Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.

Els sediments, Raimon i l'Estatut

Els temes es precipiten i a vegades convè deixar que s'adormin una mica abans de portar-los al bloc: dissabte pel matí parlàvem al Congrés Delta + 10 de regressió i sediments i tant les ponències com el treball als tallers van ser molt interessants. Sense l'aportació de sediments el Delta s'enfonsa progressivament i la mar va menjant sense treva. S'està a temps de fer alguna cosa? Possiblement sí, però a part dels costos que qualsevol dels sistemes d'aportació comporta, que són força alts, cal tenir les idees molt clares respecte al que en aquesta matèria representen no només les preses existents, sinó també els embassaments en construcció. Cal, com en matèria de règim hídric i cabals addicionals, una gestió de la conca que respongui a la Directiva Marc de l'Aigua i als interessos de la col·lectivitat. El Delta és -ha de ser en tot cas- el fusible d'alerta de l'estat general del riu, perquè n'és el punt més feble, com exposà Òscar Cid.

Dissabte al vespre, a La Lira, Raimon. Ja en vaig parlar fa uns dies de cóm esperava jo el recital, i les expectatives es van complir. No és només la nostàlgia d'un temps. És també la sotragada cívica i emotiva que les seves cançons produeixen quan fa ja més de quaranta anys que escriu, composa i canta. I sense deixar de banda la sorprenent força de la seva veu que l'acompanyament musical bressolava. A recordar per sempre.

I per a acabar, la crisi del referèndum. No és el final que molts hauríem volgut per al procés unitari iniciat fa mesos, però aquí estem. Amb la perspectiva de fer un pas endavant en la millora de l'autogovern, per curt que sigui respecte del que s'anunciava el 30 de setembre en acabar l'elaboració del text al Parlament. Aquests dies n'he parlat bastant amb els amics i els de casa i respecto, evidentment, totes les opinions i les opcions a prendre. Temps hi haurà per a parlar-ne més a fons. Em preocupa molt, en tot cas, la situació creada a la política catalana. Com dirien en francès, à suivre.

El Congrés Delta + 10

Aquesta tarda ha començat a Amposta el 2n Congrés sobre Desenvolupament Sostenible i Conservació del Delta de l'Ebre, congrés Delta + 10, com se'l coneix. Des del meu punt de vista l'organització del congrés és àgil i eficaç i les intervencions, tant dels ponents com de la resta de congressistes, són en general força interessants. Avui hem parlat, entre d'altres coses, de règim hidrològic i cabals ambientals, -quasi res-, i com és natural, en el taller on hem treballat el tema s'han posat damunt la taula temes com els nous regadius, els nous embassaments, la gestió de les hidroelèctriques...

No ha faltat qui semblava confrontar la protecció del medi amb el desenvolupament, i els ecosistemes amb l'home i el seu benestar, dibuixant un riu sotmès a les exigències del creixement, oblidant que tot desenvolupament o és sostenible o no és res.

La definició del règim hídric de l'Ebre serà complexa. Em quedo amb l'idea bàsica que ha exposat magníficament el ponent Rafael Sánchez, de l'UEA-IRTA: ens hem d'acostar al que era el règim natural del riu abans de les preses i les detraccions fetes per l'home, és a dir, apropar-nos al màxim als paràmetres naturals. Els càlculs són complicats, però la feina és imprescindible.

L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .

La remodelació del Govern

La notícia m'ha arribat per telèfon. Estava potinejant l'ordinador quan una amiga m'ha dit des de Vic que TV3 havia interromput les emissions per a anunciar la remodelació del govern de Catalunya. Ara (un quart de dotze de la nit) estic pendent de la ràdio i encara no hi ha res definitiu, però sembla que el conseller Milà és un dels que cessen.

Hi haurà temps per a l'anàlisi política, però a cop calent em dol l'anunciat cessament d'en Salvador Milà, el conseller del govern a qui he tingut més ocasió de tractar. Milà és un home honest i amb una capacitat de treball impressionant, que ha posat en la funció per a la què va ser nomenat tot l'esforç de què és capaç.

Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i moltes vegades no es pot assolir tot el que es vol. Cada cop és més gran la sensibilització per tot el que afecta al medi ambient però al mateix temps és també normal que les polítiques mediambientalistes xoquin amb inèrcies i realitats de difícil superació i qui les ha de tirar endavant es troba moltes vegades entre dues incomprensions: la dels que consideren que no es fa tot el que s'hauria de fer i la dels que entenen que s'obstrueix el desenvolupament i el creixement.

Milà ha viscut aquesta situació sense defugir els problemes, encarant-los amb il·lusió i amb voluntat d'entesa i em consta la seva ferma dedicació a treballar per la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, tot i ser conscient -com és obvi- que mai s'aconsegueix contentar a tothom. En el procés tot just engegat d'elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta de l'Ebre, Milà va voler que fos el Territori, amb la participació més àmplia possible, l'autèntic protagonista.

En aquesta nit d'anuncis pendents de confirmació em sembla d'estricta justícia fer aquest modest reconeixement a Salvador Milà.

Entre Amposta i La Ràpita hi han llocs així...

Primavera al Delta

Avui la tarda era magnífica al Delta i l'Ebre baixava lent, endormiscat, buscant la mar. Del Fangar als Alfacs camins i carreteres secundàries m'han permès allargar el trajecte travessant o resseguint sèquies i canals enmig dels arrossars, tan canviants al llarg de les estacions. Feia calor, una calor que ja és la confirmació de la primavera que s'ha anat anunciant amb la florida dels ametlers, els albercoquers i les pruneres. El paisatge tan nostre, el món literari i vital d'Arbó, de Gerard Vergés...el món dur i aspre de les dones i els homes que hi han deixat l'empremta de l'esforç diari durant generacions. Aquest és el Delta que s'obre a qui el mira aquesta tèbia tarda de març: el de la lluita de les seves gents per una vida digna arrelada al territori, un Delta profundament humanitzat.

Però aquest Delta, que s'ha salvat per ara de l'amenaça del transvasament, amaga sota la bellesa encisadora d'aquesta primavera moltes altres amenaces. El Delta s'enfonsa, recula davant els embats de la mar contra la que no pot un riu minvat que ja no arrossega els llots que abans repartia generosament, s'empobreixen les aigües de les basses i les llacunes, apareixen espècies foranes que alteren els precaris equilibris...

Cada vegada s'entèn més que la lluita per la millora ambiental del Delta i del conjunt de les Terres de l'Ebre és una lluita per la supervivència i que millorar la qualitat de l'aigua de les basses i les badies i de tots els acuífers, regenerar els boscos de ribera, preservar les espècies pròpies del territori, frenar la subsidència i la regressió, és defensar el dret de tots els ebrencs a un futur digne. Defensar el medi ambient és defensar la gent de l'Ebre.

S'hauran de definir les necessitats d'aquest vell Ebre on aquesta tarda lluenteja el sol que avança cap a ponent. I actuar: de Mequinensa i Riba-Roja fins a les platges, però amb una visió conjunta de conca, per tal que s'asseguri un cabal que faci efectives les actuacions a emprendre. Això no pot fer-se sense un compromís de totes les administracions, els agents socioeconòmics i la població de les Terres de l'Ebre en el seu conjunt. El moment que vivim ens demana que assumim la responsabilitat d'encarar aquest repte amb voluntat d'entesa i consens, sabedors que no podem ajornar-ho més. Els Ebrencs de demà no entendrien que entre tots no haguéssim estat capaços de fer-ho.