25 anys sense Brassens

El diumenge 29 d'octubre va fer vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens. Brassenià recalcitrant com sóc, m'he anat acostumant a que quan parlo d'ell amb gent més jove molts desconeixen qui era. És lògic quan es tracta d'un personatge mort fa tant temps i, a més, francès, ara que som tant pocs els que vàrem estudiar i estimem la llengua en què cantava.

Brassens era de Sèta o -en francès- Sète, una ciutat preciosa, per cert, i va ser cantant i músic. Les seves cançons son molt riques musicalment parlant i les seves lletres son poesia pura. Brassens, a més, se'n fotia de tot, bàsicament dels poderosos, dels prepotents, dels pretenciosos, del que podríem anomenar la gent d'ordre, i al mateix temps mostrava tota la tendresa quan cantava als marginats, als pobres, als infeliços. La irrupció de Georges Brassens a la cançó francesa va ser un autèntic revulsiu iconoclasta que va fer escola arreu.

El dissabte 28 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona, Paco Ibáñez, sense altre acompanyament que la seva guitarra, cantà les cançons de Brassens davant un públic d'entusiastes, entre els què vaig tenir la sort de ser-hi. L'endemà, a una altra sala del mateix Auditori, vam descobrir Eva Dénia Trio també cantant Brassens. Són gent del País Valencià -ella, Eva Dénia, és de Gandia- que harmonitzen perfectament la veu fresca i bella d'ella amb la guitarra de Carles Carrasco i el contrabaix de José Luís Porras.

Dos dies abans de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions, les lletres de Georges Brassens ens feien tornar a la reflexió eterna sobre el poder, la mort, l'amor, l'amistat, la vida. Segur que us en tornaré a parlar.

Pierre le maquis

Aquests dies, a estones perdudes, rellegeixo José Agustín Goytisolo. Vull parlar ara del poema que anomena com el títol d'aquest escrit: "Pierre le maquis". El poeta explica el viatge que va fer a Aix en Provence en busca de Pierre o Pedro, un exiliat antic combatent de la resistència a França, a qui porta una carta i una ampolla de Fundador, però no el troba. Per a mi la lectura és moltes vegades com un cistell de cireres, que n'estires una i en treus unes quantes, i així, Aix en Provence em porta records d'una gasolinera tancada fins a les set del matí on vam haver d'aturar el nostre assedegat dos cavalls tornant de Turquia, ara fa molts anys, i també un viatge nocturn per l'autopista amb el director de cinema Costa Gavras en el cotxe del meu amic Carles.

Pero tornem als versos: el poema de Goytisolo acaba explicant al Pedro o Pierre a qui no ha trobat

"que de regreso ya hacia La Junquera
en un bistrot increible rodeado de gitanos
que hablaban catalán -cerca de Sète-
yo me bebí con ellos la botella
que para tí me dieron en Tortosa.
Fue a tu salud: lo juro. Aquella carta
creo que la he perdido" .

Sète per a mi, i tornem a allò de les cireres, és Georges Brassens i Paul Valéry, però el que ara plantejo és la història de la carta i l'ampolla de brandy -conyac sempre hem dit aquí- que Goytisolo portava des de Tortosa per a Pedro o Pierre (o Pere?). Qui li havia donat? Qui recordava l'exiliat des de Tortosa? De què parlava la carta?