Política ebrenca

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

És possible un gran acord per l'Ebre?

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

El canvi climàtic

Amb això dels blocs un escriu sense saber si hi haurà algú que el llegeixi, però he constatat que, sorprenentment, ens llegeix més gent de la que ens pensem. A vegades, casualment, algú et troba pel carrer i t'ho diu o t'envia un e-mail i et fa arribar les seves impressions. El blocaire aleshores -no em dol dir-ho- se sent gratificat, perquè el blocaire -aquest blocaire al menys- escriu per a ell mateix, però també per a comunicar amb els altres.

Aquesta tarda he estat al Museu del Montsià, a Amposta, on Daniel Ramírez, meteoròleg de TV3, parlava de "Terres de l'Ebre i canvi climàtic" en el marc de la Segona Setmana del Medi Ambient organitzada pel Parc Natural del Delta. A mi, que sóc de lletres, cada cop m'agrada més escoltar als de ciències i més quan parlen d'un tema que ens toca de ben prop. Sempre aprens coses i si en sabies alguna, bo és que te la recordin.

De la xerrada de Daniel Ramírez en queda una visió prou negativa de l'evolució de la Terra a uns quants anys vista. Una de les transparències amb què s'ajudava en la seva exposició, mostrava un globus terraqui surant en una claveguera plena de detritus, en un paisatge desolat com el de Mad Max. Deia el conferenciant que hi han efectes negatius a la capa d'ozon (jo hagués dit ozó però obeeixo en Pompeu Fabra) que ja no es poden aturar i que continuaran durant 40, 50 o 60 anys encara que, miraculosament, la humanitat aturés les contínues agressions al medi ambient. No cal dir què pot passar si no les atura.

La Terra ha passat per diversos cicles al llarg de la seva dilatada història. En la història del planeta "veinte años no es nada", com al tango, i 1.000 tampoc. Més amunt de Berga, en un paisatge gens propici al raïm, hi ha una finca anomenada "La Vinya" i al segle XIII a Anglaterra feien vi amb raïm propi. Més encara: Morella fou un paisatge tropical fa uns quants milers d'anys. És a dir: han hagut èpoques on feia més calor que ara i hom podria dir que fa anys feia més calor com els nostres avis deien que abans nevava més, i possiblement ningú faltaria a la veritat.

El cas és que una cosa són els cicles meteorològics naturals (en un sentit ampli), que poden ser més llargs o més curts i obeir a diversos factors (astronòmics, geològics...), i l'altra, molt diferent, el progressiu escalfament de la Terra per l'efecte hivernacle provocat pel desenvolupament insostenible.

Quan en Daniel Ramírez enuncia els terribles escenaris augurats pels científics: avanç de la desertització, arribada de plagues i malalties, abandó de conreus, salinització dels aqüífers, possible desaparició de costes baixes i deltes sota la mar...pren tot el sentit el que ell mateix deia al final: cal un gir copernicà que acabi amb tots els disbarats que el gènere humà està fent amb l'únic planeta de què disposem ara per ara, per estrictes raons de supervivència.

Ara que estem ficats cada cop més en el procés d'assegurar la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, analitzant els problemes concrets que tenim a l'abast de la mà, hem d'aixecar de quan en quan la vista i empènyer la pràctica de polítiques ambientals globals que són absolutament inajornables.

La remodelació del Govern

La notícia m'ha arribat per telèfon. Estava potinejant l'ordinador quan una amiga m'ha dit des de Vic que TV3 havia interromput les emissions per a anunciar la remodelació del govern de Catalunya. Ara (un quart de dotze de la nit) estic pendent de la ràdio i encara no hi ha res definitiu, però sembla que el conseller Milà és un dels que cessen.

Hi haurà temps per a l'anàlisi política, però a cop calent em dol l'anunciat cessament d'en Salvador Milà, el conseller del govern a qui he tingut més ocasió de tractar. Milà és un home honest i amb una capacitat de treball impressionant, que ha posat en la funció per a la què va ser nomenat tot l'esforç de què és capaç.

Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i moltes vegades no es pot assolir tot el que es vol. Cada cop és més gran la sensibilització per tot el que afecta al medi ambient però al mateix temps és també normal que les polítiques mediambientalistes xoquin amb inèrcies i realitats de difícil superació i qui les ha de tirar endavant es troba moltes vegades entre dues incomprensions: la dels que consideren que no es fa tot el que s'hauria de fer i la dels que entenen que s'obstrueix el desenvolupament i el creixement.

Milà ha viscut aquesta situació sense defugir els problemes, encarant-los amb il·lusió i amb voluntat d'entesa i em consta la seva ferma dedicació a treballar per la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, tot i ser conscient -com és obvi- que mai s'aconsegueix contentar a tothom. En el procés tot just engegat d'elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta de l'Ebre, Milà va voler que fos el Territori, amb la participació més àmplia possible, l'autèntic protagonista.

En aquesta nit d'anuncis pendents de confirmació em sembla d'estricta justícia fer aquest modest reconeixement a Salvador Milà.

Ebre enllà

És molt freqüent llegir "més enllà de l'Ebre" quan qui ho escriu vol referir-se als de fora de Catalunya. No cal dir que això a la gent del Montsià o de la Terra Alta ens sembla un enorme disbarat i una mostra clara d'ignorància. Catalunya, el Principat si ho voleu més concret, no s'acaba a l'Ebre, com qualsevol ebrenc sap.

Els rius han estat moltes vegades els definidors del límits administratius: el Noguera Ribagorçana, el Sénia...però en rares ocasions marquen els límits nacionals. Més enllà del Noguera Ribagorçana hi ha un bon grapat de pobles de parla catalana i el Sénia, per ell mateix, mai ens ha allunyat de la gent del Baix Maestrat o els Ports.

Fora bo fugir de les frases o expressions fetes i deixar en pau la geografia quan es vol utilitzar per a dir altres coses. Sobre tot si no se'n sap gaire.

Primavera al Delta

Avui la tarda era magnífica al Delta i l'Ebre baixava lent, endormiscat, buscant la mar. Del Fangar als Alfacs camins i carreteres secundàries m'han permès allargar el trajecte travessant o resseguint sèquies i canals enmig dels arrossars, tan canviants al llarg de les estacions. Feia calor, una calor que ja és la confirmació de la primavera que s'ha anat anunciant amb la florida dels ametlers, els albercoquers i les pruneres. El paisatge tan nostre, el món literari i vital d'Arbó, de Gerard Vergés...el món dur i aspre de les dones i els homes que hi han deixat l'empremta de l'esforç diari durant generacions. Aquest és el Delta que s'obre a qui el mira aquesta tèbia tarda de març: el de la lluita de les seves gents per una vida digna arrelada al territori, un Delta profundament humanitzat.

Però aquest Delta, que s'ha salvat per ara de l'amenaça del transvasament, amaga sota la bellesa encisadora d'aquesta primavera moltes altres amenaces. El Delta s'enfonsa, recula davant els embats de la mar contra la que no pot un riu minvat que ja no arrossega els llots que abans repartia generosament, s'empobreixen les aigües de les basses i les llacunes, apareixen espècies foranes que alteren els precaris equilibris...

Cada vegada s'entèn més que la lluita per la millora ambiental del Delta i del conjunt de les Terres de l'Ebre és una lluita per la supervivència i que millorar la qualitat de l'aigua de les basses i les badies i de tots els acuífers, regenerar els boscos de ribera, preservar les espècies pròpies del territori, frenar la subsidència i la regressió, és defensar el dret de tots els ebrencs a un futur digne. Defensar el medi ambient és defensar la gent de l'Ebre.

S'hauran de definir les necessitats d'aquest vell Ebre on aquesta tarda lluenteja el sol que avança cap a ponent. I actuar: de Mequinensa i Riba-Roja fins a les platges, però amb una visió conjunta de conca, per tal que s'asseguri un cabal que faci efectives les actuacions a emprendre. Això no pot fer-se sense un compromís de totes les administracions, els agents socioeconòmics i la població de les Terres de l'Ebre en el seu conjunt. El moment que vivim ens demana que assumim la responsabilitat d'encarar aquest repte amb voluntat d'entesa i consens, sabedors que no podem ajornar-ho més. Els Ebrencs de demà no entendrien que entre tots no haguéssim estat capaços de fer-ho.