7 de jul. 2010

La manifestació del 10-J

Vagi per davant que el proper dissabte aniré a la manifestació de Barcelona per moltes raons. Em sembla important que una part significativa de la ciutadania del país expressi el que sent després de la sentència del Tribunal Constitucional, i que ho faci de manera tranquil·la i unitària. No tothom pensa igual, ni molt menys: hi ha catalans i catalanes que no censuren la sentència del TC i que fins i tot consideren que s'ha quedat curta i n'hi ha molts que passen absolutament (o així ho sembla) de la sentència, de l'Estatut i del dret a decidir. També n'hi ha molts que no voten a les eleccions però la suma de tots és Catalunya.


De la mateixa manera que els diputats i senadors que surten de les eleccions són els representants del poble, sigui quin sigui el tant per cent de participació electoral, l'Estatut va ser la voluntat de Catalunya aquell 2006, i això després d'haver estat esllemenat a les Corts de l'Estat. Aquesta és una de les raons que em faran manifestar dissabte vinent.

M'amoïna, això sí, que hagi aparegut la polèmica senyera-pancarta. Crec honestament que el lema proposat per Òmnium Cultural i la resta d'entitats organitzadores constitueix un mínim comú denominador amb el què la majoria pot sentir-se còmode, precisament perquè cadascú, dintre d'un marc amplíssim, pot acceptar-lo, des qui el situï com a meta a qui el consideri un pas més en un projecte de més abast.

Que som una nació -en el sentit universalment acceptat- pocs ho posen en dubte, i negar-nos nosaltres mateixos el dret a decidir és quelcom que resulta incomprensible i fora de tota lògica. Ara que sortirem a expressar una rauxa civilitzada i continguda, fonamentada democràticament, seria bo que no es perdi el seny i que es doni un exemple d'unitat des de la diversitat d'opcions que ningú nega.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada