc, pas a pas es va ofegant la veu política de l'esquerra abertzale, fins a deixar-la sense possibilitat de postular-se a les properes eleccions. No pot ser bo que milers de ciutadans es vegin privats dels seus referents polítics, que no hi hagi possibilitat de defensar unes idees en un parlament, que es prohibeixi manifestar-se, que es criminalitzi tan severament l'expressió de les opinions. A Euskal Herria, per a molts dels seus habitants les alternatives poden passar a ser o el silenci i la inactivitat o el Codi Penal, i això no duu enlloc. O sí: a una situació que no és en absolut desitjable. No s'ha de renunciar a cap esforç per a aconseguir que la confrontació tingui lloc per vies pacífiques, pròpies d'un estat de Dret.

Política ebrenca

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

Els bisbes, Madrid, Lleida...

Els bisbes, o més concretament la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), han parlat anatemitzant aquelles forces polítiques que dialoguin amb els terroristes. S'ha dit que la postura de la CEE representa entrar en campanya a favor del PP o contra el PSOE i els partits nacionalistes i d'esquerra, i així ho veig, com un acte clarament polític, perquè també el PP havia dialogat amb ETA, però ara això no toca.

S'ha dit també que els bisbes són molt lliures d'opinar sobre el què volen i hi estic d'acord, però entenc que la seva opinió s'ha de circumscriure a l'àmbit religiós o moral i en tot cas amb una cura exquisida de no fer política. Pot considerar-se normal, dintre de l'ortodòxia catòlica, que l'Esglèsia censuri el matrimoni homosexual, l'avortament o l'eutanàsia i que adverteixi als catòlics de la incompatibilitat de tot això amb la doctrina oficial de la Institució, però no que aprofitant l'ocasió s'entri a l'arena política tan descaradament.

En tot cas, percebo un abisme entre la jerarquia i la base i constato sovint com es reprodueixen errors del passat que van tenir conseqüències dramàtiques. A vegades, massa vegades, tens la sensació de que el missatge fraternal del cristianisme, el que es llegeix en general als Evangelis, perd pistonada en front de beligeràncies més pròpies del Vell Testament.

Estem, és clar, en precampanya electoral, i gairebé tothom diu bajanades que haurien de fer enrogir de vergonya a qualsevol, però com diem aquí, embolica que fa fort, i si tu en promets mil jo en donaré mil dos-cents, en una subhasta lamentable que juga amb la intel·ligència dels ciutadans. Mentrestant, està cantada la il·legalització d'ANB i el PCTB, amb la qual cosa es pot deixar a uns dos-cents mil bascos absolutament privats de poder defensar les seves idees políticament, que sempre val més que utilitzant d'altres mètodes.

He llegit aquests dies un llibre que m'envià Mikel, un amic del País Basc: "Cien razones por las que dejé de ser español", de José Mari Esparza, (Editorial Txalaparta), que si s'hagués de resumir en dues idees aquestes serien la de que cap poble que ha assolit la independència se n'ha penedit i la de que per a formar part d'un estat, en aquest cas l'espanyol, t'hi has de sentir còmode, a gust, com a casa.

Aquesta comoditat resulta difícil quan certs polítics i mitjans de comunicació estan contínuament en peu de guerra contra l'acceptació de la plurinacionalitat de l'Estat i tot el que això comporta, i no cal donar detalls. Arribant quasi al nivell de les llegendes urbanes, sovint ens explica algú haver estat censurat, amb més o menys educació, per parlar català amb altres catalanoparlants en un taxi o establiment de Madrid. Doncs bé: dijous passat em trobava amb uns companys a la cafeteria Kontiki, a la Plaça de San Juan de la Cruz, el lloc on -com ja vaig escriure en aquest bloc- passava hores davant d'un whisky el poeta Ángel González. Parlávem entre nosaltres, com és natural, en català, i una senyora al voltant de la seixantena, que prenia un cafè a la barra, em va dir, disculpant-se per l'atreviment i en un castellà acadèmic, que estava encantada de sentir parlar la nostra llengua, perquè el català, el basc i el gallec enriquien allò que s'anomena Espanya i a ella li semblava fantàstic. Una flor no fa maig, però flors com aquesta aporten una certa comoditat al perifèric que sovint no s'hi sent gens a gust.

Divendres: passejada pel centre de Lleida, una ciutat que ha canviat moltíssim els darrers anys. Al costat de la constatació de les evidents millores, la de que les llibreries estan convertint-se en establiments excepcionals a tot arreu. Al llarg espai de vianants que resulta de la continuïtat del carrer del Carme i el carrer Major passant per la Plaça de Sant Joan i la de la Paeria, només vaig trobar -i demano excuses si no és així- una llibreria on els llibres predominaven sobre els altres productes a la venda. A la llibreria Caselles vaig comprar Persèpolis, de Marjane Satrapi, el Dietari de 1973, de Josep Maria Castellet, i Réquiem por el Este, d'Andreï Makine.

Torno als bisbes: avui l'homilia de l'Abat de Montserrat s'ha desmarcat clarament de la línia de la CEE. Optimista com sóc, em quedo amb l'Abat, la senyora de la cafeteria Kontiki i les llibreries que resisteixen.

Andorra

Feia dies (vuit) que no penjava res al bloc. Això va com va. Ara, però, vull explicar que el cap de setmana passat vaig ser a Andorra, on vaig constatar un cop més la bellesa dels paisatges de muntanya, dels quals el petit estat no té certament el monopoli, perquè en trobes al llarg de tota la serralada, des d'Euskal Herria fins les Alberes. Poca neu, però veure aparèixer en coronar una carena la serra del Cadí, val la pena.

A Andorra la Vella, a Ca la Conxita, he menjat uns peus de porc a la brasa sublims i uns musclos petits, de la mar del Nord, fets a la llauna com els caragols de Lleida, que a mi -que sóc de terra de musclaires i que xalo d'allò més quan menjo musclos grassos del país just acabats d'obrir al vapor- em van semblar excepcionals.

El passeig vespertí pels carrers atapeïts de gent, em portà, seguint les indicacions rebudes, a un petit oasi situat a la part vella de la capital del Principat. Allà hi ha una de les dues llibreries que em van dir que existeixen a Andorra la Vella. La puça, fent honor al seu nom, és una llibreria xicoteta, d'aquelles que copses de seguida que no serveixen per a fer-se ric, sinó que les ha obert algú que estima els llibres. Vaig remenar i vaig carregar, com sempre.

Entre els llibres que vaig comprar a La puça hi ha les traduccions al català de l'anomenada Trilogia de Marsella, de Jean-Claude Izzo, de qui ja he parlat en altres ocasions en aquest bloc. Les traduccions han estat fetes per Lluís Maria Todó, la qual cosa ja és tota una garantia, i les ha publicat Límits, una editorial andorrana que es destaca per la seva qualitat en treure al mercat textos inèdits en la nostra llengua, tant d'autors consagrats (Michel del Castillo, Jack London, Joseph Conrad, Andreï Makine ...) com d'altres menys coneguts.

Aquella estona a la petita i tranquil·la llibreria era un miratge enmig de la gentada que discorria pels carrers comercials de la vila, entrant i sortint de les botigues o badava davant dels aparadors. Hi ha qui després m'ha dit:

- Ets un cas, anar a Andorra i comprar llibres!

Incorregible que sóc, com la llibretera de La puça.

Gaza

Aquest vespre he trobat casualment el meu llibre d'Historia Sagrada (Editorial Luís Vives, 1961). Suposo que és el que fèiem servir al col·legi a Elemental o Medio (cursos que no sabria ubicar exactament en relació als d'avui en dia). Fullejant-lo, m'he aturat a la lectura titulada "Agar e Ismael": Sara, esposa d'Abraham, es queixa al seu marit de que Ismael, fill del mateix Abraham i l'esclava Agar, feia befa d'Isaac, el fill de Sara i el patriarca, i li demana que expulsi a l'esclava i el seu xiquet, perquè "no está bien que el hijo de la esclava herede con el mío".

Abraham, "viendo que tal era la voluntad del cielo" li dona a l'esclava pa i aigua i l'envia a Egipte amb Ismael. Edificant història, sens dubte, tot i que, com és sabut, a Isaac li anà d'un pèl, amb suspense i tot, no morir a mans de son pare.

A Egipte Ismael creix, es casa amb una natural del país i "llegó a ser padre de los árabes ismaelitas, conocidos también en la historia con el nombre de sarracenos".

Aquesta nit, al telenotícies, els sarracenos de Gaza es manifestaven a les fosques contra el bloqueig imposat pel govern d'Israel. La situació és dramàtica, perquè totes les reserves estan pràcticament exhaurides. Des de fa molts anys els palestins viuen un autèntic calvari, amb una part molt important d'ells expulsats de la seva terra com Ismael i sa mare, i això que es coneix com la comunitat internacional és incapaç de tornar-los-hi la dignitat.

¿S'acabaran les minses reserves de gas-oil que permeten funcionar precàriament els hospitals? ¿Entrarà finalment menjar a la franja de Gaza? Esperem que la voluntat del cel -que no sempre ha de ser tan cruel- aturi els patiments de tantes Agars i tants petits Ismaels.

És possible un gran acord per l'Ebre?

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

Publicitat institucional

Havia sentit que Canal 9 emetia sovint un espai publicitari de la Generalitat valenciana on es demanava agua para todos i s'insistia en com malgastem l'aigua de l'Ebre, que es perd a la mar mentre a d'altres llocs la necessiten imperiosament, però no havia vist l'anunci en qüestió. Anit, però, enganxat a una pel·lícula que feien a la primera, amb unes pauses publicitàries llarguíssimes que explotaven el fet de trobar-nos en ellò que es coneix com a prime time em va sorprendre de sobte l'espai publicitari referit.

La veu en off exposa el contrasentit de que la Comunitat que més s'esforça en el consum responsable i la gestió racional de l'aigua (la Comunitat valenciana) veu com l'aigua de l'Ebre, tan necessària, es perd abocant-se a la mar, salinitzant-se per a després haver de ser dessalada. Qualsevol expectador pot deduir sense gaire dificultat que uns que tenen una extraordinària cura en no malbaratar els recursos hídrics (els bons de la pel·lícula) assisteixen a la dilapidació de l'aigua per part d'uns altres (els roïns de la història) que, ans que permetre que la puguin aprofitar, la llancen a la mar per a no res, i després els bons han de recuperar l'aigua dessalant-la.

No pretenc aquí posar de manifest la fal·làcia de l'argumentari dels bons, que està extraordinàriament documentada, ni tampoc referir-me a la preocupant gestió dels recursos hídrics al País Valencià (constatada per la Unió Europea), tema en el què també resulta més que preocupant el que es fa o pensa fer en latituds més properes, però en abstracte el que em sembla enormement perillós és utilitzar les tècniques publicitàries per a convèncer a l'audiència televisiva de que hi ha uns roïns, els veïns del nord, que simplement per a fotre neguen l'aigua a qui té set.

Segurament el que fan és legal, però dubto que sigui lícit. Anit, el televident de la primera se'n deuria anar a dormir convençut de que si compra la colònia A... no es treurà les dones del damunt, si adquireix el cotxe F... tots l'envejaran, si s'aplica al muscle adolorit un raig de R... correrà com Carl Lewis, i que els catalans del Principat xalem com a feres fent patir set a tot un poble. Allà cadascú amb les colònies, els cotxes i demés béns de consum, però atiar el foc de la confrontació entre comunitats és d'una gravíssima irresponsabilitat i constitueix una manipulació inadmissible, més encara quan es fa utilitzant un mitjà de comunicació públic, en teoria de tots.

Endreçar llibres

Era un propòsit no massa definit que m'havia fet per a aquestes festes: endreçar els libres, però la cosa no és tan senzilla com sembla.

He de dir que m'agrada estar envoltat de llibres. A més els guardo tots: des dels que ni he llegit ni tinc cap interès en llegir, però que m'han arribat per les vies més impensades (regals, obsequis de caixes o entitats oficials, acompanyant algun diari ...) fins als que rellegeixo, consulto o fullejo sovint. Actualment superen l'espai de què disposo, de manera que alguns s'amunteguen de manera indigna, uns damunt dels altres, però això té fàcil solució: fa temps que vaig descobrir els prestatges metàl·lics (con els de la foto), robusts i discrets i és qüestió d'okupar una altra paret més o menys verge de les de casa.

Vé aleshores el problema de quin criteri utilitzar. Durant molts anys he ordenat els llibres fent aquestes seccions:

1.- La general, per ordre alfabètic d'autor.

2.- Poesia, també ordenada alfabèticament per l'autor.

3.- Seccions especials, quan el tema s'ho mereix: guerra civil, Balcans, diccionaris i llengües en general...

4.- Geografia: llibres de viatges, guies, ...

5.- Els de fer bonic.

6.- Els -subjectivament- infumables o inclassificables.

El problema rau en que molts llibres pertanyen a més d'una categoria, i aleshores cal decidir. ¿Què pesa més, el tema, l'autor ...?

D'un temps ençà el problema s'ha agreujat perquè part dels llibres els tinc al lloc on m'escapo sempre que puc, i on he intentat reproduir els criteris abans esmentats, fins i tot si això portava a separacions doloroses de llibres fills d'un mateix autor, cosa que he acabat acceptant, però sovint em passa que els que no tinc a mà són els que més necessito en un moment o altre.

Res d'això succeeix amb els fitxers informàtics, tots juntets i ocupant una cosa molt petita i immaterial que en diuen megues o gigues. Però és una altra cosa. Fregar el llom d'un disc dur encara no em dóna el mateix plaer que acaronar el de qualsevol llibre. Vaig nàixer massa aviat, suposo!

I clar, els Reis m'han dut llibres.

El blocaire noctàmbul

Estic assegut davant l'ordinador a les dues de la matinada, escoltant el Friday night in San Francisco, el silenci de la nit trencat únicament pel somort soroll del teclat i el punteig de les guitarres. Acabo de llegir unes pàgines més del llibre que m'ocupa aquests dies primers del 2008: "Fa mil anys que sóc aquí", de Mariolina Venezia (La Campana), i mentre el llegeixo no puc evitar que em vingui constantment a la memòria "Terres de Salabror", de Teresa Bertran. L'odisea dels pagesos de la Basilicata italiana al llarg de les generacions, recorda la dels pagesos del Delta que conta la Teresa. Ambdues ho fan centrant-se en les dones, personatges de pedra picada en medis tan hostils com les aspres terres del sud de la bota i el delta salvatge guanyat per a l'home amb suor i patiments.

Sopant amb els amics, de picadetes, en un bar d'un dels carrers que moren al port, hem parlat de quasi tot. També del ví blanc dolç amb que vàrem acompanyar el foie la nit de Cap d'Any, un ví excel·lent de Banyuls de la Marenda que fa l'amic Pere Becque. I hem parlat dels blocs, del fet de seure davant la pantalla i escriure el que et passa pel cap -o pel cor-. Per què? per a qui?

Reconec que això del bloc aconsegueix vèncer la mandra que sempre he tingut per a escriure. Escric, en primer lloc, per a mi, per a llegir-me, com una forma d'ordenar els pensaments i materialitzar els sentiments, però mentiria si no digués que m'agrada que algú llegeixi el que escric i que aprofito la tecnologia per a verificar quan accedeixo al bloc quants han passat per les meves pàgines, quants s'han aturat una estona, quants han deixat un comentari.

Perquè també es tracta, en definitiva, d'establir complicitats amb els demés. D'explicar què sento i què penso.

En aquesta nit d'hivern mediterrani, en mig d'aquest silenci que continua sent trencat només pel tecleig dels dits però ara amb la companyia de Rachmaninov -eclecticisme musical del blocaire noctàmbul- em ve a la memòria allò que cantava Raimon i que jo escoltava, fa segles potser, en la fredor d'un pis compartit a Cartagena:

"m'invente sol un amic per parlar,

per recordar records, velles històries,

per retrobar el que a ciutat es perd

entre els neons, el tràfec i les boires"

Bon any 2008

Tempus fugit. La imperícia tecnològica de qui això escriu impedí, per confussió de botons al comandament del televisor, seguir en directe les dotze campanades amb la imatge de la torre Agbar. Els nervis van fer que mentre tot Catalunya anava engolint rítmicament els grans de raïm, els meus estimats companys de vetllada es veiessin obligats a contemplar les imatges d'una película -no em demaneu quina- que el Canal 33, aliè a cerimònies de calendari, emetia en aquells moments.

Quan amb el maleït comandament vaig aconseguir tornar a la imatge de la fàl·lica edificació barcelonina, tot estava consumat. Havíem canviat d'any i era impossible coordinar la ingestió raïmera dels assistents. Vaig pensar que a la meva manera havia fet una darrera aportació als desastres tecnològics i logístics del 2007.

Tempus fugit. Ningú es banya dos cops al mateix riu i les flames retratades a la llar de foc de casa són irrepetibles, nascudes i mortes a l'instant de ser capturades per la càmera. Encetàvem l'any i ara ja portem quasi vint hores de 2008. Que sigui bo per a tots.