Advocats i advocades

Anit el Col·legi d'Advocats de Tortosa aprovà en Junta General l'adaptació dels seus estatuts a la Llei 7/2006 de Col·legis professionals, i aprofità l'ocasió per a canviar el nom de la corporació, que passa a ser el de Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, fent així una aposta clara pel reconeixement explícit de la composició de l'advocacia en general i de la de les Terres de l'Ebre en particular.

Quan jo em vaig col·legiar el 1977 no hi havia cap advocada al col·legi de Tortosa i no n'hi hagué cap fins al cap de tres o quatre anys. Després anaren afegint-se molt lentament, però d'uns anys cap a aquí les incorporacions es van fer més i més nombroses fins arribar a la situació actual en què homes i dones devem estar al cinquanta per cent.

Era de justícia que el Col·legi reconegués aquesta realitat i que el nom de la corporació ho deixés ben palès. Les advocades i advocats de les Terres de l'Ebre som hereus de l'advocacia del segle XIII de la què ja parlava el llibre dels Costums de Tortosa, com som també garants de la continuïtat d'un col·legi que com a tal es constituí l'any 1844 i que es projecta cap al futur des de la realitat social dels nostres temps reconeguda finalment en el seu nom: advocats i advocades. Calia fer-ho.

Bolonya a cops

L'oposició d'una part dels estudiants universitaris a allò que es coneix com a Pla de Bolonya ve de lluny, i ha passat per episodis de diversa entitat. El tema és complex i hi ha opinions per a tots els gustos. En un àmbit acadèmic com és l'universitari hom espera que les discrepàncies puguin resoldre's mitjançant el diàleg, com també seria desitjable que l'expressió lliure i democràtica de tots els afectats fixés quina és la postura majoritària, que és la que hauria de prevaler, sense perjudici de que les posicions minoritàries fossin degudament respectades.

No continuo amb el tema de fons per manca de coneixement propi i perquè el que ara m'interessa és comentar els incidents produïts a resultes del desallotjament pels Mossos d'Esquadra dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona. Les imatges que hem vist per televisió eren enormement impactants.

No es pot dir que no fos necessària una actitud de defensa per part dels Mossos davant algun dels atacs que van patir, però tot aquell que exerceix funcions d'aquest tipus ha de tenir un sentit de la proporcionalitat que a les imatges no es veia per cap banda. En veure alguna actuació concreta de les que es van repetir pels carrers de Barcelona un es pregunta si responien a la pròpia iniciativa dels agents implicats o aquests es limitaven a complir les ordres que els hi eren donades. Si el primer supòsit seria greu, pel que té de pèrdua de la capacitat d'autocontrol que tot agent de policia hauria de tenir, el segon encara ho seria més, perquè a banda de l'exageració de l'obediència deguda que tants disbarats ha justificat en moltes ocasions, és enormement preocupant que es dissenyin estratègies d'aquest tipus.

Jutjant pel que es veia a les imatges televisives, a Barcelona van rebre cops els que s'hi oposaven més o menys violentament a les forces policials, però en ocasions els cops repartits evidenciaven un acarnissament absolutament innecessari, i també van rebre -i això és particularment greu- periodistes i vianants aliens a tota provocació.

Jo conec molts agents dels Mossos d'Esquadra que són excel·lents persones i magnífics professionals. Jo vull que els Mossos siguin la nostra policia i que els seus agents protegeixin els nostres drets com a ciutadans. Per això m'entristeix i em fa mal veure episodis com els que comentem, molt més que si els protagonistes haguessin estat agents d'altres cossos policials.

No es pot demonitzar el Cos de Mossos d'Esquadra, però s'hauria d'obrir un debat serè per a analitzar tot el que ha passat i posar-hi remei per tal d'evitar que fets com els d'aquests dies enterbolin la feina que els Mossos fan quotidianament en profit de tots.

Encomana el català

Sóc a Barcelona. Hi vinc sovint i aprofito, sempre que puc, per a matar les estones lliures passejant o tafanejant en alguna llibreria. I escoltant.

A vegades caminant pels carrers em distrec amb un joc que consisteix en fer una estadística de la llengua que parlen els grups -normalment de dues persones- amb què em creuo, i els resultats gairebé sempre se situen en un fifty-fifty que es veu alterat més o menys significativament en funció del barri per on transites.

Tenim, no ho descobreixo ara, una capital fonamentalment bilingüe pel que fa al parlar habitual dels barcelonins, però no és menys cert que si t'adreces als ciutadans en català, fins i tot a aquells que entre ells estan parlant en castellà, normalment -potser sóc afortunat- et contesten en la nostra llengua i si no és així com a mínim t'entenen.

A Barcelona, com arreu del nostre país, és molt alta la població immigrant vinguda de lluny, i una gran part està concentrada al sector de l'hosteleria i al comerç en general. La campanya de la Generalitat amb què he titulat aquesta entrada, s'adreça als catalanoparlants per tal que davant d'una persona que suposem immigrant estranger no deixéssim el català de banda. Jo fa temps que ho faig així i funciona: en primer lloc perquè molts t'entenen i si no, t'acaben entenent amb una mínima pedagogia; i en segon lloc perquè -més d'un m'ho ha dit- això els fa sentir-se més prop de la normalitat.

El dret que jo predico per a tothom de parlar en la seva llengua pròpia no ha de ser obstacle per a que en aquesta Barcelona babèlica s'arribi a poder viure plenament en català. Contra el pessimisme que desmobilitza, l'optimisme que exigeix i genera un treball constant.

L'últim home que parlava català

Ahir, a l'AVE, tornant de Madrid, vaig acabar L'últim home que parlava català, la novel·la amb què en Carles Casajuana ha guanyat el darrer Premi Ramon Llull. És un llibre que recomano i no només als que podem estar interessats o amoïnats per allò que el títol suggereix o a qui l'hi interessi tot el que hi ha al voltant de la creació literària sinó a qualsevol lector, perquè la història està ben construïda i les relacions entre els personatges tenen prou interès per elles mateixes.

El que m'interessa ara, perquè té molt a veure amb una de les meves dèries, és transcriure el que a la pàgina 87 diu, o més ben dit, pensa, un dels personatges, en Rovira:

"Els universitaris de seguida es passen al castellà, sobretot els que han fet dret. És molt difícil servir un ordenament jurídic escrit en castellà i seguir estimant i parlant bé el català. Els estudiants de dret surten de la facultat buscant el mínim pretext per engolar la veu i arrencar a parlar de circunstancias atenuantes i de vicios de procedimiento."

En continuarem parlant.

(La foto és d'Eduard Comellas, al diari Avui)

Primavera a Madrid

Ahir a Madrid feia un dia radiant de primavera. Després del cru hivern que han tingut, amb vent, neu i fred, el cel blau intens i els més de vint graus convidaven a passejar tranquil·lament, sense pressa, o a seure en alguna terrassa.

Sempre he dit que una de les coses que al meu parer més diferencien Barcelona de Madrid és el ritme amb què els vianants circulen pel carrer en horari laboral: hi ha un tempo molt diferenciat, i mentre a Barcelona la gent sembla anar sempre atrafegada, per feina, el caminar dels madrilenys (òbviament generalitzo) és més pausat. Quan hi vaig, les estones que la feina em deixa lliures copio aquest deambular vagarós dels ciutadans de Madrid, i si el temps acompanya, com ahir, el passeig és una delícia.

Sempre he dit que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, i com més hi vaig, més m'agrada. I m'agrada acceptant les diferències notables amb Barcelona o París, que són les meves ciutats de referència. Això ho comentava amb l'amic L.R., de Tarragona, a qui em vaig trobar en baixar de l'AVE a Atocha el dimecres al vespre, just quan feia cinc anys de l'atemptat de l'11M. Cada cop que arribo a Atocha -i no cal dir que abans d'ahir especialment- m'imagino l'horror d'aquell dia de març en què tots ens vam sentir madrilenys.

Madrid m'agrada, però també -hi haurà qui em considerarà herètic- m'agraden els madrilenys, aquesta gent que -torno a generalitzar- és sempre d'un poble o altre però que t'acull amb tota l'hospitalitat a la ciutat que han fet seva i que, amb l'expressió encara trista per la debacle del seu equip la nit anterior a Anfield, t'indiquen amablement a quin bar pots veure el Barça-Olympique pel Plus.

Ahir, dinant a la terrassa del Café Gijón amb Madrid rebentant de primavera, parlàvem d'això i moltes altres coses davant d'un suculent plat d'ous ferrats amb morcilla i una cervesa, Mahou, no cal dir-ho.

Discriminació lingüística

En utilitzar el català, com a llengua romànica que és, ens trobem amb un problema que no existeix, per exemple, en anglès: estem fent servir un idioma de gènere en què els articles, substantius, adjectius i pronoms poden ser masculins o femenins. Durant molt temps no s'ha donat cap importància a aquest fet, però és evident que cal cercar fòrmules que, en la línia d'aconseguir la igualtat, evitin la discriminació que apareix implícita en molts textos.

La utilització de les formes masculina i femenina, o sigui les formes dobles, és, d'entrada, la via més idònia, però, certament, pot arribar a ser farragosa i, al meu entendre, s'hauria de combinar imaginativament amb d'altres solucions, com són, per exemple, les formes genèriques o les expressions despersonalitzades, les formes abreujades, etc.

Em sembla positiva la redacció actual de l'article 7 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, que amb l'enunciat "Tractament del gènere en les denominacions referides a persones" estableix el criteri general de que "En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari". No cal dir que aquest criteri el faig meu pel que respecta a aquest i els altres blogs amb què trafego.

Cal tenir imaginació a l'hora de redactar i estic convençut que poc a poc anirà calant un llenguatge que contempli la igualtat entre sexes. Per la part que em toca, espero que disculpeu les errades pròpies de l'aprenentatge.

En la mort de Pepe Rubianes

El diumenge ens va portar la notícia de la mort de Pepe Rubianes. A mi m'agradava Rubianes, perquè feia riure i perquè era un trencador, i el diumenge em vaig sentir trist. A mons fills, de menuts, els feia molta gràcia aquell senyor que deia sense cap problema totes aquelles paraulotes que ells no podien dir.

En homenatge al genial actor us deixo un fragment del seu espectacle Rubianes solamente:

"Pues señoras y señores, mi abuelo, a la sombra de Prim, hizo una carrera militar espectacular, creo que llegó a sargento-cabo primero, un cargo así, de alta responsabilidad en la milicia. Era un estratega nato, tenía un ojo para la batalla que te cagas. Y en La Habana, miren ustedes, le pasó lo que le tenía que pasar: se enamora de una tremenda mulata de La Habana. Se pasaba el día en el bohío, en la casita de ella, allí en la playa, junto al palmar, con la guitarra, cantándole canciones a su amor: «lariro-laralo» (Canta.)

Él cantaba muy bien, cantaba las famosas habaneras, los ritmos de moda en aquellos años, y un día que había una importante batalla en la zona de Camagüey, allá en el centro de la isla, mi abuelo no se presenta a la batalla, como el que no va a la oficina. Se quedó en el bohío, dindondín-dindondón...; las tropas españolas, claro, les faltaba el estratega que les dirigiera...

-¿Qué hacemos, qué hacemos?
-Que cada uno haga buenamente lo que pueda...

Y, buenamente, echaron a correr hacia La Habana. De regreso a La Habana fueron a prender a mi abuelo:

-Alegret, ¡date preso!
-Me doy.

Lo llevaron al castillo de El Morro; juicio sumarísimo; pena de muerte; paredón y ejecución. Y me quedé sin tatarabuelo. Así de sencillo.

Yo cuando fui a Cuba lo primero que hice, lógicamente, es ir al cementerio de La Habana a ver la tumba de mi abuelo. Allí estaba el mausoleo, con la estatua de él así..., en posición de gesta, toda llena de agujeros (como lo habían fusilado...), que silbaban las brisas al pasar por ellos: «Furu-fufú, furu-fufú». ¡Un miedo que te cagabas! Me fijo en el epitafio y ponía: «Ante aquel culo, quién iba a pensar en batallas». Mira el yayo cómo era.

(Perdona Prim), ponía un poco más abajo, entre paréntesis."

Compromís per la llengua catalana

Pel que respecta a l'advocacia és un fet evident que l'ús de la llengua catalana a l'Administració de Justícia encara queda força lluny del que hauria d'ésser normal, això és: que tots els professionals que tenen el català com a llengua pròpia l'utilitzessin pel que fa a la seva activitat davant els jutjats i tribunals.

Les raons de que no sigui així són diverses i suposo que en posteriors entrades n'aniré parlant, però ara voldria centrar-me en un fet que també es constata sense cap dubte: les eines de què hom disposa per a poder utilitzar la llengua catalana en l'àmbit jurídic en general i judicial en particular són ben escasses en comparació amb les existents en llengua castellana. Parlo de formularis, manuals, textos legals, etc. A tot això s'hi afegeix en molts casos la manca de formació jurídica en llengua catalana rebuda pels professionals de l'advocacia i fins i tot, en les persones de més d'edat, la manca de coneixements suficients de la lengua en un sentit general.

Per això són importants tots els avenços que es produeixen i avui vull destacar l'acord marc signat el 29 de desembre de 2008 pel Consell de Col·legis d'Advocats de Catalunya i la Generalitat per a tirar endavant un pla de treball realment ambiciós, mitjançant el qual es posaran a l'abast de tots els advocats i advocades els instruments i materials necessaris per a que desapareguin les mancances de què parlava abans: formularis, cursos de nivell C i llenguatge jurídic, cursos d'oratòria, plans que facilitaran la catalanització de la documentació generada als despatxos, manuals, textos legals, etc.

A la foto que he penjat, del dia de la formalització solemne de l'acord marc, només apareixen els tres signants, però és molta la gent que està treballant per tal que el projecte arribi a bon port i ja comencen a veure's els primers resultats: amb un període d'inscripció relativament curt, 602 advocades i advocats de Catalunya començaran els cursos d'autoaprenentatge, 397 pel que fa al nivell C i 205 pel que respecta al llenguatge jurídic. Un èxit. I continuarà.