31 de des. 2007
28 de des. 2007
Assuts i navegabilitat
Publicat per Pep Canício Querol a les 22:37 0 comentaris
25 de des. 2007
Nadal
Publicat per Pep Canício Querol a les 01:38 1 comentaris
16 de des. 2007
Madrid m'agrada
Publicat per Pep Canício Querol a les 19:51 0 comentaris
L'advocacia i els Drets Humans

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.
Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.
L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.
Publicat per Pep Canício Querol a les 19:18 0 comentaris
Etiquetes Consell General de l'Advocacia, Drets Humans
12 de des. 2007
TV3 i la crosta nacionalista
Publicat per Pep Canício Querol a les 23:05 1 comentaris
9 de des. 2007
Chapeau!

Publicat per Pep Canício Querol a les 00:53 1 comentaris
Etiquetes Ferran Bel, ICV, Jaume Forcadell, Política
8 de des. 2007
Dissabte de desembre
Hem caminat una bona estona a pas viu per la ribera, amb la gossa entrant i sortint continuament de la séquia, corrent amunt i avall encuriosida per tots els sorolls i totes les olors.
Uns canyuts fets al punt i l'anguila fumada han precedit la paella que hem regat amb ví de Vilalba. Hem dinat tard i en acabar hem assistit a l'espectacle de les muntanyes i els núvols reflectint-se a l'aigua dels camps d'arròs, amb aquesta llum màgica de tardor que, quan ja s'anuncia la nit, és un regal fugisser.
Després, l'ensopiment que propicia la migdiada i en fer-se fosc un cop d'ull a un llibre, llegir el correu i escriure quatre lletres escoltant música. Res més. No és molt?
Publicat per Pep Canício Querol a les 20:45 0 comentaris
5 de des. 2007
El tren a les Terres de l'Ebre

Remenant pels calaixos i els armaris de casa he trobat diversos documents de quan els nostres avantpassats, mon iaio entre ells, estaven il·lusionats amb un somni semblant: el ferrocarril de Val de Zafan. Amb la tenacitat de molts, aquell somni tirà endavant tot el que li permetè l'empenta que li havien donat, fins a estavellar-se contra el mur de la inviabilitat econòmica. A resultes de la reversió de l'expropiació que s'havia fet, l'últim tram de la via oberta entre Amposta i La Ràpita, deixà fins i tot de ser el camí tranquil de les bicicletes, els carros i les mobylettes per a tornar a integrar-se a les finques de les què s'havia segregat.
D'aleshores ençà han passat moltes coses i una d'elles és que el transport de viatgers i mercaderies per carretera cada cop és més problemàtic: les carreteres i autopistes se saturen i la contaminació atmosfèrica i la sinistralitat són preocupants i hom lamenta no disposar d'una xarxa ferroviària en condicions (no parlaré aquí del caos de rodalies a Barcelona) i que s'estengui per tot el país. Un cop d'ull al mapa de Catalunya evidencia les mancances que tenim en aquest sentit.
Per això, quant tant es parla de l'eix de l'Ebre, bo és somniar amb un eix ferroviari al llarg del riu i treballar per a que el somni, més tard o més aviat, es faci realitat, tal com van fer fins on van poder els nostres iaios. Mentrestant, bo seria que l'estació principal del nostre Territori fos parada dels trens ràpids i tingués una freqüència de pas de trens que assegurés una efectiva comunicació amb els destins de tants i tants ebrencs que treballen o estudien fora. Seria una estació realment útil a la què s'hauria de poder accedir des de les diverses poblacions amb un servei d'autobusos pensat per a enllaçar amb les sortides dels convois.
Tot això val diners i segurament el servei que es doni no tingui una rendibilitat econòmica directa, però tampoc la té la sanitat o la justícia, per exemple. Els serveis públics ja ho solen tenir això: són deficitaris, però serveixen a la col·lectivitat dels ciutadans, en aquest cas assegurant una mobilitat que ens és bàsica per a dinamitzar el país i reduint el nombre de vehicles privats que circulen per les carreteres.
Publicat per Pep Canício Querol a les 08:31 0 comentaris
Etiquetes ICV, tren, Val de Zafan
30 de nov. 2007
Els nostres tribunals i el món musulmà
Des del passat dimecres dia 28 s'han celebrat al Parador de Tortosa unes jornades organitzades pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat i el Consejo General del Poder Judicial amb el títol de Cultura i religió islàmica. Les jornades anaven adreçades a jutges i magistrats, amb l'objectiu d'assimilar tota una sèrie de fets culturals i religiosos propis de la població musulmana que viu a casa nostra, que poden tenir una gran transcendència jurídica.
Transcric els títols de les ponències més significatives: "Islam i món islàmic: conceptes per al debat", "El dret matrimonial islàmic: institucions previstes i conseqüències pràctiques", "La dona dins de l'Islam", "Islam, religió i llei: coincidències i divergències" i "Una perspectiva de futur: el jutge en una societat multicultural".
No cal dir que la iniciativa em sembla més que interessant: durant molts anys tot el sistema legal nacional i de l'estat i els tribunals que apliquen les lleis només han hagut de contemplar una societat homogènia però ara la situació ha canviat radicalment. En molts casos (europeus de l'est, sudamericans...) els aspectes diferencials són poc significatius, però en d'altres, com és el cas dels immigrants magrebins per exemple, el xoc religiós i cultural és important. Cal per tant que es tingui plena consciència d'aquest fenòmen i de com, molt possiblement, les determinacions judicials que aquí s'adoptin no seran compatibles amb les que s'haurien adoptat o s'adoptin en el futur als països de procedència dels justiciables, amb les conseqüències que això pugui portar.
Des de la ferma defensa dels drets que sentim ben nostres i que tant ens ha costat aconseguir, sense permetre que es vulnerin, la justícia ha d'estar sempre atenta als canvis que es produeixen en la realitat social i ha de saber donar una resposta ràpida. Es bo que els que l'han d'aplicar coneguin els determinants culturals i religiosos dels qui acudeixen als tribunals i els aspectes més substancials del dret que s'aplica a llurs països d'origen.
Publicat per Pep Canício Querol a les 16:30 0 comentaris
Etiquetes Consell General del Poder Judicial, Departament de Justícia
29 de nov. 2007
L'optimisme d'Eliseu Climent
Publicat per Pep Canício Querol a les 20:29 1 comentaris
Etiquetes Eliseu Climent
28 de nov. 2007
Villiers-le-Bel
Publicat per Pep Canício Querol a les 21:56 0 comentaris
27 de nov. 2007
La popularitat del jutge
Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.
Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.
Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.
El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.
No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.
Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.
Publicat per Pep Canício Querol a les 08:48 0 comentaris
Etiquetes Gómez Bermúdez
26 de nov. 2007
El ministre Clos, Ford i General Motors
És el primer vídeo que penjo al bloc. Comencem amb un somriure.
Publicat per Pep Canício Querol a les 22:39 0 comentaris
El tancament del repetidor de TV3 a La Carrasqueta
Entre avui i el dimecres 28 tancaran el repetidor de TV3 que permet veure aquesta cadena al sud del País Valencià. En aquests temps en què la tecnologia permet accedir a un alt nombre de canals televisius, les autoritats de la Comunidad Valenciana s'encaparren en reduir l'oferta televisiva, amb intencions que no són gens innocents.
Entre d'altres hi ha la lluita contra l'unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Han passat anys i panys i n'hi ha que encara s'entossudeixen en mantenir contra tota evidència i negant el que diu la comunitat científica que la llengua que es parla al País Valencià no és català. En aquest sentit TV3 és enormement perillosa, perquè cada cop més utilitza locutors, presentadors, actors que fan servir els diferents accents de l'idioma, cosa que, a més de mostrar la riquesa dialectal del català, dóna prova directa fins i tot als més llegs de la seva unitat, i a més ofereix un tractament de la informació que no és ben vist pel govern regional del PP.
Espero que el món cultural no es quedarà inactiu davant del tancament i que l'esforç conjunt de tots farà que ben aviat pugui tornar-se a veure lliurement la televisió pública del Principat al sud del país.
L'article 20.1.d) de la Constitució reconeix i protegeix el dret "a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats." Així es recull al text oficial de la "Constitución española, en valenciano". Tot i parlar català ho entenem, no?
Publicat per Pep Canício Querol a les 09:48 0 comentaris
21 de nov. 2007
El magistrat i el català
Publicat per Pep Canício Querol a les 11:09 0 comentaris
Etiquetes Carta Europea Llengües Regionals i Minoritàries, Llengua catalana
20 de nov. 2007
El judici per la crema de les fotos del rei
Avui s'ha celebrat a l'Audiència Nacional el judici contra Jaume Roura i Enric Stern, els dos joves gironins acusats del delicte d'injúries a la corona espanyola per haver cremat unes fotos dels reis. A mi, que no m'agrada cremar gaire coses, trobo que s'ha donat a l'assumpte una transcendència que no té i tot plegat em sembla exagerat. A més, tal com succeí amb l'afer de la portada de El Jueves, que d'haver passat gairebé desapercebuda ha estat vista fins i tot als deserts més llunyans de Mongòlia, a Catalunya quasi s'exhaureixen els llumins pels que han sortit al carrer en solidaritat amb els detinguts manifestant que ells també cremen fotos dels reis. Al pas que van les coses es corre el risc d'haver de celebrar els judicis al Santiago Bernabeu.
Publicat per Pep Canício Querol a les 22:57 0 comentaris
Memòria i perdó
El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.
Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.
El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.
Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.
Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.
És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.
Publicat per Pep Canício Querol a les 12:40 0 comentaris
19 de nov. 2007
Miles gloriosus
En llatí, miles vol dir militar o soldat i gloriosus, a més de gloriós o il·lustre, que no és el cas, significa també vanitós, jactanciós o fanfarró.
Torno a llegir el poema, que us transcric mentre a l'Ipod Raimon canta "Et recorde Amanda", en homenatge a Víctor Jara.
Ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
jugando al bridge -supongo- e imagino
que al risk o al monopoly de cadalsos;
ese anciano que lució con fiereza
entorchados, medallas y abalorios,
fue general, se llamaba y se llama
Augusto Pinochet, y pese a ese
apellido que invita a la sonrisa,
la heló en la boca de miles de chilenos.
¿Qué más puedo decir que tú no sepas?
¿Qué nombres te daré que te recuerden
los años de barbarie que hubo en Chile?
Todos están ahí, en los camastros
de metal conectado a la corriente,
en las mazmorras, llenando las prisiones,
ocupando el estadio o en las fosas.
Y otros muchos no están, que en un prodigio
de magia sanguinaria agitó la varita
-ordeno y mando- y se esfumaron. Sin más.
Se fueron de la vida sin presencia :
se tornaron de pronto incorporales.
Ese anciano que mueve a la clemencia
a señoras de abrigos animales
y doctos caballeros, pulcro el traje,
ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
es tan distinto a los demás ancianos
que deshonra la edad y escupe sangre
sobre un personaje de cuento para niños.
Publicat per Pep Canício Querol a les 23:58 0 comentaris
L'assassí de Víctor Jara
Anit el programa 30 minuts de TV3 oferí un documental sobre la funa contra l'assassí de Víctor Jara. Les funes són unes accions empreses per a desenmascarar els qui participaren en la repressió posterior al cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern d'Unitat Popular que presidia a Xile Salvador Allende.
Els participants en la funa accediren al despatx del Ministeri de Treball, on l'ex tinent treballava com un funcionari més i posaren els fets en coneixement dels seus companys de feina, mentre les càmeres gravaven tot l'episodi.
A partir d'aquell 11 de setembre de 1973 molts xilens, el cantautor Víctor Jara entre ells, van morir a resultes de les tortures inflingides pels militars. Això era més que sabut, però el que realment t'impressiona dels personatges a qui els funeros descobreixen i assenyalen és el fet -no és nou tampoc- que visquin i hagin pogut viure durant tots aquests anys amb la càrrega de tanta crueltat a les espatlles: que hagin estat capaços de pujar fills i nets arrossegant no la memòria de la violència que naix de l'arrabatament d'un moment, sinó el record del mètode estudiat per a inflingir dolor i la delectació en el patiment pròpia del botxí que assumeix aquesta condició deliberadament.
Els alertats pels funeros descobrien finalment que aquell company d'oficina, aquell veí, aquell parent, havia estat un monstre i aquesta condició es mostrava en tota la seva cruesa transfigurant el rostre innocent fins aleshores en el de l'assasí que havia estat i encara era.
Publicat per Pep Canício Querol a les 23:27 0 comentaris
18 de nov. 2007
La politització de la justícia
Publicat per Pep Canício Querol a les 23:48 2 comentaris
Etiquetes Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional
Diumenge de tardor al Delta
Publicat per Pep Canício Querol a les 18:46 0 comentaris
8 d’ag. 2007
Euskadi
Publicat per Pep Canício Querol a les 22:47 1 comentaris
1 d’ag. 2007
Terres de Salabror
Publicat per Pep Canício Querol a les 20:48 2 comentaris
Etiquetes Teresa Bertran, Terres de Salabror
6 de jul. 2007
Tal com dèiem ahir
Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.
Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.
Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.
Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.
Publicat per Pep Canício Querol a les 09:03 2 comentaris
Etiquetes Teresa Bertran, Terres de Salabror
26 de març 2007
El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.
L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.
Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.
En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:
1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.
Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.
Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.
Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.
Publicat per Pep Canício Querol a les 08:56 0 comentaris
Etiquetes El govern d'entesa, Justo Molinero, Lluís Llach
25 de març 2007
Les bienveillantes
El dia 11 de desembre vaig comprar a Sète un exemplar de l'obra guanyadora del premi Goncourt 2006: "Les Bienveillantes", de l'escriptor americà Jonathan Littell (Nova York, 1967), que visqué a França quan era jove i resideix actualment a Barcelona, editada per Gallimard. És un llibre escrit en francès, amb nou-centes pàgines d'una lletra atapeïda, que he acabat de llegir fa una setmana. Em van dir que la traducció al català o al castellà no sortiria fins al 2008 (suposo que l'avançaran).
Publicat per Pep Canício Querol a les 22:59 6 comentaris
Etiquetes Jonathan Littell
12 de març 2007
Seguim anant malament
Fa més d'un mes i mig de la darrera vegada que vaig escriure al bloc (Vaig començar a escriure aquest text el dia 12 de març, però l'acabo avui, dia 25 del mateix mes). Ja he comentat en altres ocasions que, de vegades, l'economia del temps disponible que intento administrar entre totes aquelles activitats que vull fer -o que he de fer- em porta a aquesta situació guadianesca: llargs espais de paràlisi blocaire seguits de períodes més o menys prolífics. De tota manera, aquelles coses sobre les que m'agrada parlar no han canviat tant en aquest mes llarg i algunes han canviat a pitjor i això em feia restar en una inactivitat blocaire total.
Val la pena continuar parlant del trist espectacle de la manipulació de la bona fe de molts ciutadans? d'unes manifestacions a les què es convoca a la gent amb una única finalitat electoral sense cap escrúpol pel que fa a l'escalada creixent de la crispació que es genera? Aquelles ocasions en què m'he assegut davant del teclat robant hores a la son he pensat que no volia fer el joc als que aboquen amb una total inconsciència -o amb una consciència total- el carro pel pedregal, que no volia haver de parlar només del que ells volen que sigui l'actualitat.
No sé si ho resistiré, però acabo de decidir que no penso entrar al drap de la caverna, al menys com a monotema. Seguim anant malament, però que siguin ells els que es passin el dia parlant de De Juana Chaos, d'Otegui, de les traicions de Zapatero, de la Navarra suposadament en perill i del grup PRISA. No vull deixar que em recloguin en aquesta falsa actualitat que els interessa crear.
Superat el dilema entre replicar les seves falsedats o abstenir-me d'escriure, per cansament, per no fer-los el joc, torno al teclat per a parlar del que vulgui, del que realment m'interessa, tot i que sé que em costarà retenir, més d'una vegada, les ganes de contestar.
Publicat per Pep Canício Querol a les 23:46 0 comentaris
Etiquetes Arnaldo Otegi, De Juana Chaos
9 de febr. 2007
Anem malament
Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.
Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.
Publicat per Pep Canício Querol a les 09:02 0 comentaris
Etiquetes De Juana Chaos, Juan José Ibarretxe, L'estatut, Pérez Tremps
5 de febr. 2007
L'Ebrebloc
Dissabte no vaig poder participar a la trobada de blocaires. Sé que ha estat un èxit i felicito sincerament els organitzadors.
Fa una estona llegia el que Manel Zaera escrivia sobre la trobada i comparteixo les reflexions que fa sobre els blocs en general i els blocs polítics en particular, entre els quals esmenta el meu, definint-los com a "un lloc on una persona que té una dedicació específica, la política, s'expressi sobre allò que vulgui, i que sigui capaç de comentar les coses positives i negatives dels seus afins i dels seus contraris polítics" si bé hi introdueix també el dubte, que comparteixo, de si el meu bloc es pot qualificar com a polític.
M'agrada tafanejar als blocs ebrencs i molts d'ells els llegeixo amb plaer i interès. Als meus enllaços hi tinc -sense pretendre ser exhaustiu ni molt menys- els blocs de les persones que conec més i els blocs que, sense conèixer personalment l'autor, m'interessen d'una manera especial. Certament cadascú té una determinada ideologia i encara que no es vulgui, sol traspuar quan escrius encara que sigui sobre temes no estrictament polítics, però hi ha també els blocs "de partit" amb una línia expositiva bastant previsible, cosa que evidentment no critico perquè cadascú és lliure d'escriure com desitgi.
Jo diria que bloc polític és aquell que tracta exclusivament de política i dintre d'aquesta categoria hi hauria els blocs de partit i la resta de blocs polítics, sense que això vulgui dir que els autors d'aquesta resta de blocs no puguin ser considerats amb una o altra orientació política més o menys determinada. Jo penso que, com molts altres blocaires, faig un bloc de reflexió personal sobre els diversos temes que m'interessen o m'afecten en un moment donat, sense excloure la política.
Darrerament voldria escriure més sobre llibres i música, i em comprometo a fer-ho, però a vegades resulta enormement difícil evitar parlar sobre els que han estat els temes de les meves últimes entrades al bloc. Per a vèncer aquesta tendència que a cops m'arrossega, avui he procurat no parlar de la manipulació que interessadament es fa dels sentiments de molta gent envers el terrorisme -com es va veure el dissabte per la tarda a Madrid- i m'he limitat a fer aquesta modesta aportació a l'Ebrebloc al què no vaig poder assistir.
Publicat per Pep Canício Querol a les 19:48 0 comentaris
Etiquetes Manel Zaera
31 de gen. 2007
Ibarretxe i el Tribunal
Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha anat a declarar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El fet que se li imputa és haver-se reunit amb els líders de la il·legalitzada Batasuna -Otegi entre ells-, l'abril de l'any passat, en el curs de l'anomenat procés de pau derivat de l'alto el foc d'ETA. El lehendakari és la màxima autoritat política d'Euskadi i molts ciutadans se senten perplexos pel fet que el reunir-se amb els que, com sap tothom, són portaveus de l'esquerra abertzale que és una part important de la població basca, per a avançar cap a la solució del conflicte, pugui ser objecte de l'acció dels tribunals. Òbviament fins i tot un president autonòmic pot delinquir i haver de respondre davant dels jutges, però es té la sensació de que el que s'està criminalitzant no és més que una lícita actuació política desenvolupada pel lehendakari en el marc de les funcions que li són pròpies.
Les posicions de recolzament a Ibarretxe han merescut una rèplica del Consejo General del Poder Judicial en defensa de la independència dels jutges i tribunals. Res a dir: aquesta independència ha de ser un pilar fonamental de l'estat de dret, però com ha dit avui mateix el vocal de l'esmentat consell, Fèlix Pantoja, el cas és bàsicament polític i vivim uns temps en que les pressions político-mediàtiques poden donar lloc a determinades dinàmiques respecte a les quals és molt difícil restar al marge.
La meva opinió personal és que el diàleg no hauria d'estar penalitzat: si el lehendakari va emprendre converses amb els interlocutors polítics per a cercar solucions al problema d'Euskadi, assumpte en el què no se li pot negar el dret i el deure d'actuar, és evident que no podia deixar fora cap d'aquests interlocutors, sobre tot si -il·legalitzats o no- representen l'opció política de milers de ciutadans del país que governa.
De tota manera, convè no oblidar, com també assenyala Fèlix Pantoja, que els tribunals es limiten a aplicar les lleis que no han fet ells, sinó els polítics, i que moltes vegades són tan obertes o indeterminades que poden permetre -i aquests dies ho veiem- tota classe d'interpretacions. Penso, però, que seria desitjable que, en interpretar les lleis, no es perdés mai de vista la realitat social del moment en què es produeixen els fets als què s'han d'aplicar.
Publicat per Pep Canício Querol a les 19:08 0 comentaris
Etiquetes Arnaldo Otegi, ETA, Juan José Ibarretxe, procés de pau
25 de gen. 2007
Atocha 55 i De Juana Chaos
Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.
Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.
D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.
Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.
Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.
Publicat per Pep Canício Querol a les 14:12 0 comentaris
Etiquetes advocats, Arnaldo Otegi, De Juana Chaos, ETA, Juan José Ibarretxe, PCE, pena de mort, procés de pau
2 de gen. 2007
L'execució de Sadam Hussein
Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.
A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...
Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.
El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.
Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.
Publicat per Pep Canício Querol a les 16:26 1 comentaris
Etiquetes Irak, pena de mort