Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.

Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.

Els sediments, Raimon i l'Estatut

Els temes es precipiten i a vegades convè deixar que s'adormin una mica abans de portar-los al bloc: dissabte pel matí parlàvem al Congrés Delta + 10 de regressió i sediments i tant les ponències com el treball als tallers van ser molt interessants. Sense l'aportació de sediments el Delta s'enfonsa progressivament i la mar va menjant sense treva. S'està a temps de fer alguna cosa? Possiblement sí, però a part dels costos que qualsevol dels sistemes d'aportació comporta, que són força alts, cal tenir les idees molt clares respecte al que en aquesta matèria representen no només les preses existents, sinó també els embassaments en construcció. Cal, com en matèria de règim hídric i cabals addicionals, una gestió de la conca que respongui a la Directiva Marc de l'Aigua i als interessos de la col·lectivitat. El Delta és -ha de ser en tot cas- el fusible d'alerta de l'estat general del riu, perquè n'és el punt més feble, com exposà Òscar Cid.

Dissabte al vespre, a La Lira, Raimon. Ja en vaig parlar fa uns dies de cóm esperava jo el recital, i les expectatives es van complir. No és només la nostàlgia d'un temps. És també la sotragada cívica i emotiva que les seves cançons produeixen quan fa ja més de quaranta anys que escriu, composa i canta. I sense deixar de banda la sorprenent força de la seva veu que l'acompanyament musical bressolava. A recordar per sempre.

I per a acabar, la crisi del referèndum. No és el final que molts hauríem volgut per al procés unitari iniciat fa mesos, però aquí estem. Amb la perspectiva de fer un pas endavant en la millora de l'autogovern, per curt que sigui respecte del que s'anunciava el 30 de setembre en acabar l'elaboració del text al Parlament. Aquests dies n'he parlat bastant amb els amics i els de casa i respecto, evidentment, totes les opinions i les opcions a prendre. Temps hi haurà per a parlar-ne més a fons. Em preocupa molt, en tot cas, la situació creada a la política catalana. Com dirien en francès, à suivre.

L'aigua entra als quadros

Manel Zaera publica al seu bloc (el link per a anar-hi el trobareu a la columna de la dreta) una foto molt bonica de l'entrada de l'aigua als arrossars. El paisatge del Delta està canviant aquests dies, un canvi més dels molts que experimenta durant l'any. Ara toca el creixement ufanós dels albercocs i les prunes, l'olor de la flor dels tarongers i, com escrigué Espriu i cantava Raimon, "arreu als camps hi ha vermell de roselles...".

Estic escoltant Raimon mentre escric sobre l'aigua que entra als quadros i les roselles efímeres que voregen els camins. Raimon canta a Amposta el dissabte dia 6 (ja tinc les entrades) i espero el moment de retrobar en directe el poeta cantant de Xàtiva. L'aperitiu és la seva veu sortint dels altaveus de l'ordinador.

Recordo encara quan, ben just adolescent, escoltava amb una repetició obsessiva el meu primer disc d'en Raimon: Al vent, La pedra, Som, A colps...He pensat moltes vegades que el que m'atreia aleshores -12, 13 anys?- de Raimon, era la veu potent, la música precisa, els versos clars i un accent que a la Barcelona col·legial el veia carregat de semblances amb el de la nostra terra, la Ràpita de les vacances. Més endavant vingué la complicitat política de sentir també que jo no era d'eixe món, barrejada amb l'exaltació de l'amor quan la veu de Raimon et parlava de cossos, soledats, enyorances...

Al mon dels meus vint anys hi havia en Raimon i moltes més veus que t'ajudaven a viure. I un dia, avui fa 32 anys, de Portugal ens arribà una alenada d'aire fresc enmig de l'asfíxia de la dictadura franquista. La revolució portava clavells als canons dels fusells i sense pensar-ho vam començar a admirar aquells capitans de somriure franc que havien tornat la llibertat a tot un poble.

Avui he llegit que el govern autònom de l'illa de Madeira rebutjà recordar el 25 d'abril i el seu significat, i és que la dreta portuguesa ha anat abjurant incansablement de tot el que podia quedar de la revolució dels clavells, amb inesperades complicitats, per cert. Jo, per contra, rememoro ara les sensacions d'aquells dies en què des de Barcelona només miràvem cap a l'oest i, com al maig del 68, Raimon cantava que "de ben lluny ens arribaven totes les esperances..." .