Ingrid Bethancourt (II)

Parlava a la darrera entrada del bloc del calvari que pateix Ingrid Bethancourt i feia una crida a les solucions humanitàries. Avui la televisió ens portava la notícia de la mort, a mans de l'exèrcit colombià, de Raul Reyes, el número dos de les FARC, organització que mantè en captiveri des de fa anys a la senyora Bethancourt. Cal suposar que ara el seu alliberament pot complicar-se molt, ja que resulta difícil que puguin prosperar els intents que es feien amb diferents mediadors.

La mort de Reyes, amb conflictes diplomàtics inclosos, ja que sembla que s'ha produït en territori de l'Equador, i el govern d'aquest país i el de Veneçuela han posat el crit al cel, ha tingut una visualització mediàtica important: el cadàver sangonós era filmat, sense més embolcall que una bossa de plàstic, al terra de l'avió que l'ha traslladat, en una impúdica exhibició de la mort a la què tots, tiris i troians, ens tenen acostumats.

També un dia com avui, fa 34 anys, moria a garrot vil Salvador Puig Antich, i amb la ràbia d'aquella nit li vaig escriure una cançó que començava dient "El matí era asolellat quan tu mories..." , com ho era aquest matí, amb el camp esclatant de flors per tot arreu, en una primavera que s'anticipa de fa dies. La mort de Puig Antich, membre de l'esquerra incòmoda, va marcar a moltes dones i molts homes de la meva generació, que encara havia de veure les darreres execucions de la dictadura, a finals de setembre de 1975.

Parlo d'expressions de la bestialitat, de la deshumanització. Stefan Zweig, que conegué la barbàrie en grau màxim i que se suicidà el 1942, fou l'autor d'un petit assaig sobre Michel de Montaigne, editat ara per Acantilado, de Quaderns Crema S.A., i que he començat a llegir aquest matí de sol i arbres en flor. El gran mèrit de Montaigne va ser la seva decidida voluntat de romandre fidel al seu jo més íntim, de mantenir la seva llibertat de criteri, en mig de la bogeria gregària de les guerres de religió que assolaven la França del seu temps.

Tot es justifica, perquè hi ha molts a qui no els resulta difícil trobar justificació per al que fan: Israel massacra civils a Gaza (la televisió ens exhibeix també la imatge d'una mare abraçada plorant al cos mort del seu xiquet), al Pakistan es causen quaranta morts en un altre atemptat i arreu cadascú -incloent les FARC i el govern del President Uribe- troba una causa justa per a la bogeria gregària de què parlava Zweig glossant els Assaigs del senyor de Montaigne.

Torno a Ingrid Bethancourt -i a tants d'altres que pateixen com ella- tot desitjant que els sentiments humanitaris s'imposin a la barbàrie i que els fets d'avui no retardin el moment esperat del seu alliberament.