L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .

La remodelació del Govern

La notícia m'ha arribat per telèfon. Estava potinejant l'ordinador quan una amiga m'ha dit des de Vic que TV3 havia interromput les emissions per a anunciar la remodelació del govern de Catalunya. Ara (un quart de dotze de la nit) estic pendent de la ràdio i encara no hi ha res definitiu, però sembla que el conseller Milà és un dels que cessen.

Hi haurà temps per a l'anàlisi política, però a cop calent em dol l'anunciat cessament d'en Salvador Milà, el conseller del govern a qui he tingut més ocasió de tractar. Milà és un home honest i amb una capacitat de treball impressionant, que ha posat en la funció per a la què va ser nomenat tot l'esforç de què és capaç.

Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i moltes vegades no es pot assolir tot el que es vol. Cada cop és més gran la sensibilització per tot el que afecta al medi ambient però al mateix temps és també normal que les polítiques mediambientalistes xoquin amb inèrcies i realitats de difícil superació i qui les ha de tirar endavant es troba moltes vegades entre dues incomprensions: la dels que consideren que no es fa tot el que s'hauria de fer i la dels que entenen que s'obstrueix el desenvolupament i el creixement.

Milà ha viscut aquesta situació sense defugir els problemes, encarant-los amb il·lusió i amb voluntat d'entesa i em consta la seva ferma dedicació a treballar per la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, tot i ser conscient -com és obvi- que mai s'aconsegueix contentar a tothom. En el procés tot just engegat d'elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta de l'Ebre, Milà va voler que fos el Territori, amb la participació més àmplia possible, l'autèntic protagonista.

En aquesta nit d'anuncis pendents de confirmació em sembla d'estricta justícia fer aquest modest reconeixement a Salvador Milà.

Bono i Herrero de Miñón

El dijous dia 6 vaig anar a Madrid i vaig provar una alternativa a la clàssica i habitual que et duu fins a València per la peatjística AP7 i d'allà a Madrid per una magnífica autovia de cost zero. L'amic Ferran Bel va ser un dels que em van suggerir la ruta Lleida-AVE. Tot i que el tren no va a la velocitat que ho fa en altres trajectes ibèrics, el viatger lamenta tenir l'estació a quasi dues hores i -amb poc ens conformem- s'il·lusiona pensant que un dia no molt llunyà podrà agafar el tren a Perafort. El viatger, però, voldria també tenir més trens al territori, ni que fossin més lents, i una xarxa d'autobusos que realment connectés els pobles amb l'estació.

A l'AVE vaig trobar algun altre ebrenc també camí de Madrid per feina, i vaig constatar que les indicacions i els avisos que es fan per megafonia són trilingües: castellà, català i anglès, tant a l'anada com a la tornada.

Sempre m'ha agradat Madrid. Tinc amics que diuen que no hi anirien ni per tot l'or del món, però jo m'hi trobo bé. La gent del carrer és amable, la ciutat és bonica i s'hi menja bé. Suposo que hi han molts Madrids, però jo procuro quedar-me amb els que més m'agraden, on m'hi sento a gust.

Políticament parlant, Madrid no és només la COPE i l'anticatalanisme instigat sinó també molts madrilenys que fan un enorme esforç de pedagogia a favor de Catalunya i de la catalanitat. Aquests mesos s'ha recordat molt el paper a les Corts de la República de Manuel Azaña quan el debat sobre l'Estatut de Núria i l'atzar em va portar a trobar-me el dijous passat a Miguel Herrero de Miñón, pare de la Constitució de 1978, polític d'UCD i després del PP que a finals de 2005 va marxar del partit perquè ja no podia aguantar més nedant contra corrent.

Ens trobàvem a un dels meus restaurants preferits, que està als baixos de la casa del número 84 de la calle Mayor des de la qual el 31 de maig de 1906 -aviat farà cent anys- l'anarquista català Mateu Morral va llençar una bomba al pas de la carrossa que portava a Alfons XIII i Victòria Eugènia. Al restaurant en qüestió fan uns callos fantàstics, que aquesta vegada acompanyava amb un vi de Toro prou potent per a l'ocasió. En veure entrar a Herrero de Miñón, que suposo venia de participar a la sessió del Consell d'Estat que havia debatut la proposta de constitució d'una gestora a l'Ajuntament de Marbella, em vaig aixecar i el vaig anar a saludar. Per a mi era un vell conegut, llegit i escoltat moltes vegades, i del que encara recordo com el caricaturitzava Forges. Per a ell, com li vaig dir, jo era un català anònim que li agraïa la seva aferrissada defensa d'un model d'estat respectuós amb les nacions com la nostra.

El que em va sorprendre va ser la seva resposta: "No sabe usted cómo le agradezco lo que me dice. Uno a veces no sabe si lo que dice o escribe sirve para algo" i jo li vaig dir que a mi m'havia servit. I li hagués dit, si no fos perquè la trobada era forçosament breu, que tantdebó a Espanya hi hagués una dreta culta i civilitzada, democràtica i respectuosa, amb la què poder debatre de manera serena i racional.

Camí de l'estació d'Atocha -s'anunciava vaga de metro- vam agafar un taxi, i tot just deprés de passar pel costat de la bandera gegantina de la plaça de Colón, el taxista va començar un parlament catastrofista que em va sonar a una música absolutament diferent de la d'Herrero, tot parlant de José Bono i d'una anunciada manifestació de guàrdies civils i dient que "ésto es un desastre", expressió en la qual "ésto" s'entenia que era tot allò que la dreta ultramontana demonitza dia rere dia.

Divendres al matí s'anunciava el cessament de Bono, que s'havia produït aquella tarda de dijous primaveral. Pensant en Bono i en d'altres que pensen o actuen com ell, crec que pel que fa a una certa actitud política l'adscripció a un determinat partit no garanteix res. Des de determinats sectors o personatges del PSOE es té una actitud envers Catalunya i les iniciatives que des del nostre país s'emprenen, però també amb relació a moltes altres coses, que no difereix gaire de la que adopta el Partit Popular, i això, que pot ser perfectament lícit, no ajuda gens a construir un futur millor.

Certs polítics

Els dilluns al vespre, si puc, miro l'Àgora del Canal 33. Ahir es debatia més o menys sobre les bondats de l'Estatut recentment aprovat pel Congrés de Diputats i en un altre moment diré què en penso. El que ara m'ocupa és l'actitud mediàtica dels polítics en general, perquè ahir algun d'ells em va fer recuperar una reflexió ja començada. Des d'una òptica molt personal i generalitzant, en destaco els següents trets:

1.- La infalibilitat: estan en possessió de la veritat. No dubten mai (tant que dubto jo!). Tenen la fe del carboner en tot allò que constitueix el dogma -canviant, com veurem- del partit respectiu. Des d'aquesta infalibilitat pontifiquen cruelment sobre els errors dels altres tot llençant anatemes a tort i a dret. L'autocrítica o l'admissió dels propis errors no existeix.

2.- La mutabilitat: Sant Pau caiguè un cop del cavall, camí de Damasc, i corregí la seva vida. Els polítics es foten de lloros dia sí dia no i el que fa una setmana era irrenunciable o inacceptable esdevé oportú, convenient, ajustat, encertat, positiu, a la primera de canvi. Lamentablement això no es deu a que en un procés dialèctic s'hagin convençut de que no són infalibles i hagin acceptat que no tenen la veritat en exclussiva, sinó que la major part de les vegades obeeix a simples criteris de convenència.

3.- La teatralitat: millorant els dramàtics registres de l'actriu Clara Segura que interpreta aquests dies a Barcelona l'Antígona de Sòfocles, els polítics mostren en públic una santa indignació envers els adversaris pròpia dels profetes bíblics i s'injurien entre ells amb acarnissat fervor, més fervent i més indignat si hi han càmeres o micròfons a l'abast. Després, el descrispador que ho descrispitzi bon descrispador serà.

Certament, ja ho havia advertit, generalitzo i no tots els polítics són així, però Déu n'hi do. En salvaria a bastants, però crec que la manera d'actuar dels altres fa un flac favor a la societat en general i no produeix més que desconfiança cap a la classe política, perquè els ciutadans tendeixen a no fiar-se'n gaire dels qui evidencien a vegades tan poca serietat. Un dels principals enemics d'aquest tipus de polític són les hemeroteques i ahir a l'Àgora més d'un es va sufocar, com diem aquí.

I és que els romans deien verba volant, scripta manent, però en una societat com la nostra verba també manent si es diuen davant de les càmeres i els micros, i les comparacions entre el que hom deia ahir amb energia i radicalitat, i el que diu avui amb la mateixa energia i radicalitat solen ser odioses.