Pascal Comelade

En un comentari al meu darrer post, Jacme, l'ànima d'El basar de les espècies (http://www.basar.cat/) em demana quines són les cançons que m'agraden d'en Comelade. Les meves preferides són L'argot du bruit, Le soir du grand soir, Sant Martí del Canigó, 96 tears ...

He de dir, de tota manera, que musicalment -com en d'altres coses- sóc un eclèctic. La música t'arriba o no, i això depèn de l'estat d'ànim, del moment, del lloc ... De vegades em retorna la música aquella que vaig escoltar repetidament durant una època de la meva vida, i retorna perquè hi troba el moment per a fer-ho. És música inseparable del contingut d'un racó de la memòria, de la meva memòria, on els noms i els paisatges s'amunteguen emocionalment.

Per cert, aquesta nit de mosquits revifats que en plena tardor ens colonitzen les cases, quan el silenci és total al carrer on s'obre la meva finestra, em plau escoltar el piano de Keith Jarrett i el seu Kölnkonzert. Un clàssic absolutament recomanable. Us desitjo, si em seguiu el consell, que us faci passar els mateixos bons moments que a mi m'ha donat des que el vaig sentir per primera vegada en un pis de Tortosa, una nit en què la boira pujava de l'Ebre, tanti anni fa ...