Tres mesos i un dia

Tres mesos i un dia després del darrer post i gairebé quatre mesos després de l'accident ja només m'ajudo amb una crossa i fins i tot m'atreveixo a fer passes, certament vacil·lants, sense el suport metàl·lic. Endarrera ha quedat un estiu de repòs i llibres. Una quarantena.

El darrer, Dans le café de la jeunesse perdue, de Patrick Modiano, que m'ha portat, un cop més, nostàlgies de París. El vaig comprar fa uns dies a la llibreria Torcatis de Perpinyà. M'ha semblat extraordinària la història de Louki-Jacqueline, cercant la seva identitat per la ciutat i refugiant-se a les seves zones neutres. Aquí l'han editat en català i castellà Proa i Anagrama.

El món està sacsejat per la crisi i ara els que no fa gaire defensaven altius la suprema llibertat de mercat imploren humiliats la intervenció estatal. Al Tribunal Constitucional d'Espanya pinten bastos per a l'Estatut de Catalunya. La Generalitat pidola un finançament digne i sembla que, un cop més, les Terres de l'Ebre ens quedarem sense merèixer la més mínima atenció per part de Madrid, mentre al Delta la sega de l'arròs entra a la recta final.

Temps d'incerteses que, supervivent de l'accident, intento passar com puc, il·lusionant-me amb els retrobaments i assaborint la llum de tardor que ens deixen aquests dies. La música de Pascal Comelade, ajuda.