Els bisbes, Madrid, Lleida...

Els bisbes, o més concretament la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), han parlat anatemitzant aquelles forces polítiques que dialoguin amb els terroristes. S'ha dit que la postura de la CEE representa entrar en campanya a favor del PP o contra el PSOE i els partits nacionalistes i d'esquerra, i així ho veig, com un acte clarament polític, perquè també el PP havia dialogat amb ETA, però ara això no toca.

S'ha dit també que els bisbes són molt lliures d'opinar sobre el què volen i hi estic d'acord, però entenc que la seva opinió s'ha de circumscriure a l'àmbit religiós o moral i en tot cas amb una cura exquisida de no fer política. Pot considerar-se normal, dintre de l'ortodòxia catòlica, que l'Esglèsia censuri el matrimoni homosexual, l'avortament o l'eutanàsia i que adverteixi als catòlics de la incompatibilitat de tot això amb la doctrina oficial de la Institució, però no que aprofitant l'ocasió s'entri a l'arena política tan descaradament.

En tot cas, percebo un abisme entre la jerarquia i la base i constato sovint com es reprodueixen errors del passat que van tenir conseqüències dramàtiques. A vegades, massa vegades, tens la sensació de que el missatge fraternal del cristianisme, el que es llegeix en general als Evangelis, perd pistonada en front de beligeràncies més pròpies del Vell Testament.

Estem, és clar, en precampanya electoral, i gairebé tothom diu bajanades que haurien de fer enrogir de vergonya a qualsevol, però com diem aquí, embolica que fa fort, i si tu en promets mil jo en donaré mil dos-cents, en una subhasta lamentable que juga amb la intel·ligència dels ciutadans. Mentrestant, està cantada la il·legalització d'ANB i el PCTB, amb la qual cosa es pot deixar a uns dos-cents mil bascos absolutament privats de poder defensar les seves idees políticament, que sempre val més que utilitzant d'altres mètodes.

He llegit aquests dies un llibre que m'envià Mikel, un amic del País Basc: "Cien razones por las que dejé de ser español", de José Mari Esparza, (Editorial Txalaparta), que si s'hagués de resumir en dues idees aquestes serien la de que cap poble que ha assolit la independència se n'ha penedit i la de que per a formar part d'un estat, en aquest cas l'espanyol, t'hi has de sentir còmode, a gust, com a casa.

Aquesta comoditat resulta difícil quan certs polítics i mitjans de comunicació estan contínuament en peu de guerra contra l'acceptació de la plurinacionalitat de l'Estat i tot el que això comporta, i no cal donar detalls. Arribant quasi al nivell de les llegendes urbanes, sovint ens explica algú haver estat censurat, amb més o menys educació, per parlar català amb altres catalanoparlants en un taxi o establiment de Madrid. Doncs bé: dijous passat em trobava amb uns companys a la cafeteria Kontiki, a la Plaça de San Juan de la Cruz, el lloc on -com ja vaig escriure en aquest bloc- passava hores davant d'un whisky el poeta Ángel González. Parlávem entre nosaltres, com és natural, en català, i una senyora al voltant de la seixantena, que prenia un cafè a la barra, em va dir, disculpant-se per l'atreviment i en un castellà acadèmic, que estava encantada de sentir parlar la nostra llengua, perquè el català, el basc i el gallec enriquien allò que s'anomena Espanya i a ella li semblava fantàstic. Una flor no fa maig, però flors com aquesta aporten una certa comoditat al perifèric que sovint no s'hi sent gens a gust.

Divendres: passejada pel centre de Lleida, una ciutat que ha canviat moltíssim els darrers anys. Al costat de la constatació de les evidents millores, la de que les llibreries estan convertint-se en establiments excepcionals a tot arreu. Al llarg espai de vianants que resulta de la continuïtat del carrer del Carme i el carrer Major passant per la Plaça de Sant Joan i la de la Paeria, només vaig trobar -i demano excuses si no és així- una llibreria on els llibres predominaven sobre els altres productes a la venda. A la llibreria Caselles vaig comprar Persèpolis, de Marjane Satrapi, el Dietari de 1973, de Josep Maria Castellet, i Réquiem por el Este, d'Andreï Makine.

Torno als bisbes: avui l'homilia de l'Abat de Montserrat s'ha desmarcat clarament de la línia de la CEE. Optimista com sóc, em quedo amb l'Abat, la senyora de la cafeteria Kontiki i les llibreries que resisteixen.