L'Ebrebloc

Dissabte no vaig poder participar a la trobada de blocaires. Sé que ha estat un èxit i felicito sincerament els organitzadors.

Fa una estona llegia el que Manel Zaera escrivia sobre la trobada i comparteixo les reflexions que fa sobre els blocs en general i els blocs polítics en particular, entre els quals esmenta el meu, definint-los com a "un lloc on una persona que té una dedicació específica, la política, s'expressi sobre allò que vulgui, i que sigui capaç de comentar les coses positives i negatives dels seus afins i dels seus contraris polítics" si bé hi introdueix també el dubte, que comparteixo, de si el meu bloc es pot qualificar com a polític.

M'agrada tafanejar als blocs ebrencs i molts d'ells els llegeixo amb plaer i interès. Als meus enllaços hi tinc -sense pretendre ser exhaustiu ni molt menys- els blocs de les persones que conec més i els blocs que, sense conèixer personalment l'autor, m'interessen d'una manera especial. Certament cadascú té una determinada ideologia i encara que no es vulgui, sol traspuar quan escrius encara que sigui sobre temes no estrictament polítics, però hi ha també els blocs "de partit" amb una línia expositiva bastant previsible, cosa que evidentment no critico perquè cadascú és lliure d'escriure com desitgi.

Jo diria que bloc polític és aquell que tracta exclusivament de política i dintre d'aquesta categoria hi hauria els blocs de partit i la resta de blocs polítics, sense que això vulgui dir que els autors d'aquesta resta de blocs no puguin ser considerats amb una o altra orientació política més o menys determinada. Jo penso que, com molts altres blocaires, faig un bloc de reflexió personal sobre els diversos temes que m'interessen o m'afecten en un moment donat, sense excloure la política.

Darrerament voldria escriure més sobre llibres i música, i em comprometo a fer-ho, però a vegades resulta enormement difícil evitar parlar sobre els que han estat els temes de les meves últimes entrades al bloc. Per a vèncer aquesta tendència que a cops m'arrossega, avui he procurat no parlar de la manipulació que interessadament es fa dels sentiments de molta gent envers el terrorisme -com es va veure el dissabte per la tarda a Madrid- i m'he limitat a fer aquesta modesta aportació a l'Ebrebloc al què no vaig poder assistir.

L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .

L'alto el foc d'ETA

Hola a qui ho llegeixi. Sóc absolutament nou en això i bo serà començar dient que ha estat gràcies al blog d'en Manel Zaera que m'he decidit a crear el meu. Començo precisament avui dia 23 de març de 2006, i escric això minuts abans que entri en vigor el cessament del foc acordat per ETA.

Ahir i avui he sentit molts polítics dient que ara comença una etapa esperançadora però molt difícil. Les èpoques convulses, com la que ara sembla -toquem fusta- que acaba, deixen en moltes persones un pòsit difícil d'eliminar. El dolor s'ha aferrat a l'ànima dels que han patit el terrorisme i s'expressa de moltes maneres.

És molt possible que, per a ser efectiu, el procés de pau que ara esperem que s'enceti hauria d'avançar com les eugues a les sénies, sense veure res més que el que hi ha al davant. Això és dur per a qui ha estat víctima d'un atemptat o ha perdut el marit, la dona, el fill o el pare a mans d'ETA i mai des de fora aconseguirem acostar-nos prou a tant patiment, ni podrem copsar la intensitat de la ràbia que es pot arribar a sentir.

L'avanç cap a la pau no podrà fer-se oblidant les víctimes però és il·lusori pensar que s'hi podrà arribar sense abordar la situació dels més de cinc-cents presos d'ETA i dels que tenen causes pendents amb la justícia. Les negociacions estrictament polítiques les han de fer els polítics, tot el ventall polític d'Euskadi, sense excloure a ningú i per això cal reincorporar a la legalitat jurídica l'esquerra abertzale. Però, a més, -no voler pensar-hi no ajuda gens-, s'haurà de parlar d'altres coses, amb respecte total a les víctimes i a la justícia però amb la generositat necessària per a assolir una pau efectiva.