25 anys sense Brassens

El diumenge 29 d'octubre va fer vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens. Brassenià recalcitrant com sóc, m'he anat acostumant a que quan parlo d'ell amb gent més jove molts desconeixen qui era. És lògic quan es tracta d'un personatge mort fa tant temps i, a més, francès, ara que som tant pocs els que vàrem estudiar i estimem la llengua en què cantava.

Brassens era de Sèta o -en francès- Sète, una ciutat preciosa, per cert, i va ser cantant i músic. Les seves cançons son molt riques musicalment parlant i les seves lletres son poesia pura. Brassens, a més, se'n fotia de tot, bàsicament dels poderosos, dels prepotents, dels pretenciosos, del que podríem anomenar la gent d'ordre, i al mateix temps mostrava tota la tendresa quan cantava als marginats, als pobres, als infeliços. La irrupció de Georges Brassens a la cançó francesa va ser un autèntic revulsiu iconoclasta que va fer escola arreu.

El dissabte 28 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona, Paco Ibáñez, sense altre acompanyament que la seva guitarra, cantà les cançons de Brassens davant un públic d'entusiastes, entre els què vaig tenir la sort de ser-hi. L'endemà, a una altra sala del mateix Auditori, vam descobrir Eva Dénia Trio també cantant Brassens. Són gent del País Valencià -ella, Eva Dénia, és de Gandia- que harmonitzen perfectament la veu fresca i bella d'ella amb la guitarra de Carles Carrasco i el contrabaix de José Luís Porras.

Dos dies abans de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions, les lletres de Georges Brassens ens feien tornar a la reflexió eterna sobre el poder, la mort, l'amor, l'amistat, la vida. Segur que us en tornaré a parlar.

Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.