Bartleby ocasional

Comprovo que no he penjat res al bloc des del 7 de març, com si hagués entrat en el síndrome Bartleby tan ben exposat per Vila Matas partint del personatge de Melville. No escriure no ens hauria d'anguniejar, però no escriure al bloc em produeix un cert neguit, sobre tot quan comprovo que hi ha un cert nombre de visites des de la data que abans he indicat. Aleshores penso en totes i tots aquests visitants no identificats que s'han trobat la mateixa oferta en aquest bloc des de fa 9 dies i això em porta a disculpar-me per no mantenir aquest petit aparador al dia i també a agrair que hagin entrat al bloc i si a més és perquè el que han trobat en d'altres ocasions els ha interessat o els ha aportat alguna cosa, millor que millor.


Per què no he escrit durant els darrers dies, fet que per cert no és nou ja que m'ha passat en d'altres ocasions? per moltes coses: mandra, creença de que ja tot està dit, manca de temps ...

He deixat passar les eleccions i les seves conseqüències i moltes altres coses a comentar, i no perquè no m'interessin, sinó perquè el cos m'ha demanat fer altres coses, i he llegit, he conversat, he somniat, he pensat i he badat, però no he escrit, o en tot cas el que he escrit s'ha quedat al calaix dels mals endreços dels esborranys.

Parlant de badar: el passeig d'avui pel camp, a tocar del Delta, m'ha ofert la meravella de les flors de les pereres, com la de la foto, les de les pruneres i els bercoquers, dels presseguers. Les flors encara no esclatades dels tarongers i els mandariners, a punt de perfumar-ho tot, i les oliveres carregades de mostra.

Ah, i la vella parra, que ara en la seva nuesa travessa el sol, està brotant de nou, disposant-se un cop més a ombrejar les meves lectures les tardes d'estiu.